EconomiaSer pagès a Catalunya: entre la vocació i la precarietat

Durant els darrers mesos hi ha hagut a Catalunya protestes i manifestacions protagonitzades per diversos sectors de treballadors del camp. Els pagesos que es dediquen al cultiu de la vinya, la fruita seca o la fruita dolça són alguns dels col·lectius que han protagonitzat accions de denúncia de les condicions laborals que pateixen. Des de fa anys, el sector agrari es troba enmig dels interessos de les grans empreses i les dinàmiques pròpies del mercat i veu com les condicions econòmiques i laborals són cada vegada més adverses. Hi ha diversos indicadors que fan possible un esbós de la situació actual, però probablement el preu és el valor que dona més informació sobre la qüestió.

El mercat europeu de l’alimentació bascula entre el preu que els distribuïdors paguen als productors per les matèries primeres i la xifra que finalment és anunciada als comerços. D’aquí se n’extreu un marge de benefici per als que s’encarreguen de la distribució però resulta complicat que el pagès pugui decidir sobre els seus beneficis en l’operació. Una de les característiques del sector és que depèn d’unes condicions de demanda que són inelàstiques, de manera que quan hi ha excés de collita els preus es desplomen i en canvi quan en falten el seu valor econòmic s’enfila. La resta de casos fan variar poc la seva cotització. Igualment, cal tenir en compte que aquestes condicions fan que qualsevol actor amb poder en el sector pugui dominar respecte la resta.

Aquesta casuística es reflecteix en les dades que fan referència al pes que tenen en el mercat espanyol d’aliments. Segons dades de la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders (COAG), el 55,5% d’aquest espai està controlat per cinc companyies: Carrefour, Mercadona, Eroski, Auchan-Alcampo i El Corte Inglés. En la mateixa línia, un estudi de la consultora de consum Kantar Worldpanel afirma que Mercadona, directament, s’emporta una quarta part de la facturació.

Treballar al camp, malgrat tot

L’altra cara de la moneda la formen els pagesos, els quals tot i les dades que il·lustren com any rere any n’hi ha menys, en gran part depenen de les demandes de les grans empreses i han d’augmentar la seva producció o fer inversions elevades per renovar els materials i les eines de treball. Carles Soler, membre de la revista Soberanía Alimentaria, argumenta que s’ha arribat a aquesta situació per “una manca de polítiques agrícoles que defensin el pagès”. Soler comenta que les administracions han potenciat “el poder d’una agricultura i una ramaderia pensades en torn al model agroindustrial capitalista, de manera que “els aliments no estan en mans dels pagesos sinó de les grans indústries”.

Carles Soler: "Les administracions han potenciat el poder d’una agricultura i una ramaderia pensades en torn al model agroindustrial capitalista"

Precisament així ho descriu Ventura Alferez, pagès dedicat a la fruita de pinyol a la zona del Pla de Lleida: “Fa molt de temps que el sector no va bé però anem aguantant”. Exposa que darrerament han alternat els “anys dolents amb els pèssims” a l’hora de fer les collites i ho atribueix en part a la figura dels intermediaris. El productor comenta que a causa de “cobrar a resultes” -una vegada la cooperativa corresponent fa comptes dels beneficis a final d’any i reparteix els guanys entre els socis després de restar-ne la part que corresponent a l’estructura cooperativa- ja s’ha començat a treballar en la temporada següent abans de cobrar i al mateix temps no es pot saber ni de manera aproximada de quins diners es disposarà.

Lamenta la poca capacitat que tenen la gran majoria de pagesos per incidir en el preu i recalca que tot i que els grans productors “poden tenir un tracte diferencial” i els petits no depenen dels mecanismes de la gran indústria, la resta es troba en una posició complicada. Així mateix reconeix que la població que depèn de la producció és massa gran i això impossibilita que el sector faci una aposta massiva pel circuit de proximitat.

El Ventura fa 20 anys que es dedica a les terres de la família i recorda com ha canviat el sector durant aquest temps. De fet, explica que la seva primera temporada van fer 80 tones de producte i el 2017 –“la pitjor collita que es pugui recordar”-, 800. Aquesta i d’altres dinàmiques l’han portat actualment a iniciar un procés de transformació que el durà a deixar fora del gran comerç els arbres i a apostar per altres productes.

Una necessitat imperiosa de canvi també va portar la Marta Roger, que té una granja de vaques a Cardedeu (Vallès Oriental), a reinventar el negoci. Actualment produeix llet i productes ecològics provinents del boví i fa formació a persones del sector. Apunta que una de les dificultats és la comercialització de la matèria primera i això fa que els pagesos tendeixin a créixer, de manera que la gestió segueix en mans de poques companyies.

Aquestes grans firmes són les que justament marquen uns preus a la baixa i les que han propiciat, al seu entendre, que el sector de la llet porti “tants anys” en crisi. Un fet que contrasta amb el volum de les inversions habituals de les granges lleteres -un tractor ronda els 70.000 euros i la subvenció per cada persona contractada a l’explotació oscil·la entre els 15.000 i els 30.000 euros-, mentre que els pagaments que fan les empreses poden trigar tres mesos a arribar.

Unes ajudes imprescindibles

Una de les peces que contribueix a sustentar aquesta situació complicada és la Política Agrària Comuna (PAC) de la Unió Europea, juntament amb altres subvencions. Malgrat que les diverses veus consultades tenen retrets i propostes de millora relatives a la seva aplicació, cap d’aquestes aposta per suprimir-la o veu possible un futur al camp sense la PAC. Aquesta mesura va idear-se durant la dècada dels cinquanta del segle passat, després de la II Guerra Mundial, amb l’objectiu de donar estabilitat als preus i als mercats i a protegir el pagès.

Amb els anys ha experimentat diverses reformes i tot i que les línies generals són les mateixes per a tots els estats membres de la UE, la seva aplicació depèn de cada país. Així, en el cas espanyol els canvis s’han percebut en qüestions com ara la incidència sobre el preu dels productes que ha passat de prop d’un 40% l’any 1986 a un 4% en l’actualitat. D’aquesta manera la pràctica totalitat del marcatge dels preus queda a voluntat de les fluctuacions del mercat.

Grans empreses com Mercadona, Freixenet, Codorniu o Lidl, són les grans beneficiades per la PAC a Catalunya

Un altre dels aspectes a tenir en compte de la PAC és que la quantia s’atorga en funció de l’extensió de terra i del volum de producte que generi cadascú. En aquest sentit, tot i que l’objectiu hauria de revertir en els petits productors, a Catalunya entre els que més diners perceben de la PAC s’hi troben, segons dades del Fons Espanyol de Garantia Agrícola (FEGA), empreses com Mercadona, Codorniu, Freixenet, Lidl o BonÀrea. En el cas de Freixenet, per posar un exemple, el grup va percebre el 2018 2.271.074,80€ de la PAC. Per aquest motiu fonts d’Unió de Pagesos consideren que avui en dia “la PAC s’ha desmantellat”.

Joan Caball, coordinador nacional d’Unió de Pagesos, relaciona aquest fet amb que “es deixa massa subsidiarietat als estats per marcar criteris o interpretar-los” i així, tot i que la Unió Europea vulgui “redreçar la situació”, els estats segueixen exigint més subsidiarietat. Caball explica sobre el cas espanyol que “la Llei de la cadena alimentària que no va voler regular la posició de domini” de manera que situacions com aquestes no poden ser perseguides per la Comissió Nacional del Mercat i la Competència (CNMC) al no estar definides. Al mateix temps tampoc està regulada, al seu entendre, de forma correcta “la venda de pèrdues”: “Qui ha de fer d’àrbitre fa d’àrbitre comprat”, sentencia.

Incertesa de cara al futur

Una altra de les assignatures pendents del sector és la que té a veure amb el recanvi generacional. Segons dades facilitades pel sindicat Unió de Pagesos, dues terceres parts del total de pagesos està jubilat o en edat de jubilar-se i la població jove té molt poc pes. Sergi Martín és un dels anomenats joves agricultors i es va incorporar a les dinàmiques del camp després de deixar la seva feina en una empresa de pinsos. Martín es dedica al cultiu d’avellana i oliva i esbossa una panorama complex.

Tot i que Espanya és el tercer productor mundial d’avellana només per darrere de Turquia i Itàlia, els pagesos veuen com l’avellana importada -que representa un 60% de l’oferta als mercats espanyols- es paga més cara que l’autòctona. Alhora comenta que el marge de benefici de les empreses distribuïdores ha augmentat en els últims anys sobretot gràcies a la baixada de preus per als pagesos.

Els diagnòstics per al futur són durs i mentre que Martín afirma que “quedaran els quatre que aguantem l’envestida”, Alferez vaticina que el camp català “tornarà a l’època del feudalisme”, quedant totes les explotacions en poques mans -entre les quals també hi haurà fons de capital estranger-. Una de les possibles solucions que dona Caball és intentar guanyar pes en qualitat -amb el porcí però també amb d’altres productes que encara no estan ben posicionats- en el context de la Unió Europea i també “pensar quines són les necessitats locals i no exportar productes de qualitat i deixar casa nostra desbastida i havent de fer venir la carn del sud global”.

És l’estratègia que ha seguit Eduard Sanromà, productor de vi escumós a l’Alt Camp. Tot i ser la quarta generació de viticultors ha apostat per construir un celler per tal poder deixar de vendre a la cooperativa de manera progressiva. Ell mateix fa tot el procés d’elaboració, distribució i comercialització i els seus productes es mouen per la geografia nacional però també pel panorama internacional. “Qui no té opció de poder fer producte propi ho té complicat”, conclou.