L'esperanto busca el seu lloc al segle XXI: així creix una llengua viva que crea comunitat arreu del món

Quan Ludwik Lejzer Zamenhof va crear i presentar l'esperanto el 1887, ho va fer amb una idea ambiciosa: impulsar una llengua internacional i neutral que permetés comunicar-se a persones de diferents països sense que cap llengua, país o cultura s'imposés sobre les altres. Més d'un segle després, és l'idioma artificial amb més parlants del món. Però és evident que no ha aconseguit convertir-se en la llengua vehicular mundial que alguns dels seus impulsors imaginaven, puix aquest lloc l'ocupa essencialment l'anglès.

Però això no significa que l'esperanto hagi desaparegut, tot el contrari. "L'estat de salut és bo. No ha arribat al mateix nivell de l'anglès, a complir la funció de l'anglès, però sí que és una llengua molt viva", explica Jordi Calafí, organitzador del 82è Congrés Internacional de la Joventut (en esperanto: Internacia Junulara Kongreso, IJK), que aquesta agost ha reunit a Tiana (Maresme) joves esperantistes de diferents països, sota l'organització de la Joventut Catalana d'Esperanto (JCE/KEJ). Durant aquests congressos, els participants es reuneixen per intercanviar experiències, participar en activitats culturals, gaudir de concerts i fer amistat amb gent de tot el món.

Es calcula que actualment hi ha entre 100.000 i 2.000.000 de parlants d'esperanto arreu del món. Com que és una llengua planificada i no està lligada a cap territori concret, és difícil tenir un cens exacte. A més, la diferència entre haver-lo après i utilitzar-lo habitualment fa difícil establir una xifra precisa: no tothom que estudia la llengua la practica diàriament. En qualsevol cas, defensa que continua sent una llengua activa, amb comunitats a tots els continents.

"Hi ha molts motius que porten la gent a aprendre esperanto", assegura Calafí. Alguns s'hi acosten per interès lingüístic, "perquè volen aprendre moltes llengües" i l'esperanto té valor "propedèutic", és a dir, que a través seu "pots aprendre molts idiomes". Ell mateix assegura haver après vuit idiomes gràcies al coneixement de l'esperanto. Altres hi arriben per motius ideològics, ja que la proposta d'una llengua que no pertany a cap estat continua sent un dels principals atractius del moviment. "No hi ha cap país que passi per sobre d'un altre, amb l'esperanto estem en igualtat de condicions", resumeix Calafí.

"No hi ha cap país que passi per sobre d'un altre, amb l'esperanto estem en igualtat de condicions"

I hi ha un tercer motiu que pot ser encara més important per entendre la seva pervivència: la comunitat. "Hi ha gent que s'hi apunta per tenir contactes i amistats a tot el món", explica. És una diferència que, segons ell, marca la distància amb l'aprenentatge de l'anglès. Aprendre esperanto no és només adquirir una eina de comunicació, sinó entrar en una xarxa internacional de persones que comparteixen la llengua i uns determinats valors. "Quan aprens anglès aprens un idioma, però amb l'esperanto subscrius uns valors i fas una comunitat amb uns punts en comú", afirma.

Una de les particularitats és que la gramàtica es va construir des de zero, no parteix d'un idioma concret i pot resultar familiar a parlants de llengües molt diferents. En canvi, bona part del vocabulari té arrels en llengües europees, fortament influït per les llengües que envoltaven Zamenhof a la zona de l'actual Polònia, especialment les romàniques, eslaves i germàniques. Això no ha impedit que l'esperanto incorpori paraules d'altres llengües. Per a Calafí, aquesta estructura també li ha servit personalment per afrontar llengües molt diferents "en què has de canviar el xip" com l'àrab.

De l'obrerisme a les comunitats digitals

L'esperanto també arrossega una història política. Durant bona part del segle XX va tenir una vinculació notable amb moviments obrers, anarquistes i internacionalistes. "Avui en dia hi ha perfils de tota mena", admet Calafí, que assegura que hi ha principis que continuen formant part de l'essència de la llengua: llibertat, pau, justícia social i igualtat. "No només hi ha ideologies obreres o d'esquerres en l'esperanto", puntualitza, però sí que han de "subscriure" aquests valors fonamentals associats tradicionalment al moviment.

La manera d'arribar a la llengua també ha canviat radicalment. Si els primers esperantistes es trobaven en ateneus, associacions o publicacions especialitzades, avui una porta d'entrada pot ser simplement una aplicació mòbil com Duolingo. "Les plataformes han servit d'aparador per a l'esperanto", admet Calafí. Alguns usuaris hi arriben fins i tot per curiositat o perquè els ha fet gràcia trobar-hi una llengua construïda, una part acaba entrant en contacte amb la comunitat internacional. "Pots parlar i comunicar-te constantment amb gent de tot el món", explica, destacant que gràcies a Internet actualment hi ha "molta gent molt activa en la comunitat".

"Duolingo o les plataformes han servit d'aparador per a l'esperanto"

La xarxa no només ha facilitat l'aprenentatge, sinó també l'ús d'una llengua que necessita una comunitat internacional per mantenir-se viva. L'esperanto té comunitats especialment consolidades a Europa, "on hi ha molta connectivitat entre països i pots parlar amb molta gent, cosa que en altres països és més complicat", però també a països com la Xina o el Brasil. En els darrers anys, segons Calafí, també ha augmentat notablement el nombre de parlants a l'Àfrica. Fa dos anys, per exemple, es va celebrar un congrés a Tanzània amb una participació important d'esperantistes africans. "En cada país del món hi ha esperantistes, del punt més esperat al més insospitat", afirma, destacant que en alguns indrets s'han fet campanyes proesperantistes.

La distribució geogràfica té, però, una conseqüència curiosa: com que l'esperanto no té cap estat que el tingui com a llengua oficial, els seus parlants han de viatjar per trobar-se i practicar-lo. "Parlar esperanto indirectament implica viatjar", diu Calafí. D'aquí neix també una manera particular d'entendre el turisme.

En aquest sentit, les trobades esperantistes arreu intenten, segons explica, apropar els participants en la cultura i la llengua del lloc que visiten, en lloc de convertir el viatge en una experiència despersonalitzada. "Si algú va a Indonèsia, aprèn una mica d'indonesi", posa com a exemple. La filosofia és intentar conèixer les comunitats que acullen les trobades i evitar, en la mesura del possible, el model de turisme massiu.

"Com que no té cap país assignat, hem d'anar viatjant i fer trobades per connectar-nos i practicar-lo. Parlar esperanto, indirectament, implica viatjar. A les trobades que fem sempre intentem aproximar-nos el millor possible al país que ens acull, conèixer el millor possible la ciutat o la cultura que ens acull i intentar fer un turisme que no intenti ser un producte de masses o despersonalitzant i gentrificant els llocs", argumenta l'esperantista. "Si viatgéssim més amb l'esperanto, l'impacte seria més positiu que l'actual, on hi ha un turisme despersonalitzador, de masses i buit", afegeix.

"Parlar esperanto, indirectament, implica viatjar. A les trobades que fem sempre intentem aproximar-nos el millor possible al país que ens acull"

Catalunya, un territori amb tradició esperantista

Catalunya és un lloc on l'esperanto té una història especialment arrelada. "Clarament té una relació amb la llengua catalana", defensa Calafí. La defensa de la diversitat lingüística i l'"oposició a l'imperialisme lingüístic" han fet que els catalanoparlants se sentin especialment representats dins del moviment esperantista. "A la comunitat sempre s'ha entès molt bé què és Catalunya", explica. Segons ell, aquesta experiència és més difícil de comprendre des de territoris estrictament monolingües: "L'esperanto abraça molt bé aquests conceptes del català i aquestes reivindicacions que sempre hem fet els catalanoparlants".

És en aquest context que Tiana ha acollit aquest mes d'agost, del diumenge 9 fins al diumenge 16, el 82è Congrés Internacional de Joves Esperantistes, una trobada que se celebra anualment des del 1938. Per a la Joventut Catalana d'Esperanto, l'organització de l'IJK ha estat especialment significativa. Després de celebrar el 40è aniversari de la seva fundació el 2025, el congrés representa, segons Calafí, "la culminació de molts anys d'activisme".

La participació de la JCE havia estat baixa durant una etapa, però en els darrers anys ha anat recuperant força. La pandèmia, paradoxalment, va contribuir a reforçar les connexions digitals entre esperantistes i posteriorment aquestes relacions es van traslladar de nou al món presencial. "En desvirtualitzar-ho tot, hi ha hagut molta gent que ha pogut viatjar i conèixer gent d'altres cultures". Ara, els membres de la comunitat que durant anys han viatjat a congressos i trobades internacionals han volgut portar-los a casa. "Hem viatjat molt a través de l'esperanto, i el turisme que fem des de l'esperantisme és un turisme molt sostenible, perquè sempre s'intenta respectar la cultura i la llengua de cada comunitat i país que es visita", insisteix.

Ara els ha tocat viatjar a Catalunya, una terra on hi ha hagut noms destacats que han defensat l'idioma, com ara els polítics Andreu Nin i Francesc Pi i Margall; els escriptors Carles Riba, Mercè Rodoreda i Frederic Pujulà i Vallès; i els estudiosos Joan Mascaró, Joan Amades i Delfí Dalmau. I ho han fet en un any especialment simbòlic per al país, coincidint amb l'Any Gaudí i l'Any de l'eclipsi solar total. 

El programa de l'IJK ha inclòs excursions per Barcelona amb experts per conèixer l'obra d'Antoni Gaudí, activitats culturals, concerts, cursos i trobades. També una visita a Subirats, a l'Alt Penedès, un municipi que ha incorporat l'esperanto en determinades polítiques municipals, amb cartells en aquesta llengua, activitats a l'escola i calendaris municipals. Els participants també han pogut seguir l'eclipsi solar total, un dels grans esdeveniments astronòmics de l'any.

Un futur gràcies a la comunitat

Potser el principal repte de l'esperanto no és demostrar que encara existeix, sinó aconseguir que les persones que el comencen a aprendre continuïn utilitzant-lo. Les eines digitals han facilitat enormement l'entrada a la llengua, però el moviment necessita després espais on practicar-la i una comunitat que la mantingui activa. I aquí és on els congressos com el de Tiana tenen una funció que va més enllà de la trobada anual.

Per a Calafí, l'esperanto continua oferint una cosa difícil de trobar en altres llengües: una xarxa internacional construïda al voltant de la llengua mateixa. "He viatjat a molts països on m'ha acollit gent esperantista", explica. És aquesta experiència la que, a parer seu, diferencia l'esperanto de l'aprenentatge d'una llengua internacional com l'anglès, que "no té un sentiment de comunitat". "Quan aprens anglès no tens amics a Sri Lanka o Argentina, en canvi, amb l'esperanto sí", afegeix.

"He viatjat a molts països on m'ha acollit gent esperantista. L'anglès no té un sentiment de comunitat"

I és també el principal argument contra la idea que l'esperanto és una llengua del passat: "Mai és tard per aprendre'l. Nosaltres fem cursos presencials i en línia, el pots aprendre a qualsevol lloc en qualsevol moment. És una llengua que t'obre moltíssimes portes", explica. Potser l'esperanto no ha aconseguit convertir-se en la llengua universal que imaginava Zamenhof. Però més de 130 anys després, centenars de joves continuen viatjant per trobar-se, parlant una llengua que cap estat no els imposa i construint al seu voltant una comunitat internacional. No ha substituït l'anglès, però segueix viva.