Del Cinema Princesa a Casa Orsola, la metamorfosi de l'okupació a Barcelona

L'avinguda Maria Cristina de Barcelona va escoltar tota mena de consignes el passat 5 d'abril. Però n'hi havia una que ressonava amb força: "Ni gent sense casa, ni cases sense gent". Una reivindicació del tot pertinent en un moment en què l'habitatge s'ha convertit en la joguina dels especuladors, però que, en cap cas, és nova. Fa temps que la gent ho clama. I no estem parlant de la manifestació històrica del novembre o de Casa Orsola. És un missatge que ve de lluny, vinculat a una lluita de llarg recorregut: el moviment okupa.

El periodista i activista social Jesús Rodríguez ―que va ser molt actiu en el món okupa sota el pseudònim d'Albert Martínez― explica a Públic que el moviment okupa dels anys noranta va deixar com a "llegat" la defensa del "dret a l'ús per sobre del dret a negoci". Ara bé, també reconeix que ha mutat molt en altres formes de resistència, i que la lluita pel dret a l'habitatge, tal com la coneixem ara, no existia de manera organitzada aleshores. Des del seu punt de vista, el moviment okupa "cobria tot l'espectre de defensa des del veïnat fins al corrent punko-anarquista".

Rodríguez n'és un expert en la qüestió. Formà part de l'Assemblea Okupa de Barcelona, constituïda l'any 1995 arran de la reforma del Codi Penal ―impulsada pel Govern socialista de Felipe González― que convertia l'ocupació en un delicte penal. "Des del 1984 fins als Jocs Olímpics hi ha una sèrie d'ocupacions que no arriben a tenir un gran ressò públic, però que sí que tenen un arrelament al barri, com per exemple Cros 10, a Sants", afegeix. En aquest context també es van dur a terme ocupacions com la de Torrent de l'Olla 39-41, liderada per Joni D. i inspirada pel moviment squatter que s'escampava per Anglaterra.

La situació va canviar amb l'aprovació del primer Codi Penal de la democràcia, una reforma "pactada entre el PSOE i associacions de propietaris i del sector immobiliari", que, segons Rodríguez, "va reforçar la protecció de la propietat privada i va tipificar específicament l'ocupació d'espais abandonats, que fins aleshores no estava regulada de manera clara". Amb l'entrada en vigor d'aquesta llei, el 1996, les diferents cases ocupades de l'època es van començar a coordinar per articular l'Assemblea d'Okupes, un espai de resistència i organització col·lectiva davant l'enduriment de les mesures repressives contra el moviment.

El punt àlgid de l'okupació a Barcelona

Una de les accions més conegudes de l'Assemblea fou l'ocupació del Cinema Princesa de Barcelona, un edifici de la Via Laietana que feia més de vint anys que estava abandonat. Els okupes hi van entrar el 10 de març de 1996 i van resistir-hi fins al 28 d'octubre, quan la policia els va desallotjar violentament. Malgrat el breu període d'ocupació —set mesos i escaig—, aquest episodi va marcar un abans i un després en la història del moviment, li va donar visibilitat i va obrir un debat social sobre les dificultats d'accés a l'habitatge per part del jovent.

Per a Jordi Mir, professor a la Facultat d'Humanitats de la UPF i a la de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB, especialitzat en moviments socials, el moviment okupa estava format per joves que volien expressar-se políticament d'una manera que no es veia reflectida en les organitzacions tradicionals. "És la reivindicació d'una determinada realitat relacionada amb l'accés a l'habitatge, però no era l'única. També hi ha un qüestionament del model de societat; volien superar-lo amb una sèrie de pràctiques que anaven des de l'ocupació fins a altres formes de vida i d'organització", concreta.

Segons explica Mir, el punt àlgid del moviment a Catalunya va ser l'okupació del Cinema Princesa, tot i que un altre moment destacat de gran confrontació pública va ser el de Can Vies. El maig de 2014, l'Ajuntament de Barcelona, aleshores governat pel convergent Xavier Trias, va desallotjar i enderrocar aquest immoble del barri de Sants, ocupat des del 1997. El que havia de servir com a magatzem per a material de la línia 1 del metro es va transformar en un centre social autogestionat (CSA) amb un fort arrelament al barri, impulsant fins i tot diverses manifestacions amb centenars de persones que volien aturar-ne la demolició. 

Les protestes van durar diversos dies i van incloure greus enfrontaments entre la policia i els manifestants, fins que el consistori va ordenar aturar l'enderroc i centenars persones s'hi van acostar per ajudar en la reconstrucció. Actualment, Can Vies continua funcionant com a CSA i acull activitats com tallers de costura, boxa o cinefòrums.

Altres espais històrics vinculats a l'okupació a Barcelona són La Kasa de la Muntanya, la fàbrica Hamsa —desallotjada fa molts anys—, Can Masdéu, la Cinètika, o la Ruïna i el Kubo, dos edificis de la Bonanova recentment desallotjats. Públic ha contactat amb Can Vies, Can Masdéu i la Cinètika, però tots tres han rebutjat la petició de parlar amb mitjans de comunicació.

La transformació del moviment

Amb el pas dels anys, el moviment okupa ha evolucionat cap a altres formes de lluita. Això no vol dir que hagi desaparegut, però, segons Mir, l'okupació escrita amb "k" manté una "càrrega identitària molt potent". A partir del canvi de segle, es va obrir un debat intern en què un sector defensava que podia "ser més útil buscar solidaritat amb el veïnat" i plantejava un tipus d'ocupació "més arrelada al barri" i més col·laboradora amb les associacions de la zona. Entre 1994 i 1999, el moviment okupa va ser hegemònic a Barcelona, però a poc a poc va derivar en altres moviments i corrents, com V de Vivienda, la PAH o el Sindicat de Llogateres, i fins i tot en candidatures polítiques com els Comuns.

"Sorgeixen grups i persones que comencen a plantejar una ocupació diferent, amb un perfil menys identitari. D'aquesta manera, la ciutadania canvia la seva percepció. Aquella gent tan estranya que els mitjans de comunicació presenten com un perill per al sistema reivindica coses que jo també pateixo o amb les quals em sento proper", afegeix Mir.

En aquest sentit, l'especialista explica que l'ocupació és un element més de la lluita pel dret a l’habitatge, és a dir, que no defineix per si sol un moviment veïnal o popular: "Les ocupacions són un mètode que es pot emprar o no, però els veïns formen part d'una mobilització més àmplia, en què conviuen amb el moviment obrer, el feminista, l'ecologista… i no necessàriament posen l'ocupació per davant d'altres lluites".

L'ocupació no té edat ni estètica

Un dels trets diferencials dels okupes dels anys noranta era la seva estètica, però una persona que ocupa un immoble és, avui dia, impossible de distingir, ja que pot tenir 20, 40 o 60 anys. Pot tractar-se d'una família amb canalla, una parella, un grup d'amics o una sola persona. De fet, Rodríguez apunta que "depèn de com es llegeixi la situació, mai hi havia hagut tantes ocupacions com en l'actualitat". La diferència, diu, "rau en el fet que, avui dia, l'actor o moviment social que les envolta és molt més heterogeni i divers".

Relacionat amb aquest tema

Finalitza l'enderroc d'El Kubo: el solar passarà a ser propietat de l'Ajuntament de Barcelona

Públic

Si s'analitza l'evolució de les ocupacions a Catalunya des de l'any 2000 fins al novembre del 2023, destaca un augment constant a partir de la crisi de la bombolla immobiliària del 2008, amb la xifra més elevada durant l'any de la pandèmia (7.703 ocupacions). Cal esmentar, però, que la majoria d'aquestes ocupacions tenen lloc en habitatges buits o propietat de fons voltors. Així ho confirmen les dades del Departament d'Interior a través dels Mossos d'Esquadra, facilitades a Nació el febrer de 2024.

Actualment, hi ha persones que en el passat deien no estar a favor de l'ocupació perquè els havien fet creure que era "un risc per al sistema", però que ara ocupen per necessitat. "En un context amb moltes dificultats per accedir a un habitatge, hi ha gent que ha canviat d'opinió perquè considera injust que hi hagi pisos buits en mans de bancs 'dolents' com la Sareb, mentre ells han estat expulsats de casa seva", afegeix Mir.

Aquestes persones, molt probablement, no es presentaran com a okupes i la societat no les percebrà com a tals. El moviment ha evolucionat i, tot i que l'okupació amb un perfil identitari més marcat continua viva —encara que de manera minoritària—, avui dia ocupar és només una de les múltiples estratègies que es despleguen en la lluita pel dret a l'habitatge, com a resposta a la greu emergència habitacional que afecta milers de persones arreu de Catalunya.