Tony Blair, l'escollit per Trump per al seu pla sobre Gaza que té un passat renyit amb els drets humans

No està clar quin paper ha assignat Donald Trump a Tony Blair, un dels noms proposats per supervisar la transició política de Gaza davant un possible acord de pau. El que sí que està clar és que l'exprimer ministre britànic (beneït per Benjamin Netanyahu) està cridat a tornar a la primera línia diplomàtica a l'Orient Mitjà i, amb ell, els fantasmes que persegueixen una figura amb "un llegat força complicat", tal com apunta de manera informal a aquest mitjà un corresponsal de The Guardian a Espanya.  

"Tony Blair és el polític que defineix el nostre temps. La seva aparició com a líder laborista el 1994 va provocar un terratrèmol a la política britànica", descriu la sinopsi de Memorias (La Esfera de los Libros, 2011), el llibre en què el mateix polític va plasmar "els seus anys en el càrrec i més enllà". En pocs anys, "va transformar el seu partit, va posar tot el país de part seva" i va arribar a ser primer ministre el 1997 amb la victòria laborista més gran de la història, que va posar fi a divuit anys de govern conservador.

"El 2 de maig de 1997 vaig entrar per primera vegada a Downing Street com a primer ministre. No havia ocupat mai cap càrrec, ni tan sols com el més inexpert dels alts càrrecs ministerials. Era la meva primera i única feina al Govern", va escriure el mateix Blair, que va portar el Partit Laborista a governar tres legislatures, un fet sense precedents. Després de la seva renúncia com a primer ministre el 2007, acorralat per la invasió de l'Iraq el 2003, la seva carrera política no va acabar aquí.

Llegat dubtós  

Francisco Carrión, periodista d'El Independiente que va desenvolupar part de la seva carrera professional a l'Iraq (2014-2021), ho deixa clar en unes declaracions a aquest mitjà: "Qualsevol que conegui i hagi viscut al món àrab sap prou bé com de divisiva i controvertida és la figura de Tony Blair". I és que, el laborista és "encara avui el rostre d'aquella invasió nord-americana de l'Iraq basada en mentides que va destruir el país iraquià". "Primer, va obrir la porta a una violència sectària i, més tard, va alimentar amb decisions com la purga de l'exèrcit de Saddam l'auge de l'autodenominat Estat Islàmic. Són esdeveniments que han desplaçat el ric teixit multiètnic de l'Iraq, robat desenes de milers de vides i empès centenars de milers a l'exili".

El corresponsal a l'Orient Mitjà durant més d'una dècada subratlla que Blair també arrossega "una motxilla de reputació dubtosa en el conflicte palestinoisraelià". En aquest sentit, recorda la seva experiència com a membre del Quartet (UE, Rússia, ONU i EUA), "sense resultats positius per impulsar la pau entre ambdues comunitats" en vuit anys.

El seu paper destacat en una "Junta de Pau" imposada i dirigida per Trump afegeix "una altra variable controvertida", segons Carrión. En aquest sentit, assenyala que Blair va ser "el premier de la potència colonial que el 1948 va donar suport a una solució de dos Estats sense resoldre, que ha arribat fins ara amb un Israel cada vegada més empoderat militarment i amb una expansió dels assentaments il·legals sense límit a Cisjordània i una Franja de Gaza sotmesa, primer a 16 anys de bloqueig i ara a una campanya que molts juristes, inclosos israelians experts en l'Holocaust, ja qualifiquen de genocidi".

En definitiva, el periodista sosté que aquests tres "atributs hipotequen d'entrada la seva participació" en una Autoritat Internacional de Transició de Gaza (GITA), més enllà que va tenir un paper clau en l'acord de pau del Divendres Sant de 1998, que va posar fi a dècades de violència a Irlanda del Nord.

Graham Keeley, corresponsal a Espanya i Portugal per a The Times, tampoc no és optimista davant el possible retorn de Blair a l'esfera diplomàtica. "La guerra de l'Iraq va ser el seu gran problema. Encara està molt mal vist al Regne Unit per aquest episodi i també a l'Orient Mitjà".

D'altra banda, el periodista David Mathieson destaca que, encara que amb una petita majoria, Blair també va guanyar les eleccions generals del 2006, malgrat la guerra de l'Iraq. Aquest escocès coneix de prop Blair perquè va treballar durant cinc anys com a assessor de l'exministre d'Afers Exteriors del Regne Unit Robin Cook, qui va dimitir, precisament, per la seva oposició a la invasió de la república asiàtica.

"No li falta confiança en si mateix", recalca per comparar-lo amb l'expresident socialista Felipe González. "Malgrat els fracassos, com González a finals dels 90, sempre va tenir una presència important a l'escena internacional". Així mateix, destaca que la fundació de Blair compta amb 900 treballadors. "Ell pensa que ha tingut molt d'èxit i que la història serà bona amb ell". Pel que fa a l'encàrrec de Trump, el periodista anticipa que és una oferta que no es pot rebutjar: "No li agrada el pessimisme ni el derrotisme, i pensa que pot fer alguna cosa i que és el seu deure acceptar l'encàrrec. Li agrada ser al centre. Com González, vol deixar empremta, per això no pot dir que no".

 'Judici polític': el devastador informe Chilcot  

En el pla judicial, la Justícia britànica va bloquejar el 2017 una denúncia per "crim d'agressió" contra Tony Blair per la invasió de l'Iraq, impulsada per Abdul Waheed Al-Rabbat, un excàrrec de l'exèrcit iraquià. El Tribunal Superior del Regne Unit la va desestimar entenent que el cas "no té opció" de prosperar. L'argument principal va ser que aquest delicte no estava tipificat a la llei britànica el 2003, per la qual cosa no es podia aplicar amb caràcter retroactiu.

Abdul Waheed Al-Rabbat va fracassar així en el seu intent que el Tribunal Suprem revoqués una sentència del 2006 de la Cambra dels Lords, la qual va establir que no existia cap delicte anomenat crim d'agressió sota la llei d'Anglaterra i Gal·les.

Tanmateix, les cròniques de l'època coincideixen a assenyalar l'extens i detallat informe de l'exalt funcionari John Chilcot com una mena de judici polític. Després de set anys, la comissió d'investigació oficial sobre la invasió de l'Iraq va concloure, entre altres coses, que es va decidir anar a la guerra sense esgotar "totes les opcions pacífiques", una acció sostinguda en informació falsa sobre l'existència d'armes de destrucció massiva.

Les conclusions no deixen lloc a dubtes: "Es van subestimar les conseqüències de la invasió. Les accions del Regne Unit van minar l'autoritat del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. La política del Sr. Blair sobre l'Iraq es va basar en informació i avaluacions errònies".

Relacionat amb aquest tema

"Fan servir la por per justificar el trident defensa, seguretat i militarisme"

Ona Falcó

D'una banda, la comissió va destacar que el Regne Unit "va decidir sumar-se a la invasió de l'Iraq abans d'esgotar les opcions pacífiques per al desarmament. En aquell moment, l'acció militar no era l'últim recurs. Tony Blair havia compromès el Regne Unit a donar suport a l'acció militar nord-americana ja al juliol del 2002".

Així mateix, l'informe Chilcot sentencia que "les valoracions sobre la gravetat de l'amenaça que representaven les armes de destrucció massiva iraquianes (ADM) es van presentar amb una certesa injustificada. La intel·ligència no havia establert sense cap dubte que Saddam Hussein hagués continuat produint armes químiques o biològiques". "En la seva declaració davant la Cambra dels Comuns el 18 de març del 2003, el Sr. Blair va exposar la seva opinió que la intel·ligència avaluada establia sense cap dubte que Saddam Hussein continuava produint armes químiques i biològiques. No era el cas", va afegir.

Pel que fa a la relació amb els EUA, l'informe assenyala que Tony Blair va escriure al president Bush el 28 de juliol del 2002: "Estaré amb tu, passi el que passi". També destaca que "el Sr. Blair va sobreestimar la seva capacitat per influir en les decisions nord-americanes sobre l'Iraq".

Sobre la planificació posterior a la invasió, el document retrata la inexistent estratègia per a la reconstrucció de la república asiàtica. "Els preparatius del Regne Unit per a la situació postconflicte van ser totalment inadequats. El Regne Unit no va aconseguir els objectius que s'havia fixat a l'Iraq (...) El Sr. Blair no va establir una supervisió ministerial clara de l'estratègia, la planificació i la implementació postconflicte".

Després de la solemne lectura d'aquest informe, antics combatents i els familiars dels 179 soldats britànics caiguts en el conflicte van comunicar la seva intenció de portar a judici l'exprimer ministre laborista Tony Blair, a qui van responsabilitzar d'una guerra "il·legal". Tot i que aquesta acció mai no es va arribar a materialitzar. En qualsevol cas, encara que "judicialment se n'ha escapat", aquest episodi va ser el seu final polític. "Mai no ha recuperat la seva imatge, almenys entre els britànics", resumeix el periodista Graham Keeley en declaracions a aquest mitjà.