La taxa d'emancipació juvenil a Catalunya és la més baixa de les darreres dues dècades

Anar-se'n de casa continua sent una odissea per a la majoria de joves que viuen a Catalunya. Independitzar-se és gairebé impossible per una generació marcada per la precarietat laboral i per les dificultats per accedir a un habitatge digne. Dues dades: només el 17% dels menors de trenta anys viuen fora de casa els pares, i els pocs que s'emancipen han de destinar entre el 65 i el 85% del sou a pagar el lloguer.

És l'alerta que ha llançat el sindicat Comissions Obreres de Catalunya (CCOO), que ha presentat l'últim informe sobre l'emancipació juvenil a Catalunya i la Unió Europea. Les dades són esfereïdores i posen en relleu la falta de polítiques per ajudar als joves a emancipar-se. La sociòloga Irene Galí, membre de la Secretaria d'Estudis, Cultura i Memòria de CCOO de Catalunya, Julia Rosanna Sánchez-Valverde, responsable de Formació d'Acció Jove del sindicat, i Lucía Aliagas, coordinadora nacional d'Acció Jove, han posat deures al Govern per capgirar la situació.

Vuit de cada deu menors de 30 anys viuen amb els pares

La taxa d'emancipació juvenil és el percentatge de persones d'entre 16 i 29 anys que viuen fora del domicili familiar. L'any 2021, a Catalunya, va ser del 17%. Això significa que el 83% restant continua residint a la llar familiar, és a dir, vuit de cada deu menors de 30 anys viuen amb els pares. D'acord amb les dades que proporciona l'Observatori Català de la Joventut, aquesta és la xifra més baixa de les darreres dues dècades. Una tendència a la baixa que que es va iniciar amb la crisi econòmica del 2008, quan la taxa era del 31,6%, i que la pandèmia de la Covid-19 ha rematat.

"Tot i tenir feina, la majoria dels joves que vivim a Catalunya, som pobres"

Entre els anys 2007 i 2012 es va produir un gran augment de la taxa d'atur juvenil i en conseqüència es va iniciar el descens en la taxa d'emancipació, fins a arribar al 17% actual, que no s'ha recuperat malgrat que a partir del 2013 l'atur en els joves va baixar. Això ens porta a una altra conclusió que és clau per relacionar la falta d'emancipació amb la precarietat laboral: tenir una feina, almenys a Catalunya, no és suficient per emancipar-se. "Tot i tenir feina, la majoria de nosaltres, som pobres", ha remarcat Irene Galí.

A diferència de fa uns anys, tenir feina no és sinònim de viure bé, de fet, en molts casos, un sou no dona ni per pagar un lloguer digne. Un dels principals esculls és la prevalença del treball a temps parcial, que no ha deixat d'augmentar entre els joves de 16 a 29 anys durant els últims anys. Una dada: l'any 2007, moment en què es va registrar una taxa d'emancipació rècord del 32,6%, la taxa de parcialitat entre els joves era del 15,6%. Avui és de gairebé el doble, un 27%.

Els salaris han tardat 12 anys a recuperar-se de l'anterior crisi econòmica. D'acord amb l'enquesta anual d'estructura salarial que realitza l'INE, l'any 2020 8-últim any amb dades disponibles), el salari mitjà dels menors de 25 anys a Catalunya va ser, per primera vegada, equivalent al que va percebre aquest grup de treballadors l'any 2008. No obstant, cal sumar-hi un altre factor: la pandèmia. Els treballadors joves van arribar a la crisi econòmica provocada per la Covid-19 sense haver-se recuperat encara de la forta contracció salarial que van patir amb la del 2008. 

"En cas de viure de manera independent, es trobarien molt probablement en risc de pobresa o exclusió social"

La lenta recuperació dels salaris es tradueix en un augment de la desigualtat salarial per edats i un empobriment de la població jove. Si l'any 2008 el salari dels treballadors joves representava el 67,18% del salari mitjà, l'any 2020 aquest percentatge es va reduir fins el 49,42%. És a dir, el salari dels menors de 25 anys no arriba ni a la meitat del salari mitjà.

Segons dades de l'Agència Tributària, l'any 2019 el salari mitjà de les persones entre 45 i 54 anys era de 28.446 euros anuals. En el cas dels treballadors joves, el salari mitjà és de 8.517 euros. "En cas de viure de manera independent, es trobarien molt probablement en risc de pobresa o exclusió social", conclou l'estudi.

Elevada temporalitat laboral

A tot això cal afegir l'elevat creixement de la taxa de temporalitat entre els joves menors de 25 anys durant la última dècada. Sí l'any 2010 era del 48%, el 2020 arribava al 62%, és a dir, 6 de cada 10 contractes eren temporals. De totes maneres, ara caldria veure l'efecte de la nova reforma laboral impulsada pel Govern espanyol.

Tot i la reforma laboral, que ha propiciat un descens molt important de la temporalitat, el sindicat posa el focus en altres formes de precarietat que pateix especialment la gent jove, com és el cas de la contractació a temps parcial involuntaria o la realitat dels falsos becaris i becàries i dels falsos autònoms. Reclamem dotar de més recursos a la Inspecció de Treball per perseguir de forma efectiva el frau en la contractació.

També reclama elaborar un Pacte per a l'Ocupació Juvenil que reverteixi l'actual situació de desigualtat i que faciliti, mitjançant l'orientació, una inserció laboral de qualitat, així com incentivar la FP dual.

Més de la meitat del sou al lloguer 

Galí ha apuntat que si als sous baixos i la precarietat laboral li sumem els elevats preus dels lloguers i la manca d'habitatge protegit, la situació encara és més dramàtica. "Salaris baixos, temporalitat, parcialitat, impossibilitat d'accés a l'habitatge, malestar psicològic, abandó institucional. Tot aquest cúmul de factors acaba configurant la realitat juvenil, sense futur, sense present, individualista, sense llaços comunitaris, dividida", ha sentenciat. 

"Tot aquest cúmul de factors acaba configurant la realitat juvenil, sense futur ni present, individualista, sense llaços comunitaris, dividida"

Segons l'Institut Català del Sòl, el percentatge de salari que un jove de menys de 25 anys ha de dedicar al lloguer està molt allunyat del límit del 30% que es considera assumible i, així, Catalunya se situa en el 65,8% i s'eleva fins al 84,3% a la ciutat de Barcelona, amb dades de l'any 2020. Deu any enrere, es destinava un 52,2% del sou al conjunt del país i el 45,6% a Barcelona (gairébé la meitat que ara.

De fet, el preu del lloguer s'ha enfilat a màxims històrics a Catalunya en el tercer trimestre del 2022. Entre juliol i setembre l'arrandament mitjà es va situar en 805,69 euros, un 9,2% més que el mateix període de l'any passat (737,51 euros). A Barcelona capital, el lloguer mitjà es va disparar fins als 1066,68 euros, un 14,4% més que el 2021 (932,31 euros).

"El preu del lloguer no és l'única barrera que es troben els joves per accedir a un habitatge", ha considerat Galí, que ha afegit que el parc de vivenda social a Catalunya i a Espanya "és molt escàs, amb entre 5.000 o 6.000 vivendes protegides a l'any, quan als anys 80 se'n construïen unes 100.000 cada any". En aquest sentit, CCOO reclama augmentar el parc d'habitatge públic, intervenir en el mercat mitjançant la regulació pública dels preus del lloguer i augmentar la dotació de recursos per a les ajudes a l'arrendament a les persones menors de 35 anys.

A la cua d'Europa 

Si ens fixem en els nostres veïns europeus, entre els països del nord i el sud d'Europa hi ha més de 10 anys de diferència en l'edat mitjana d'emancipació. Els del nord són aquells amb una emancipació més precoç, amb una edat mitjana de 20,5 anys. A continuació trobem els països bàltics, amb una edat mitjana d'emancipació de 24,83 anys. Els segueixen els països del centre d'Europa, amb una edat mitjana de 25,24 anys; els països d'Europa de l'Est, amb 29,15 anys; i països mediterranis (Espanya), amb una edat mitjana d'emancipació de 30,17 anys.

L'estudi assenyala que l'accés i l'estabilitat al lloc de treball, així com una adequada remuneració per la feina feta, són elements que propicien l'emancipació dels joves, en crear les condicions materials necessàries per abandonar el domicili d'origen.

En aquest sentit, el sindicat demana al Govern i a l'Estat que es compleixi el dret a l'emancipació juvenil, tal com recull l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que determina que "els poders públics han de promoure polítiques públiques que afavoreixin l'emancipació dels joves, facilitant-los el accés al món laboral ia l'habitatge perquè puguin desenvolupar el seu propi projecte de vida i participar en igualtat de drets i deures a la vida social i cultural".