Viure a més de mitja hora de la feina: el dilema de milers de treballadors a les grans ciutats

David (25 anys, Madrid) va viure durant una mica més d'un any al carrer Huertas, a pocs metres de la Puerta del Sol, fins que va decidir comprar. "Estava tirant tots els mesos 700 i escaig euros en un lloguer i ara tinc una hipoteca molt per sota", explica a Público. És un dels pocs privilegiats de la seva generació que ha pogut permetre's ser propietari –només un 30% dels menors de 30 anys viuen fora de la llar–. Per aconseguir-ho, ha hagut de tornar fins a Valdemoro, l'extraradi on es va criar. A pocs carrers de distància ha adquirit el seu primer habitatge Susana (27 anys, Madrid), que gràcies al teletreball aconsegueix esquivar un parell de dies a la setmana els més de 35 minuts que la separen del seu lloc de treball.

Aquesta localitat madrilenya, a 30 quilòmetres de la capital estatal, és un bon exemple del moviment expansiu que està patint el mercat immobiliari espanyol. Valdemoro ha experimentat un fort creixement demogràfic en les últimes dècades, superant els 85.000 habitants, segons l'últim cens (a principis de segle no se'n comptaven ni 34.000). L'any passat aquest municipi va ser un dels que major increment interanual del preu de l'habitatge va presentar, amb un 31,8%. Pel metre quadrat ja s'està pagant fàcilment més de 2.200 euros. Són xifres completament disparades, que sorprenen aquests dos veïns que recorden com fa pocs anys per aquestes quantitats es podia comprar un àtic o un xalet. No obstant això, estan molt lluny dels més de 4.000 euros/m2 que s'estan demanant a Madrid.

Gran part de les capçaleres de província espanyoles estan perdent pes en compravendes respecte a les corones metropolitanes i ciutats mitjanes. Segons les últimes dades de Estadística Registral Inmobiliaria del Col·legi de Registradors, de l'últim trimestre de 2025, en 31 províncies s'ha produït aquest moviment comercial, sent València la ciutat que més quota de mercat ha perdut (-4% en un any). A Madrid i Barcelona la proporció ha caigut, respectivament, d'un 49,5% al 47,6% i del 23,6% al 22,5%.

Els experts i les empreses dedicades al sector també han notat aquest canvi en el mapa residencial, que ja va començar a perfilar-se durant la pandèmia. "La gent no deixa Madrid o Barcelona perquè vulgui un jardí o teletreballar des d'un poble; se'n va perquè no pot pagar el que costa viure a la seva pròpia ciutat", explica Mercedes Blanco, vocal de Pimec al Consell Assessor d'Habitatge de la Generalitat de Catalunya, un òrgan consultiu i assessor en matèria d'habitatge. L'empresa d'administració de finques que dirigeix, Veïns Feliços, té dades que confirmen aquest augment de compradors que busquen pis a "40 o fins a 60 quilòmetres" de les seves oficines.

Les dades dels portals immobiliaris, que serveixen com a referència per entendre els canvis en la demanda d'immobles, donen fe d'aquesta tendència. Idealista va analitzar a finals d'any la competència entre compradors a les perifèries de Madrid, Barcelona, Sevilla i València. 

En el cas de la capital espanyol, els moviments d'aquest portal apunten que a Leganés i Móstoles la competència era del 200% respecte al centre. En el cas de Barcelona, la pressió s'ha mogut cap a Cornellà, amb un 173%, l'Hospitalet (141%) o Sant Boi (141%). L'anàlisi sobre variacions residencials en l'última dècada realitzada pel Ministeri de Transició Ecològica i Repte Demogràfic confirma que un 81% dels municipis petits situats a menys de 15 minuts d'una gran ciutat (amb més de 50.000 habitants) han guanyat població.

El motiu, principalment, és el preu. Els municipis del nord de Madrid on el cost del metre quadrat és històricament més alt creixen, però ho fan a un ritme menor. Així i tot, el creixement poblacional ja és palpable fins als pobles del Madrid rural, o a les seves províncies confrontants. Un bon exemple són Illescas i Seseña, a Toledo. Estan entre les quatre majors ciutats de la província i ambdues han augmentat el seu cens entre 5.000 i 10.000 persones en qüestió d'una dècada. Segons dades de l'INE, el 2,4% dels treballadors vivia en una comunitat diferent de la INE seu lloc de treball el 2023, una xifra que el 2010 amb prou feines era de l'1,6%.

Aquest procés de "buidament de les ciutats" no és exclusiu d'Espanya. Mentre que els preus de l'habitatge no paren d'augmentar en tot Regne Unit, Londres va tancar 2025 amb una caiguda del 5,1%. Els districtes més cars són els que més contraccions han patit: Kensington, Chelsea o Westminster. Com a conseqüència, s'ha produït un efecte taca d'oli: les classes altes s'han desplaçat del rigorós centre cap als barris de classe mitjana; aquestes, s'han anat a zones més barates i els més precaritzats veuen com, a poc a poc, es van allunyant de la ciutat del Tàmesi.

"Hi ha un factor múltiple en l'expulsió de població resident dels centres de les ciutats", explica Alejandro López Parejo, arquitecte urbanista especialitzat en processos participatius i ciutat. D'una banda, l'envelliment dels veïns i veïnes tradicionals dels barris històrics condiciona la seva pròpia continuïtat, deixant vacants pisos que tenien, en la majoria de casos en propietat, a l'espera de ser heretats pels seus fills i néts. "Tradicionalment això podria suposar una renovació demogràfica natural del perfil de veïns d'aquests barris. No obstant això, el segon factor clau és l'auge d'inversors estrangers", subratlla.

Aquesta dinàmica s'ha incorporat recentment a Espanya "pel seu atractiu geogràfic i competitivitat en preus" i està aconseguint "distorsionar" completament el mercat: "Els propietaris –aquests hereus– acaben venent les seves propietats a aquests inversors, que poden oferir unes sumes de diners irrebutjables i lluny de la capacitat adquisitiva d'un ciutadà mitjà".

Una altra de les causes darrere d'aquesta "expulsió en cadena de la classe treballadora", segons l'arquitecte, és l'aposta de certes administracions per potenciar el centre com a únic àmbit "on es creuen els camins". "En comptes de potenciar els diferents àmbits dels districtes de manera equitativa i equilibrada, en funció de les seves necessitats històriques i característiques socio-productives, es decideix prioritzar i alimentar aquesta dinàmica inversora fomentant la ciutat producte enfront de la ciutat vivible", conclou.

Embussos i transbordaments

Marco (Pinto, 34 anys), operari de maquinària pesant, travessa de dilluns a divendres el sud de la comunitat autònoma per arribar al seu lloc de treball a Tres Cantos. Els "dies bons" dedica una hora a anar i tornar, però difícilment es lliura d'uns embussos que poden duplicar la seva estada a la carretera. "De vegades prefereixo que em toqui el torn de nit a haver d'entrar i sortir en hora punta. Acabo esgotat", confessa. El febrer passat les principals carreteres de Madrid van col·lapsar per la neu i va estar diverses hores atrapat.

Efrén, un altre jove madrileny establert a Getafe, està també acostumat als trajectes llargs, en el seu cas, en transport públic. Quan estudiava, trigava gairebé dues hores a arribar a la Universitat Politècnica, "els dies que la Renfe anava malament, potser una mica més". "Segons en quin moment de la teva vida estàs, t'afecta d'una manera o altra. Ja no és només el temps, sinó l'estrès d'anar amuntegat, haver de quadrar connexions...", explica.

De mudar-se, Efrén, assumeix que s'hauria d'anar encara més lluny. De moment, per a ell, Getafe "no està tan malament", perquè ara mateix té bones connexions amb el centre, fins i tot han aconseguit recentment que els arribi el metro. El principal problema que contempla són els preus de l'habitatge, perquè en aquesta localitat del cinturó obrer de Madrid els lloguers difícilment baixen dels 900 euros i un habitatge de 90 metres quadrats ronda els 200.000 euros. Les preocupacions de Marco són similars, no li agradaria haver d'anar-se'n a viure encara més lluny, però considera que els preus de la perifèria estan "inflats".

Una investigació de la Universitat d'Alacant ha estudiat l'afectació en la salut que tenen els desplaçaments a la feina. Com més gran és el temps invertit, més influeix aquest factor en la conciliació familiar o en l'ànim dels treballadors, amb una major afectació entre les dones. "Treballar lluny de casa és un factor de risc, és a dir, actua com una variable que augmenta la probabilitat que certs problemes es puguin donar en una persona", explica Jorge Patier, llicenciat en Psicologia per la Universitat Autònoma de Madrid.

El temps invertit en els trajectes no es destina a les obligacions del dia a dia, a passar temps amb la família o a realitzar activitats de la rutina diària que "tiren del nostre estat d'ànim", com fer esport o veure amics. "Tot això pot afectar en el benestar emocional o desencadenar problemes de salut mental, com ansietat o trastorns del son. A més, per descomptat, de generar sensació de culpa i ofec per no poder arribar a tot", sosté el terapeuta.

L'INE ha començat a estudiar el temps que triguen els espanyols a arribar al seu treball o centre d'estudis. Més del 25% triga 30 minuts i un altre 22% hi dedica més d'una hora, segons l'Enquesta de Característiques Essencials de la Poblacin i els Habitatges, publicada el 2025. El 62% dels usuaris es desplaça en cotxe i només un 16% es pot permetre arribar a peu. Els madrilenys són els que més temps de la seva vida es deixen en aquesta tasca. Per sort, David és programador i teletreballa tots els dies de la setmana, perquè de no ser així formaria part del 38% dels valdemoreños que perdia més de 60 minuts a anar i tornar a casa seva.

Parejo adverteix que, darrere del creixement brutal que s'està donant en moltes àrees metropolitanes, hi ha un repte de governança "que, a excepció de Barcelona, no s'està abordant en cap comunitat autònoma". L'expert defensa que hi ha moltes qüestions que no poden circumscriure's a un sol municipi, com tampoc ho fan les persones. Des de la mobilitat a l'ordenació del territori o la gestió energètica i de les infraestructures verdes. El resultat, diu, són barris i municipis de nova creació "tancats en si mateixos, on els veïns i veïnes senten un abandonament institucional sistemàtic, que respon a un model de ciutat segregada i individualista".

"Per pensar els nous barris, hem de mirar els de tota la vida, aquells on vivien els nostres avis. Són zones equipades, amb transport, comerços i parcs. Aquí és on hem de posar els nostres esforços. Potser no fan falta tants habitatges de 90 metres i podem densificar segregant habitatges, per exemple, que és més eficient que construir pobles des de zero", proposa Parejo, que ha centrat part de la seva activitat en el desenvolupament de projectes d'urbanisme a l'extraradi madrileny. Quan això no és possible, afegeix, només n'hi ha prou d'aprendre dels errors: "Fan falta alternatives als barris dels PAU, no podem seguir fent eixamples i canyars, sense transport públic, amb avingudes de 10 carrils, sense dotacions públiques ni comerços".

Per la seva banda, Iván Murray, doctor en Geografia per la Universitat de les Illes Balears i en Sostenibilitat Ambiental per la Universitat d'Edimburg, creu que "s'han de prendre mesures com més aviat millor" per evitar que les grans ciutats i zones turístiques "es quedin sense veïns" i acabin convertint-se en parcs temàtics per al turisme: "No s'està prestant l'atenció necessària a l'impacte que té l'ús de l'habitatge com a valor refugi, és a dir, com a pura inversió especulativa. S'està estenent el que en la literatura anglosaxona s'anomena buy-to-rent, comprar per llogar, i les conseqüències són catastròfiques". Per a aquest expert el full de ruta ha de començar per un avanç progressiu cap a polítiques que "desactivin la mercantilització turística de l'habitatge", topant els preus i aplicant controls que afavoreixin als veïns.