Entrevista a Jordi Martí-Rueda"Per combatre el feixisme cal plantejar la consigna 'passarem', perquè suposa invocar la victòria"

Sis anys després de presentar Brigadistes, l'historiador Jordi Martí-Rueda torna a les llibreries amb Passarem. Vides per la llibertat, com l'anterior publicat per l'editorial manresana Tigre de Paper. En aquesta ocasió va més enllà de recuperar les històries d'alguns dels brigadistes internacionals que el 1936 van arribar a Espanya per defensar la República i combatre el bàndol feixista. A banda d'afegir-hi relats de diversos catalans que també van participar activament en aquesta lluita, hi incorpora elements d'anàlisi, per retratar que era el feixisme i connectar la situació dels anys 30 amb un present marcat per l'ascens global d'una extrema dreta que, com aleshores, s'alimenta de la por.  

Ens trobem amb ell en una llibreria del centre de Barcelona per parlar d'unes vides marcades per la guerra de 90 anys enrere, però també per abordar el que succeeix ara i com de necessari torna a ser plantar cara i oferir un "projecte motivador" que serveixi per vèncer l'auge ultra. 

Conscient que estem en un moment de "canvi històric", alerta dels riscos de "banalitzar" un feixisme que considera un "crim contra la humanitat perquè planteja un model de societat que viola drets humans" i defensa la importància de, com aleshores, tenir un "teixit social potent" per respondre.

Relacionat amb aquest tema

"El Poble Vell de Corbera d'Ebre fa anys que es degrada, hem d'aconseguir finançament per preservar-lo"

Judit Castaño

Segurament molta gent que llegeixi el llibre descobrirà que el títol fa referència al nom d'una publicació d'un batalló de les Brigades Internacionals, format sobretot per alemanys, que capgira un dels lemes històrics dels republicans durant la Guerra Civil. I que ve a dir que per guanyar el feixisme, cal mirar endavant i passar a l'ofensiva. És per on hauria de passar la resposta a l'auge actual d'una extrema dreta, que sembla liderar els marcs de debat i l'agenda política?      

El lema "no passaran" és producte d'unes circumstàncies molt concretes i sobretot d'un Madrid a punt de caure davant de les tropes del general Mola. Era un lema molt poderós perquè convoca poders que no són només els de les armes, desafiava la lògica militar i realment va funcionar. El que passa és que "no passaran" és una consigna de resistència, no de victòria. Resistir vol dir evitar que l'enemic guanyi, però no vol dir que tu guanyis. El que va passar és que va haver-hi un grup de brigadistes alemanys i també italians, d'una altra unitat, justament aquells que venien de països que ja estaven patint el feixisme, que tenien clar que no venien a resistir, sinó a guanyar i això és extrapolable a tots els brigadistes i també a les persones d'aquí que van anar voluntàriament al front a lluitar.  

 Resistir vol dir evitar que l'enemic guanyi, però no vol dir que tu guanyis  

Per combatre el feixisme avui tampoc val la consigna "no passaran", cal la consigna "passarem", perquè suposa invocar la victòria, perquè si no vas a guanyar, no guanyaràs. A més a més, el verb passaran té una cosa molt interessant, que és que insinua coses que van més enllà del conflicte concret. Insinua que per guanyar s'ha d'anar cap a algun lloc, s'ha de dibuixar un horitzó, s'han de superar les barricades, deixar de resistir i passar a l'ofensiva. I, a més a més, no posa el protagonisme en ells, sinó en el nosaltres. Recuperes la iniciativa, tens un objectiu i tens intenció de passar. Era una consigna que implica una actitud i optimisme, que és un ingredient imprescindible per obtenir un resultat positiu. Per tant, és més vàlid que mai.

Fa uns anys vas publicar 'Brigadistes' i ara 'Passarem'. M'imagino que no combregues amb aquell tòpic tronat que diu que ja s'ha explicat tot de la Guerra Civil. Encara hi ha enfocaments i històries per descobrir?      

És veritat que se n'ha escrit molt, però ens hem de preguntar què s'ha escrit i com s'ha comunicat. Per exemple, penso que el coneixement que en general a casa nostra es té sobre la Guerra Civil és bastant folklòric. Es basa molt en tòpics i mites i els tòpics no ajuden a entendre el que ha passat. Per exemple, què sabem sobre els serveis sanitaris del bàndol de la República? Hi ha històries increïbles de personal sanitari, de metges i infermeres que treballen en unes condicions pèssimes, sense recursos, i fan invents fantàstics per solucionar les dificultats materials que tenen i que, fins i tot, ideen un mètode de medicina de guerra i un model d'infermeria que no existia i que després serà imitat per exèrcits aliats durant la Segona Guerra Mundial. Això és molt poc conegut.  

Al llibre hi ha històries de gent d'aquí, perquè al final hi ha una generació que hem oblidat, de persones molt valentes que van anar al front perquè era imprescindible per salvar les vides i protegir el que tenien. Quan ja eren vells i venien aquí perquè se'ls feien homenatges i els donaven les gràcies, els mateixos brigadistes sempre deien "gràcies als teus avis que ens van donar l'oportunitat de lluitar i ens van acceptar al seu costat". Canvia la perspectiva. Per a ells, si hi havia herois eren els nostres avis. Que són aquesta generació que hem oblidat i que és la d'abans que el franquisme inoculés la por a la societat catalana.

Relacionat amb aquest tema

Els gairebé 6.000 morts als psiquiàtrics catalans durant la Guerra Civil: una història llargament silenciada

Àlex Romaguera

Quin criteri segueixes per escollir les històries?      

Això té relació amb el llibre anterior. Quan vaig publicar Brigadistes vaig fer-ne moltes presentacions i després moltes xerrades sobre el tema de les brigades internacionals. Al començament em centrava en les històries que explicava en el llibre, en les circumstàncies i en què van experimentar quan van estar aquí. No hi havia anàlisi. Però a mesura que vaig anar fent xerrades i que l'entorn va anar canviant, és a dir, que la ultradreta es va fer cada cop més present en la nostra societat, sentia la necessitat d'anar més al fons. No només explicar el fenomen de les Brigades Internacionals, sinó explicar com es va articular la solidaritat, quins factors humans van provocar que fos possible aquell acte de solidaritat tan bèstia i també entrar més a explorar l'enemic, el feixisme.

Sentia la necessitat d'entrar més a explorar l'enemic, el feixisme

Les històries que hi ha en aquest llibre obeeixen a aquesta necessitat de parlar d'aquells fets, però amb una mirada des del present. També hi ha històries d'algunes persones que ja apareixen en el primer llibre. Aquest és més heterogeni, hi ha històries més curtes i històries més llargues. I a més a més, és molt subtil però hi ha històries que estan enllaçades entre si i hi ha un rerefons temàtic i, per tant, l'elecció de les històries també obeeix a això. Per exemple, hi ha un bloc d'històries sobre l'acte de la solidaritat, un bloc sobre presoners en camps de concentració franquistes, un sobre la nit i sobre la manera com veiem una mateixa realitat de maneres diferents, un d'històries sobre els invents que van fer les infermeres i els metges en els hospitals, un sobre l'actitud positiva o un altre sobre la recuperació de la memòria.

Relacionat amb aquest tema

Noranta anys de la victòria del Front Popular: quan les urnes es van plantar enfront del feixisme

Laura Prieto Gallego

Mostres com una de les raons que portava les 40.000 persones que van venir de fora a combatre era que aquesta era la primera oportunitat que tenien de derrotar el feixisme a camp obert. I deien que aquesta era també la seva guerra. Aquesta mentalitat, de sentir que el que passa a d'altres parts del món ens afecta i interpel·la directament, s'ha perdut una mica en un món on tot està molt atomitzat?      

D'entrada, quina seria l'equivalència? Perquè 40.000 persones als anys 30 és molt bèstia, tenint en compte que és un moment en què no t'assabentaves amb un cop de clic del que passava i els mitjans de transport eren molt complicats. Però no crec que la mentalitat s'hagi perdut, el que penso és que són circumstàncies molt concretes i hi ha diversos factors que expliquen aquest acte de solidaritat. La història és com un relat, tens un escenari, uns protagonistes, uns antagonistes i uns fets que provoquen que els personatges es posin en moviment. Un és l'enemic compartit, que era el feixisme, i, per tant, ells van venir a fer la seva guerra.

Hi ha un segon element, que és que es mobilitzen com a resposta a la mobilització de la gent d'aquí, que s'enfronta al cop d'Estat i va al front d'Aragó a frenar els feixistes sense esperar a la solidaritat. Ningú es juga la vida per algú que no està disposat a jugar-se la seva vida, aleshores el detonant és la gent d'aquí que actua. I, després, hi ha un element fonamental, que és l'oportunitat, la convicció que es podia guanyar, cosa que no passava a Alemanya o a Itàlia, on el règim [feixista] ja estava instaurat.

 Ningú es juga la vida per algú que no està disposat a jugar-se la seva vida  

En el cas dels Brigadistes molt sovint se'ls ha elevat a l'altura dels mites, però sempre dic que no eren no eren persones extraordinàries, sinó que eren persones que van viure circumstàncies extraordinàries i van prendre decisions extraordinàries. I crec que això no s'ha perdut, l'ésser humà no canvia, el que canvia són les circumstàncies. Si l'ésser humà és capaç de repetir les pitjors atrocitats del segle XX, també és capaç de repetir aquestes solidaritats.

Han canviat les circumstàncies. Als anys 30, el panorama era més clar, estava més definit. Crec que ara els fronts són a tot arreu, l'amenaça és a tot arreu i el poder que provoca el que ocasiona una guerra a l'altra punta del món el tens molt a prop. Potser aleshores cal preguntar-se que és més efectiu anar a una guerra o fer una altra cosa. La solidaritat no ha de servir per immolar-se, no ha de ser un acte romàntic, ha de servir. Els brigadistes eren pragmàtics, no romàntics. Però el món actual és tan complex que costa d'imaginar-se un acte com aquell.

 La solidaritat no ha de servir per immolar-se, no ha de ser un acte romàntic, ha de servir  

Estem en un moment en què administracions governades pel PP i Vox estan suprimint lleis de memòria. Per què és important que existeixin?      

Ignorar el que va passar és una manera d'esquivar responsabilitats i també és una manera de tergiversar o amagar el que va succeir. Al final, es pretén escampar la idea que la Guerra Civil va ser un conflicte entre germans on cap dels dos exèrcits era més dolent que l'altre, és una guerra de la qual se li està traient tot el component polític ideològic i ètic.  

  Si no entenem que va passar a la Guerra Civil,  no entendrem el caràcter de la societat on vivim

Si oblides el teu passat individual, com defineixes el teu present i quin futur tens? Passa el mateix amb el col·lectiu, com a societat som hereus dels fets que van passar en les generacions anteriors. Si no entenem que va passar a la Guerra Civil, si no entenem la por que va inocular el franquisme en la societat dels nostres avis i que es va transmetre als nostres pares, no entendrem el caràcter de la societat on vivim, ni entendrem els perills i els riscos que comporten projectes com el que va vèncer en la Guerra Civil.

Escrius que les darreres dècades hem fet petit el feixisme i que justament ignorar què és realment és la primera premissa perquè pugui tornar. Com l'hem fet petit?      

Banalitzant-lo i utilitzant la paraula feixista constantment, a la lleugera. Hem col·locat l'etiqueta feixisme a coses, a polítiques o actuacions que per més terribles que fossin no eren feixisme. Arreu del món hi ha hagut persecucions i hi ha hagut repressió, però si ens acostumem a anomenar feixisme a actes repressius o a polítiques de persecució opressives en general, correm el perill de pensar-nos que això és el pitjor que pot passar, quan el feixisme és una altra cosa.  

 El feixisme és un projecte de societat vertical, de classes però sense lluita de classes, dirigida per un lideratge suprem i que proposa una comunitat nacional tancada  

El feixisme és un projecte de societat vertical, d'una societat de classes sense lluita de classes, dirigida per un lideratge suprem, i que proposa una comunitat nacional tancada. Que, a més, l'aixeca contraposant-la a l'altre, és a dir, defineix qui no forma part d'aquella comunitat. I perquè el feixisme pugui ser, s'ha d'eliminar aquest enemic. Per tant, el feixisme és un crim contra la humanitat perquè planteja un model de societat que viola drets humans, i perquè a més a més comporta un genocidi. Hem anomenat feixisme a coses terribles, però que no eren realment aquest projecte de societat. I hem de saber què és el feixisme per poder calibrar els riscos quan el tinguem al damunt, per poder-lo identificar i entendre on pot arribar, de què pot ser capaç.

També comento que ens podem parar una segona trampa, que és que per por a tornar-lo a banalitzar, busquem totes les similituds amb el passat. I les ultradretes d'avui poden tenir moltes diferències amb els discursos del feixisme dels anys 30. Per això també hi ha el perill de banalitzar el present. És important tenir clar que el que defineix en el fons aquest moviment no és el color de la bandera, sinó els impulsos que mobilitza i el model de societat que proposa, i les ultradretes actuals ocupen un espai molt similar al que ocupava el feixisme dels anys 30.

Amb les lliçons històriques apreses, com creus que s'hauria de lluitar contra aquest auge dels discursos d'odi?      

 El feixisme és un crim contra la humanitat perquè planteja un model de societat que viola drets humans  

Entendre la història t'ha de servir per prendre decisions i actuar, amb entendre-la no n'hi ha prou. Quan mires el feixisme històric, veus que malgrat que fos un projecte nou i es presentés com a jovenívol, innovador o transgressor, en el fons no deixa de proposar un model de societat que es basa en valors antics, molt vells. I aquesta mena de propostes comencen a tenir èxit en moments d'incertesa, de canvi històric. I ara estem en un moment de canvi històric. De què s'alimenta el repunt del feixisme? S'alimenta sobretot de la por. El feixisme, o la ultradreta, proposa enunciats simples a problemes complexos, és un producte de digestió fàcil. I a més a més, toca tecles molt sensibles, com la por. La por de perdre el que es té, de quedar exclòs de la comunitat, del desconegut. Perquè al final el que genera els moments de canvi és incertesa i el que proposen és un retorn als valors antics, al conegut, al carca.

El producte que ofereix la ultradreta és de digestió ràpida i veiem com comença a calar entre la gent jove, a la qual penso li hem de donar menys lliçons i l'hem d'escoltar més. I si l'escoltem pot ser que ens diguin que en el món actual "jo no tinc possibilitats de tenir una bona feina, no m'independitzaré, no tindré mai un pis". I això, a més a més, amb un panorama planetari que fa por. L'argument típic que s'esgrimeix, que és que hem de salvar la democràcia perquè no sabeu el que va costar aconseguir-la, és absolutament perdedor. Li estàs proposant que davant d'allò que és molt seductor, perquè invoca les seves pròpies pors i li ofereix solucions fàcils, abraci una cosa que aparentment és un mal menor, que no li reporta res de positiu i que, a més a més, no té consciència real del que és el feixisme, perquè no l'ha viscut. ni li ha arribat bé perquè no s'ha comunicat com cal.

El repunt del feixisme s'alimenta sobretot de la por

Davant d'això, aquí és on hauria de fer acta de presència l'esquerra. Mirar els problemes de cara i bastir projectes motivadors, realistes però estimulants. No una esquerra que et digui "no passaran", sinó que digui "nosaltres anem cap aquí, el nostre projecte és aquest i passarem". Empoderar-nos i per fer això cal una actitud positiva, cal moure el focus i posar-lo sota nostre, prendre protagonisme, parlar de nosaltres. S'ha de capgirar l'actitud.

També exposes com el ric teixit associatiu i sindical de Barcelona va ser clau per aturar a la ciutat el cop d'estat el 19 de juliol de 1936. Fent un paral·lelisme amb el present, la mobilització ciutadana que veiem en casos com l'habitatge, la defensa dels serveis públics o el feminisme és una llavor que contribueix a dibuixar aquest horitzó d'esperança per lluitar contra la ultradreta?      

Sí, sí. Aquest teixit social és una de les coses que expliquen que es derrotés el cop d'estat, però també, i això és molt important, va contribuir a sostenir la societat després del cop d'estat, quan hi va haver un buit de poder. En moments de crisi generalitzada, tenir xarxa social és fonamental. I quan dic crisi generalitzada, digue-li una situació política com la que hi va haver, una apagada del tot o el que sigui. I això no passa només per l'organització més purament política, sinó també per l'associacionisme de barri o el sol fet de conèixer i tenir relació amb la gent que viu a prop teu és la clau poder popular. Conèixer-se i tenir referents.

Això als anys 30 era més simple, perquè la font dels recursos estava més a prop. Ara tens una situació de crisi forta i et tallen l'aixeta dels proveïdors d'aliments, de les grans superfícies, i durem una setmana. La situació és més complexa, però sense un teixit social potent, no tens res a pelar. I el teixit social no es fa només participant en moviments socials, sinó també simplement coneixent a qui tens al costat.