Entrevista a Donatella di Cesare"La nova dreta promet seguretat i per això la classe treballadora ja no vota l'esquerra"

Donatella di Cesare (Roma, 1956) és filòsofa i acadèmica italiana. Acaba de publicar Tecnofeixisme (Arcàdia), un assaig en què analitza com, en les democràcies modernes, el poder ha passat de la política i la participació ciutadana als tècnics, i com la construcció d'enemics i la por s'han convertit en eines de control social. Públic es troba amb ella a l'hotel Hesperia Presidente de Barcelona per parlar sobre el llibre i reflexionar sobre el futur de les nostres societats.

Vostè parla d'un nou ordre totalitari que es construeix al voltant de la tecnologia i la "sang". Com es relacionen aquests dos conceptes amb la política?

Hi ha dues tendències. D'una banda, la tendència a la tecnocràcia. L'elit tecnocràtica global sorgeix d'una nova aliança molt forta entre els grans actors de la tecnologia i del capital financer. Això produeix una erosió de la democràcia i el govern de Trump n'és l'encarnació.

L'aliança entre els grans actors de la tecnologia i del capital financer erosiona la democràcia

D'altra banda, la tendència a la "sang", en el sentit de l'etnos, del vincle ètnic. Aquesta és la manera de l'elit tecnocràtica de governar els pobles localment. Ho veiem a molts països europeus, com per exemple a Alemanya, Itàlia o Hongria. La nova dreta triomfa amb la política de la reemigració. Alternativa per Alemanya o Germans d'Itàlia no són la dreta tradicional, són la dreta de la deriva ètnica.

Què diferencia l'etnocràcia i el nacionalisme extrem?

Nacionalisme és una paraula antiga. Què vol dir? Constituir i defensar una nació. El que veiem avui és una cosa diferent i més preocupant. No es tracta només de ser una nació; com diu Giorgia Meloni, són gairebé una hiperfamília. El missatge per als estrangers és que Itàlia és una comunitat tancada. En canvi, el missatge per als de dins, que tenen la ciutadania, és que seran protegits de l'amenaça externa. Fan servir el concepte de seguretat: aquí rau l'èxit de la nova dreta.

Vostè afirma que "de l'angoixa de ser destruït a destruir l'altre hi ha un pas molt petit". Com es construeix aquesta por?

És una producció contínua d'enemics. Ho veiem clarament amb Trump. La por sempre ha sigut una emoció política. Maquiavel ja deia que la por era la manera de governar el poble. L'altre sempre és el problema i nosaltres som vulnerables.

Dedica un capítol a l'odi antimusulmà. Per què creu que, actualment, l'islam és vist com el principal enemic d'Occident?

El problema és que ja no existeix el racisme tradicional. Ara ja no es creu en les races, però sí que hi ha diferències culturals o religioses. Es considera que l'islam està fora de la nostra civilització, de la democràcia. Va més enllà de la discriminació, diuen que no es pot cohabitar amb l'altre perquè és massa diferent. Entenent habitar en el sentit de tenir una propietat. Jo tinc una habitació, aquest lloc és meu, jo pertanyo aquí i et puc excloure. Aquest és el pern de la nova dreta. Habitar no s'hauria d'entendre com ser propietari; habitar és sinònim de ser i existir amb l'altre.

La islamfòbia va més enllà de la discriminació; diuen que no es pot cohabitar amb l'islam perquè està fora de la nostra civilització

La comunitat és contrària a la immunitat. Al llibre parlo de les democràcies immunitaries [concepte filosòfic que descriu les societats modernes obsessionades amb la seguretat i l'autoprotecció]. No només destrueix l'altre, sinó que també és autodestructiva. Ho veiem a Europa, però també als Estats Units.

Per què diu que el "racisme tradicional" ja no existeix? Encara es discrimina per l'aparença o el color de pell, abans de conèixer la cultura o religió.

Sí que existeix el racisme i les discriminacions. Ho deia en un altre sentit: els racistes neguen ser-ho perquè, segons diuen, "les races ja no existeixen".

Per què ha deixat de fer vergonya ser obertament xenòfob o islamòfob?

S'ha normalitzat la paraula reemigració; a molts països es fa servir a l'espai públic. Recordo que fa uns anys era un tabú, però ara no ho és. S'ha normalitzat perquè el discurs de la nova dreta ha aprofitat el malestar que una part de la societat té amb la immigració i ha tingut èxit. Ha promès seguretat, protecció i defensa per això la classe treballadora ja no vota més a l'esquerra. L'odi neix del ressentiment.

El terme feixisme es fa servir molt en el debat públic actual. De seguida, una persona acusa l'altre de feixista. Això el buida de significat?

Actualment, feixista és un insult, també per a ells. No obstant això, el títol del meu llibre no és polèmic; és filosòfic. El feixisme sovint s'ha entès com un capítol de la història que va acabar el 1945 ―amb el final del feixisme italià i el nazisme a Alemanya―, però els filòsofs com Michel Foucault sempre n'han parlat. És com una categoria política. Pot ser que no es repeteixi de la mateixa manera, però pot tornar a passar.

Catalunya té una particularitat que no té Alemanya, Itàlia o Espanya: és una nació sense estat amb una llengua històricament oprimida i minoritzada. Com es gestiona la tensió entre preservar la identitat, llengua i cultura pròpies i no caure en dinàmiques excloents? En els darrers anys ha crescut molt l'extrema dreta catalana.

He seguit molt la qüestió catalana i vaig escriure molt sobre el tema en aquells anys. Espanya no és un estat-nació. A diferència de França, hi ha un estat i molts pobles diferents. El problema és que la Unió Europea no ha funcionat. Havia de ser una nova forma política més enllà dels estats-nació. Havia de ser supranacional per unir els pobles. Els catalans, els bascos, els ucraïnesos... passa el mateix. Per a mi va ser terrible quan es va plantejar que, si els catalans es feien independents, perdrien la nacionalitat espanyola i quedarien fora de la UE.

Hauria d'haver-hi una ciutadania europea independent dels estats, tot i que ara mateix la UE està fragmentada i està preocupada per rearmar-se. S'ha perdut a si mateixa i no ha fet el que hauria d'haver fet, que és ser una organització política supranacional que garantís els drets de tots els pobles. En el seu moment, abans de la UE, Hannah Arendt ja va parlar de la cohabitació dels pobles. El problema és l'estat-nació, que vol definir una comunitat ètnica.

La UE no ha funcionat: havia de ser una organització política supranacional que garantís els drets de tots els pobles

Amb la política sotmesa a l'economia, quin paper acaben tenint els governs? Com afecta això la salut de la democràcia i l'estat del benestar de la ciutadania?

Vivim en una època en que la política està completament subordinada a l'economia, però això no és nou. El que és nou és l'aliança entre economia i tècnica, tecnologia. Hi ha una gran despolitització, un demos sense cratos, un poble sense poder, sense capacitat de decidir. És una tendència molt perillosa que s'ha desenvolupat en els darrers anys. Ja no es pensa en el welfare, en els drets socials, sinó en el warfare, l'economia de guerra i la inversió en el rearmament.

Hi ha una gran despolitització, un poble sense poder, sense capacitat de decidir

Cap a on anem?

Cap a una forma de tecnofeixisme molt forta on la guerra és entesa com una possibilitat d'industrialització. És una pregunta difícil perquè no sabem cap a on anem. Vivim una època molt accelerada i cada dia hi ha novetats. L'única solució que tenim és la política i la participació activa de la ciutadania a través de les mobilitzacions pacifistes. Els pobles no volen la guerra.