Inquilins vs. propietaris: el nou conflicte de classes es disputa amb el lloguer com a motor de desigualtat

El passat 21 de març es va aprovar en un Consell de Ministres extraordinari un decret llei que permet als inquilins acollir-se a una pròrroga de dos anys en els seus contractes de lloguer. El Ministeri de Consum estima que al voltant de 2,6 milions de persones podran beneficiar-se d'aquesta mesura que topa en un 2% les pujades de les rendes, per tal de pal·liar els efectes econòmics de la guerra a l'Iran.

Les principals crítiques a la norma han arribat des de la patronal i les dretes, en especial des de Junts, el vot a favor de la qual seria imprescindible per evitar que sigui tombada al Congrés. En una entrevista a finals de març, el seu secretari general, Jordi Turull va assegurar que “s'estan carregant les polítiques socials als petits propietaris” i actualment “hi ha propietaris més vulnerables que els llogaters”. Per la seva banda, Míriam Nogueras, que ha deixat clar en diverses ocasions que la seva formació vetarà la llei, va denunciar en declaracions a RTVE que des del Govern de coalició s'estava generant “una guerra entre llogaters i propietaris, que abans no existia”.

Des de la dreta independentista sostenen que en aquests últims cinc anys "s'han carregat el mercat del lloguer" i que avui dia "llogar s'ha convertit en un problema". "Fins fa uns anys llogar era normal. Complementar una pensió amb un lloguer era normal. Ara s'està criminalitzant la gent que es va poder comprar un pis, perquè abans es podia comprar un pis i ara no", deia Nogueras.

"Està clar que hi ha conflictes de classe en una societat capitalista, m'encanta que se n'hagin adonat a les dretes", assenyala en converses amb aquest mitjà Jose Mansilla, doctor en Antropologia Social i professor a la UAB. "De fet, si rasques una mica en la realitat política de Catalunya, on jo visc, t'adones que, evidentment , l'eix de classe ho travessa tot, no només a nivell polític , sinó a nivell social, en com estem construint les ciutats, etcètera".

Mansilla, autor de La pandèmia de la desigualtat, explica que, encara que tradicionalment els estudis acadèmics han posat el focus en com es produeix la divisió de classe en el treball, aquesta mateixa divisió es pot observar en altres àmbits de la vida que avui dia tenen més força. "Abans es parlava de propietaris dels mitjans de producció, utilitzant un clàssic marxista, però la societat neoliberal es torna més complexa i aquestes bretxes es fan evidents en altres sectors com l'habitatge, l'educació o l'accés a la sanitat", sosté.

Continuant amb aquest fil argumental, els experts en habitatge Javier Gil i Jaime Palomera plantegen en els seus últims assajos una nova divisió social marcada per la propietat. "Estem davant d'una nova divisió de classe on l'estructura immobiliària està determinant les posicions socioeconòmiques, les posicions de classe i on el mercat del lloguer funciona com un mecanisme regressiu de transferència de rendes", explica Gil, investigador del CSIC.

El lloguer com a motor de desigualtat

Els requisits per endeutar-se s'han tornat més estrictes des de l'esclat de la bombolla immobiliària. Això, sumat al forat econòmic que suposa viure de lloguer diversos anys i l'alça dels preus dels immobles, acaba impedint a àmplies capes de la societat l'accés a l'habitatge. Són a qui l'investigador del CSIC anomena "generació llogatera".

A aquest grup tan heterogeni s'hi han anat sumant cada vegada més famílies des del 2009 en endavant: joves que es fan adults en pisos compartits, migrants que són rebutjats en els processos de selecció o, fins i tot, famílies de classe mitjana-alta incapaces d'estalviar els més de 30.000 euros que estan demanant per l'entrada d'un pis.

Sobre aquesta qüestió parla a El segrest de l'habitatge (Pòrtic) Jaime Palomera: "El rendisme està trencant la societat. La idea que tothom podia aconseguir el somni d'una casa en propietat es va esquerdant". Segons l'antropòleg, aquest canvi s'està produint perquè els habitatges de petits propietaris que van sortir a la venda després de la crisi financera han anat a parar a una petita minoria social: “Si el mercat del lloguer creix en 1,3 milions d'habitatges entre 2007 i 2023 és degut a aquest procés que podem denominar com el gran acaparament”.

És un cercle viciós. Els de baix (els inquilins) transfereixen gran part del seu salari als de dalt (arrendadors), que cada vegada reben més ingressos passius, en forma de rendes múltiples. Aquests ingressos els inverteixen en noves propietats, mentre els de baix es van empobrint, descriu l'antropòleg.

"Darrere d'això hi ha una qüestió de classe en la mesura en la qual aquestes experiències van transformant-se en subjectes polítics, amb les seves pròpies organitzacions: patronals immobiliàries, d'una banda, i sindicats d'inquilins i habitatge, per un altre", sosté. Aquest conflicte pren forma al carrer en forma de tensions entre els qui busquen enriquir-se més "rotant els habitatges com a actius financers" i aquells que necessiten "protegir la seva llar i el seu barri". "També es trasllada a l'àmbit parlamentari en forma de lluites legislatives com la d'aquestes setmanes, que és tan sols una de les moltes dels últims anys", afegeix.

Davant d'aquest nou escenari, Palomera creu que és necessari "frenar l'hemorràgia amb torniquets", a través de regulacions de preus i pròrrogues de contractes, però també aposta per mesures que reverteixin l'acaparament i afavoreixin la redistribució, "començant per un canvi en les regles fiscals, que ara mateix l'incentiven, com si estiguéssim en un joc del Monopoly arreglat".

Mansilla, conegut en xarxes com El Antropólogo Perplejo, retrocedeix fins als anys vuitanta per explicar aquest conflicte social. En aquests anys arriben a Espanya les polítiques neoliberals, que "comporten una accentuació de la lluita de classe en l'àmbit de la reproducció social" i afecten tot allò que ens prepara per poder assistir a treballar (sanitat, educació, habitatge...).

"Fins a aquest moment, diguem, aquests àmbits estaven fora de la competitivitat i el mercat, i es consideraven polítiques transversals. Quan això es transforma, la desigualtat s'expandeix a ells. En el cas de l'habitatge, aquesta lluita de classe veiem que està clarament vehiculada per la propietat", afegeix. Fent un paral·lelisme amb la forma d'explicar el conflicte entre treballador i empresari, el professor universitari descriu al propietari com "aquell que té l'eina fonamental perquè es pugui dur a terme la vida de les persones" (la seva intimitat, la seva condícia, el seu descans diari...) i, per tant, es converteix també en "algú que pot extreure plusvàlua del salari de l'obrer".

En la seva anàlisi, Mansilla, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, explica que, com va succeir amb els mitjans de producció, "encara estem veient elements transitoris" en el mercat immobiliari, però, si res canvia, "la tendència serà a l'acaparament".

En els primers anys de la societat capitalista hi havia petits burgesos i artesans que han desaparegut enfront dels grans comerços i la indústria. Això mateix pot passar amb l'habitatge, perquè la dinàmica del capital és a la contracció del mateix. De tal manera que aquesta contracció que existeix avui dia entre un treballador que té uns ingressos extra perquè té un habitatge o dos llogats està en vies de desaparició perquè no podrà competir enfront dels grans inversors".

Qui són els nostres propietaris?

La imatge del petit propietari que complementa la seva pensió amb un lloguer i que té problemes per arribar a final de mes si li pugen els impostos o no pot augmentar la renda a l'inquilí segueix molt present en l'imaginari. Poc abans de la caiguda de la moratòria antidesnonaments, el PNB va aconseguir reformar el text fent al·lusió a aquests propietaris, perquè els qui tenien "menys de dos habitatges de lloguer" poguessin recuperar-se davant impagaments d'arrendataris vulnerables.

L'anàlisi que realitza Gil en el seu últim assaig desarma aquesta idea amb dades. Les persones amb més d'un habitatge al seu nom pertanyen als grups amb majors rendes del país. Fins i tot si els propietaris deixen de percebre ingressos dels seus inquilins, seguirien duplicant-los en rendes. Per darrere, estarien els propietaris, els hipotecats i els inquilins. En aquest ordre.

Palomera creu que cal fer una distinció clara entre "petit propietari, com aquell que té un habitatge per viure-hi i, fins i tot, una segona residència" i el propietari amb propietats de les que aconsegueix rendes econòmiques, "el que el converteix en un operador econòmic". "Els propietaris són una petita minoria de la població: entre un 3% i un 9% de les llars, o menys d'un 6% de la població en edat adulta", afirma. A més, assenyala, si es mira com estan repartits els habitatges de lloguer, sis de cada deu estan en mans d'actors que es dediquen activament al rendisme i tenen, com a mínim, tres immobles. Un 15% són empreses i un 42% són rendistes múltiples. L'altre 42% el conformen persones amb una o dues cases arrendades.

A més, apunta l'antropòleg, si fem servir la taxa de risc de pobresa (el percentatge de població amb ingressos per sota del llindar de risc de pobresa), un 6,48% del total de les llars de propietaris podria considerar vulnerable, segons l'Enquestes de Condicions de Vida 2021. "Aquesta xifra representa un mer 0,6% de totes les llars". "En general, no és cert que el rendista necessiti aquests ingressos per viure", conclou.

Per això, els tres acadèmics no entenen en quin sentit es "desprotegeix" al propietari amb la continuació dels contractes. "La pròrroga dels contractes protegeix a l'inquilí d'una possible expulsió o pujades de preu per sobre de la inflació, i garanteix al propietari seguir ingressant la renda. En tot cas el que fa és impedir que alguns propietaris puguin fer una pujada abusiva, o expulsar per convertir un habitatge en lloguer turístic o de temporada i substituir una família per turistes o persones de pas", argumenta Palomera.

Per la seva banda, Gil defensa que amb aquesta mesura el que es fa és "reduir les possibilitats d'especular de tots els propietaris, dels grans i dels petits": "Una persona que ja té un habitatge de lloguer i que porta cinc anys llogant, ja l'està llogant a uns preus molt elevats i el decret l'únic que fa és impedir que imputi una pujada abusiva al seu inquilí. No se li treu cap seguretat jurídica, el que es fa és donar estabilitat".

Segons l'informe Com afectarà el control del preu dels lloguers als propietaris? publicat per l'Institut d'Investigació Urbana de Barcelona (IDRA) el 2023, una regulació efectiva dels lloguers afectaria, principalment, els que reben més ingressos d'aquesta activitat, cobren rendes per sobre dels 1.300 euros i es concentren a la Comunidad de Madrid (24,39%) i Catalunya (23,06%).

A més, l'estudi planteja que s'ha produït una "distorsió en la compressió de l'estructura del mercat del lloguer, sobrerepresentant als petits casolans". Recorrent a les dades de l'Observatori Metropolità de l'Habitatge de Barcelona, argumenten que “tot i que la majoria de propietaris tenen un habitatge llogat, aquests no arriben a representar ni la meitat del parc de lloguer”: els petits propietaris són el 79% del total de propietaris que hi ha, però només tenen en possessió el 38,7% de les cases que formen part del mercat del lloguer; al contrari, els multiarrendadors (qui té tres o més habitatges en lloguer) són el 21% del total de propietaris, però tenen en possessió el 60,3% de les cases.