Famílies expulsades, gent gran desnonada i joves sense futur: la cara més cruel del negoci de l'habitatge

Aquest diumenge a Madrid tornaran a sonar les claus de milers d'inquilins indignats. Per tercer any consecutiu el moviment pel dret a l'habitatge surt als carrers per exigir una baixada dels lloguers i mesures contra l'especulació. "L'habitatge ens costa la vida" és el lema d'aquesta manifestació, a la qual s'han sumat desenes de col·lectius. Des de les professores d'infantil a organitzacions universitàries o de pensionistes.

"La crisi de l'habitatge ens afecta a tots, per molt que vulguin enfrontar l'últim amb el penúltim", adverteix Alicia del Río, portaveu de l'Inquilinat. Als joves, que no poden emancipar-se; a les persones grans, que no arriben a final de mes amb la seva pensió; als nens, que no saben on acabaran els seus estudis.

Tots ells formen part del que Javier Gil, investigador del CSIC, ha denominat generació inquilina. Aquest grup, que s'ha anat conformant des de la crisi de 2008, no entén d'edats, però sí de classes socials i desigualtat.

Les històries de la Paca, la Patricia i la Maria són un bon exemple d'aquesta nova realitat. Són tres dones en etapes vitals diferents, que viuen a Madrid, i tenen un problema en comú: l'habitatge. Cap ha pogut accedir a una hipoteca i tampoc creu poder fer-ho en el mitjà termini.

Paca, 77 anys i a la vora del desnonament

Feminista, ecologista, antifeixista, pensionista i llogatera. Les lluites socials en què Paca Blanco ha estat implicada són tantes com dates assenyalades en la seva agenda. Als seus 77 anys no para. Va d'acte en acte, defensant el tancament de les nuclears o donant a conèixer la seva lluita de terror en el Patronat de la Dona. Fa un esforç per fer-se un espai a l'agenda i parlar amb Públic.

Viatja tant que va trigar diverses setmanes a recollir la carta en què li anunciaven el seu desnonament. Li donaven menys d'un mes per empaquetar les seves coses i anar-se'n, però ella va usar aquest temps per organitzar-se amb el Sindicat de Llogateres. La casa on viu des de fa més d'una dècada, al districte de Retiro, està a nom del seu fill, que va marxar a l'estranger al cap de poc d'acollir-la. Des de llavors Paca s'ha fet càrrec del lloguer i ha tractat de subrogar el contracte –de caràcter social– sense èxit.

“D'aquí només em treuen amb els peus per davant”, repeteix sense parar. Blanco té alguns problemes de mobilitat i l'única alternativa que li han ofert és anar a una residència, extrem al qual es nega rotundament. Per a ella seria tornar a estar tancada en una institució com en la qual va estar internada durant la seva adolescència.

"Som moltes persones de setanta i tants anys, com Mariano o Mari Carmen, que tenim problemes seriosos de salut i ens estan deixant al punyeter carrer. No hi ha dret, amb el que hem lluitat", denuncia amb ràbia. Intentarà anar a la manifestació, "com bonament pugui", malgrat que li costa caminar. "Ara mateix, per a la vivenda i per a tot només hi ha una solució: que el que ve al davant no ens agafi sols. Que no vagi cadascú al seu per la seva banda a salvar-se el seu cul. Tots tenim una mateixa causa. Necessitem un sostre", sentencia.

Blanco creu que s'està tractant de crear un conflicte inexistent entre generacions i que la crisi habitacional "ens afecta a tots". Tota la vida els pobres hem tingut aquests problemes. Hem viscut en barraques, sense llum, sense aigua, sense clavegueres. Compartíem pis entre famílies, com ara. No fa tant d'això, i quan semblava que estàvem traient el cap, ens van ficar en la bombolla immobiliària i ens van arruïnar la vida", conclou aquesta activista, que també va formar part de la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques.

Patricia, 28 anys: no pot estalviar ni llogar en solitari

Patricia no veu res de rellevant en la seva història, perquè és la que comparteix amb la majoria dels seus amics i coneguts. "La meva amiga Nerea s'ha casat i s'ha tornat a casa dels seus pares perquè se li anava tot en la renda i no anava a poder comprar-se alguna cosa mai", explica.

Lloga un pis juntament amb altres tres noies a Moncloa, pel qual paga una mica més de 500 euros, un preu que veu raonable "per com està la zona". Als seus 28 anys veu impossible estalviar prou per donar una entrada. Ni tan sols es planteja viure en solitari.

"Només en el lloguer se me'n va un 40% del sou. A això suma-li despeses, menjar i els viatges a València per a veure a la meua família. No em queda res a final de mes", assegura. "Pel mateix preu em puc llogar una furgoneta, perquè amb aquests preus, ni un zulo de 20 metres".

Porta una mica més de tres anys vivint a la capital, des que va venir a estudiar un màster. En el seu anterior pis pagava uns dos-cents euros menys, però la convivència i la relació amb la propietària "era un infern". "Ens va fer una pujada de preu brutal i volia que paguéssim nosaltres els honoraris. Vaig ser l'única del pis que es va negar i em van fer la vida impossible fins que me'n vaig anar", detalla.

"Hem normalitzat que una habitació costi el mateix que una hipoteca o més, i no s'està compensant amb els salaris", lamenta. Creu que la seva situació és "molt pitjor" que la que van tenir els seus pares a la seva edat, al que se suma el fet d'haver-se mudat a Madrid: "En aquesta ciutat és impossible per a qualsevol. Tinc companys que, amb trenta i tants, segueixen compartint pis".

María, 37 anys: si no la renoven, se n'anirà de Madrid

La Maria –nom fictici– va ser beneficiària de l'antic programa d'Obra Social La Caixa. El 2006 es van adjudicar una mica més d'un centenar de pisos a Vallecas, Vicálvaro i Pinto a famílies vulnerables: majors de 65 anys, joves, persones amb baixos ingressos... Així va arribar aquesta dona de 37 anys al barri on ja porta gairebé dues dècades vivint, juntament amb la seva parella, els seus tres fills i les seves mascotes.

Inicialment pagava uns 460 euros, un preu "d'acord amb els seus ingressos i la seva situació familiar". "Ens anaven pujant el lloguer progressivament. Uns deu euros a l'any, sempre dins d'uns marges assumibles. Es tracta del nostre habitatge habitual i estable, no una cosa temporal", explica. La situació va empitjorar el 2025, quan La Caixa va vendre els immobles a un fons voltor. Va ser quan van començar "les finalitzacions de contracte i les no renovacions".

La María i la seva família fa mesos que pateixen pressions: trucades, burofax, falta de manteniment... El lloguer que ara li plantegen és de 1.450 euros, una quantitat que està completament fora del seu abast, així que van decidir esperar que se li acabés el contracte per fer-la fora. "Vaig demanar en termini la pròrroga de dos anys i estic a l'espera de veure què passa, amb la incertesa permanent de quedar-me al carrer amb tres nens", relata.

La inquilina té clar que no pot permetre's una hipoteca o un lloguer a preu de mercat. Si no es renova el seu contracte, se n'hauria d'anar del barri i de Madrid, la ciutat on ha nascut i té tota la seva família. Per això s'ha organitzat amb la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, juntament amb desenes de llars en la seva mateixa situació. "El problema no és el meu cas: això és una cosa que li està passant a moltíssima gent per la venda d'habitatges socials a fons d'inversió", conclou.