Entrevista a Mazorra"Fa 12 anys que visc aquí i encara sento que he de demostrar alguna cosa a aquest país, hi ha molt racisme"

"És urgent una revolució que ens torni la dignitat de la lluita, transvestida i política, torta i combativa, llesca i brillant, promíscua i valenta". Així es va presentar Quería ser maricón pero nací sudaca, l'espectacle creat i interpretat per Mazorra que vol incomodar i qüestionar el sentiment primermundista europeu, al mateix temps que fer riure i gaudir amb un Cabaret com els que no es veuen a Espanya. L'obra ha estat un èxit al seu pas per Barcelona aquest mes de juny, ara estarà de gira per Mèxic, però tornarà a Barcelona del 26 de novembre al 20 de desembre, de nou al teatre Tantarantana.

Qui és Mazorra?

Mazorra és una persona que va néixer a Mèxic fa ja 36 anys, però que des de fa 12 anys viu a Barcelona. Exerceixo del mateix que feia a Mèxic com a creadora artística i pedagoga d'arts escèniques.

Les arts escèniques han estat sempre la seva vocació?

Sí, jo crec que per fortuna, vaig conèixer les arts escèniques en un moment en què necessitava un espai de refugi, en la meva adolescència amb 16 anys. Això em motiva molt a fer classes. Soc pedagoga perquè a més que m'encanta acompanyar a gent en processos educatius i creatius, també crec en la importància de generar espais segurs on la gent pot jugar a ser altres persones. Jugar a fer teatre és jugar al joc de l'empatia.

És així com ho va viure?

Per a mi va ser un refugi, un lloc molt amable on vaig poder trobar-me, posar-me un vestit per primera vegada i explorar moltes coses. Ara, una de les meves grans preocupacions és tornar-li això a l'univers. Com a pedagoga tinc un projecte que es diu Laberint Escènic, que té una perspectiva social i porto grups de teatre amb dones grans i amb persones queers. Em sembla que la creació d'un tercer espai com el teatre és important i necessari.

Dins de les històries de migració que he conegut, soc bastant privilegiada. Vaig poder venir amb el suport de la família i amb una beca

Com va ser arribar a Barcelona i dedicar-se a una cosa com les arts escèniques, que no és precisament un sector fàcil?

Dins de les històries de migració que he conegut, soc bastant privilegiada, i ho tinc claríssim. Vaig poder venir aquí amb el suport de la família i amb una beca. I encara que quan canvies de pesos a euros sempre t'empobreixes, no venia tan justa de diners. Venia amb un objectiu clar que eren els estudis. Jo no tenia planejat quedar-me aquí en realitat, va ser una cosa que va succeir. Estava aquí estudiant i van obrir un càsting i vaig pensar 'mira, ja que estic per aquí, conec com són els càstings', i de sobte, va sortir feina i així porto 12 anys.

Què va estudiar?

Vaig estudiar, perquè no la vaig acabar per problemes tècnics de la universitat, però vaig fer el postgrau en Pedagogia de l'Institut del Teatre i també la diplomatura de Teatre Físic i Mim Corporal dramàtic que fa l'escola Moveo a Barcelona.

Hi ha una cosa en les arts que qui s'acosta a elles, té un plus de sensibilitat

El teatre li ha permès descobrir la seva identitat?

Sens dubte. Jo crec que hi ha una cosa en les arts que qui s'acosta a elles, té un plus de sensibilitat. Qualsevol persona que es dediqui a qualsevol art, ja sigui de manera amateur o professional, tenim ganes d'expressar, de parlar, de sentir... tenim molt dins i no tenim on ficar-ho. Jo no ho buscava, no sabia que ho necessitava, hi vaig aparèixer per raons del destí. No és fins anys després, que miro enrere i penso que aquest espai em va donar molta llibertat, molt creixement personal, nous amics, poder sortir dels ambients violents que vivia a l'escola i en llocs que no em portaven a res sa.

Intenta transmetre això en les seves creacions?

Jo crec que tots els meus projectes, almenys els personals i molts dels que escullo, sempre tenen aquest denominador comú: un sentit social, polític i humà.

No deixo de rebre diàriament mirades, discriminacions, encara la gent al carrer treu el mòbil per fer-me una fotografia sense demanar-me permís

Què explica 'Quería ser maricón pero nací sudaca'?

Jo arribo de Mèxic havent entès moltes coses de la meva sexualitat, de la meva expressió de gènere, de mi mateixa i, de sobte, em trobo amb noves àrees de discriminació que és el racisme. En l'espectacle parlo del que anomeno "anestèsia europea", i es refereix al fet que en els primers anys tot és nou, tot és fantàstic. Barcelona, que té aquesta etiqueta de ser la Meca marica perquè aquí hi ha tots els festivals de música, hi ha discoteques i no hi ha només una àrea de mariques, com a Madrid que hi ha Chueca, aquí tots els barris tenen els seus propis bars mariques, és un paradís europeu. I després d'uns quants anys, vuit en el meu cas, perquè fa cinc anys que escric el text, de sobte es rebenta la bombolla del privilegi.

De sobte t'adones que no és tan real, que dins de tot això, no deixo de rebre diàriament mirades, insults, discriminacions, que encara la gent al carrer treu el mòbil per fer-me una fotografia sense demanar-me permís per com vaig vestida i que encara em trobo amb gent que es canvia de vorera perquè pensa que li puc fer alguna cosa.

No existeixen càstings per a mi i els que hi ha és perquè busquen el mexicà que és violent

En les arts escèniques hi ha també racisme?

Hi ha molt racisme institucional. Fa 12 anys que visc aquí i encara sento que he de demostrar-li alguna cosa a aquest país. Sembla ser que el meu art no ha estat suficient, que els meus projectes no han estat suficient, que no importa que jo parli català i visqui en català i faci classes en català i escrigui en català. No existeixen càstings per a mi i els que hi ha és perquè busquen el mexicà que és violent, que és la dona netejadora de llars, que és el segrestador.

Recorda en quin moment es va rebentar la seva bombolla?

Va ser en un viatge exprés que vaig haver de fer a Mèxic per la mort d'un familiar. Vaig haver de parar la meva vida a Barcelona durant quatre mesos. Em vaig adonar que a ningú li importa, i a tots ens passa el mateix, un dia surts de la roda i t'adones que la roda segueix girant sense tu. Quan vaig tornar i em vaig reinserir vaig pensar: porto tants anys treballant aquí, picant pedra, coneixent gent i la gent seguirà considerant-me l'estrangera, la que pot fer els seus projectes petits però que mai serà part de la comunitat artística. Sempre hi ha una manera de fer-me sentir que no soc d'aquí.

Hi ha un nivell artístic impressionant de migras que no arriben on han d'arribar perquè els espais se'ns tanquen

L'han marcat aquestes etiquetes a l'hora d'actuar?

Em vaig adonar que només em busquen per ser sudaca i ser marica, a mi també m'agradaria sortir en una entrevista quan no es parli de migració o de l'orgull. A més, una vegada més, soc jo la responsable de fer pedagogia sobre migració, sobre cossos queer, sobre no binarisme. Em pregunto, on són els cossos blancs d'aquest país parlant d'això sense por? Per què la companyia nacional de Catalunya no aposta per aquests espais i aquests temes? M'he vist envoltada d'un teatre que no em representa, que a moltes de les meves amigues migras no ens representa, i crec que hi ha un nivell artístic impressionant de migres que no arriben on han d'arribar perquè els espais se'ns tanquen.

Per això ha decidit agafar les regnes i crear una obra transgressora?

Jo tinc moltíssimes ganes d'estar al Paral·lel de Barcelona fent una obra de teatre super còmica i sense cap complexitat més que riure, però sembla ser que no és el meu espai, que a mi em toca fer política, em va tocar ser incòmoda. Llavors vaig pensar: Volen que sigui incòmoda? Volen que sigui sudaca? Volen que sigui maricona? Doncs els vaig a donar un espectacle que té tot això en un cabaret super divertit amb música, amb números de ball, amb vídeo projecció, vaig a explotar, a fer un xou. I com a bon cabaret serà incòmode, serà polític i hi posaré el meu cos per assenyalar les coses que estan passant en aquest país.

I el títol ho transmet.

L'he posat just per això. Volia que fos incòmode, volia que fos directe, volia reapropiar-me de dues paraules que no se m'han deixat de dir: maricón des que tinc memòria, i sudaca des que vaig arribar a aquest país.

La gent que estava tancada a casa seva enyorant Franco, ara no té por de sortir al carrer i aixecar el braç

Els europeus ens creiem més progressistes del que som?

Totalment. Fa uns dies, la Unió Europea aprovava noves lleis per a la deportació i centres de detenció per a migrants fora del propi país. Hi ha persones europees victorejant: Send them back! – retornin-los – i els comentaris de l'extrema dreta que segueix sortint a dir que la colonització va ser un acte d'amor i que Hernán Cortés va ser una bona persona. Tot això està passant als nassos de tothom. La gent que estava tancada a casa seva enyorant Franco, ara no té por de sortir al carrer i aixecar el braç. Estan passant coses horribles que són per espantar-nos, però quan parlo amb les meves amigues blanques, o escolto altres persones parlar, diuen que són primer món. Estan adormides.

Hi ha com una anestèsia europea, que és de la que parteixo per escriure aquest espectacle, que fa pensar que són el primer món, que no estan en guerra, que aquí ningú es mor de gana, però et gires i veus gent morint al carrer de fred o de calor. I em pregunto en l'espectacle com poden viure tan dissociades, com pot ser que estiguin envoltades de tanta violència, però segueixen creient que no. I jo soc la primera que puja una foto de la Sagrada Família dient "Bua, Europa és el màxim" i jo mateixa alimento aquest recurs. Però de sobte penso, un moment, a qui estem anomenant primer món, que vol dir Europa i què vol dir tercer món?

Quins han estat els principals reptes en fer aquesta obra?

N'han estat dos. El primer, que sigui una comèdia. Perquè el primer que vaig escriure fa cinc anys tenia com a títol Verborrea marica i era material de teràpia. Però per a mi això no és teràpia, això és un xou. D'aquí ve que sigui una autoficció i no una autobiografia, que no és el mateix. Parteixo de la meva realitat, parteixo de les meves pors i les meves preocupacions i, sobre això, construeixo una ficció per denunciar. M'interessava que fos divertit, perquè jo tenia moltes ganes de fer una mica d'humor, de ser cínica a l'escenari, i crec que ho hem aconseguit. L'acompanyament també de la dramatúrgia d'Oriol Morales i Pujolar que ha estat amb mi seguint-me, revisant text, acompanyant-me en la creació.

I el segon repte?

Una vegada estrenada, el segon que més em costa, a vegades, és arrencar-li un somriure o un aplaudiment al públic. Crec que és perquè no hi ha gaire cabaret en aquest país. Mèxic té una gran experiència cabaretera, els mexicans estem acostumats a posar el cos de forma política. Pugem a l'escenari, sortim al carrer, lluitem d'una manera diferent de com es lluita aquí.

M'he adonat que en aquest país hi ha molta cortesia i molta serietat en el teatre... La gent va al teatre s'asseu i mira l'espectacle de lluny. Com a molt l'espectacle els parla més a prop, però no participen de manera activa en el xou. Però jo volia que des del moment que el públic entrés al teatre, sentís que això no era una obra seriosa. De vegades em costa, perquè la gent està pensant que no hauria d'aplaudir, ni parlar, i per a mi és tot el contrari. En l'espectacle els llums s'encenen en el públic i li parlo directament. Sento que és un repte que he guanyat. Noto com la gent parla, em contesta, em crida durant l'espectacle, aplaudeix, victoreja les cançons i canta.

Cal apostar per històries decadents, fosques, tristes però al mateix temps plenes de llum

Què serà de Menorca en un futur?

Si he de demanar un desig de futur diria que m'encantaria escriure una novel·la perquè hi ha molt material que es va quedar fora de l'espectacle. Ja l'he començat una mica, però tant de bo de sobte apareguessin recursos o algú apostés per mi i digués, "ens agrada com escrius teatre, anem a veure que tal escrius una novel·la". És una història que si la veiessin, per exemple, els Javis, és totalment el seu estil: Cossos queer, religió, travessada per la violència però tot des d'un humor àcid. Això convertit en un pack novel·la i sèrie de televisió dirigida pels Javis seria un boom i implicaria apostar per històries migres. Cal apostar per històries decadents, fosques, tristes però al mateix temps plenes de llum.