Entrevista a Ariadna Oltra"Controlem el que mengem, però no la informació que consumim i que també ens modifica per dins"

La directora i presentadora d'Els Matins, el magazín informatiu diari de referència a TV3, Ariadna Oltra (Barcelona, 1979), publica aquesta primavera Una casa sense diaris (La Campana), el seu segon llibre. En aquesta ocasió, la periodista recupera escenes de la seva vida —des de la infantesa fins a l'adultesa— en què el diari en paper forma part de la quotidianitat per reflexionar sobre el canvi radical dels hàbits de consum informatiu.

Com i on t’informes? és la pregunta que Oltra planteja als lectors, amb la voluntat d'aportar el seu "granet de sorra" en una època accelerada, marcada per les xarxes socials, la desinformació i la crisi de confiança amb els mitjans tradicionals.

Més enllà d'informar, el diari en paper "fa casa", perquè, com bé descriu al llibre, hi ha nombroses ocasions en què el paper és present: per eixugar el terra fregat, per guardar-hi castanyes o embolicar flors. En un món accelerat, hi ha qui torna als formats analògics, com els vinils, o que directament continua preferint llegir novel·les impreses. Creu que el diari acabarà desapareixent o es transformarà en publicacions més especialitzades?

Fa casa amb una determinada edat. Després, fa bar de dissabte o diumenge matí. Em preguntes si el paper desapareixerà. No ho sé, però sí que penso que estem en un moment de transició de com ens informem. Els hàbits informatius que tenim ara no es poden quedar, però és molt possible que el paper acabi sent una cosa molt indicada per a un públic determinat. Em diuen que el llibre ha quedat molt nostàlgic. És d'un món que no sé si ha acabat, que s'acaba... El que és segur és que està en transformació. No crec que el paper desaparegui, com no ho han fet els llibres, però ens hem de transformar i els hàbits s'acabaran definint cap a un costat o cap a l'altre.

El ritme informatiu actual és insostenible.

Informar-nos com ho fem actualment és insostenible mentalment. És un esforç de temps bestial, i això vol dir de vida.

Informar-nos com ho fem actualment és insostenible mentalment

Tenint en compte això, potser caldria replantejar el volum de publicació per no generar "fatiga informativa"? Penso en com han canviat les coses. Al llibre explica que, antigament, hi havia jornades sense diari, com l'1 de gener, o la Hoja del Lunes, que sortia perquè els periodistes no treballaven els diumenges.

Estem als antípodes d'això. Els meus companys i jo, amb un programa matinal com és Els Matins, estem decidint les 24 hores del dia —bé, les 18 hores que no dormim— sobre les coses que passen, que hem d'explicar i que tenen un impacte. Això és poc sostenible.

I, alhora, molt difícil de revertir.

És clar, no podem, perquè vivim en una inèrcia que ho demana. També hi ha una mena de consum d'informació més pausat, però no és el majoritari. El Reuters Institute parla d'aquesta "fatiga informativa" i apunta que cada cop hi ha més persones que decideixen no informar-se perquè tot va massa ràpid, els genera angoixa o no ho entenen. En sis hores, podem passar moltes coses relacionades amb l'Orient Mitjà o la negociació de pressupostos.

Cada cop hi ha més persones que decideixen no informar-se perquè tot va massa ràpid, els genera angoixa o no ho entenen

És impensable esperar al Telenotícies per informar-se.

Totalment. Encara que intentis esperar, la informació t'arriba per molts llocs, especialment a través de les xarxes socials. Quanta gent admet que, quan no té res a fer, acaba obrint una xarxa social en lloc de mirar l'horitzó? Ser-ne conscient ja és important. De fet, el llibre no pretén defensar cap tesi, sinó aportar un granet de sorra perquè cadascú s'aturi a pensar com i on s'informa.

En un capítol parla de la "dieta informativa". En l'actualitat, tothom és conscient dels perjudicis del sucre, de beure o de fumar. Hi ha una consciència sobre la desinformació o la mala informació?

Cada cop controlem més el que mengem, fins i tot amb indicadors com el Nutri-Score. Però això, amb la informació, no passa. No tenim la consciència que alguna cosa ens entra a dins i ens modifica. No físicament, però sí intel·lectualment. Està bé aturar-se i pensar per on m'arriba la informació, amb quin to, i, sobretot, si és informació o és opinió.

En diverses de les històries del llibre, vostè es topa amb persones, sigui el seu cosí jove o el botiguer, que admeten obertament que s'informen a través de TikTok, sense cap mena de vergonya o timidesa. Què ha passat aquí?

He deixat de jutjar les persones que s'informen per TikTok, tinguin 22 anys o 60. El que cal entendre és per què això passa. Portem un aparell a la butxaca tot el dia. Les xarxes són addictives i estan dissenyades perquè hi passis el màxim de temps possible. Tant se val el contingut. No els importa si t'interessa o no, només volen la teva atenció. Quan entens aquest sistema, tens una clau per poder-lo desactivar, si vols. Però això requereix voluntat i esforç. Llegir el diari també implica un esforç intel·lectual, de temps i de diners.

Relacionat amb aquest tema

Ramon Barnils, la llarga estela d'una ploma insubornable

Àlex Romaguera

Creu que avui dia hi ha confiança en els mitjans tradicionals? El cas del botiguer que afirma que "Barcelona és perillosa" perquè ho ha vist a TikTok, però que després ho contrasta amb vostè, periodista de TV3, n'és un exemple?

Hi ha una crisi de confiança d'una part de la societat, i crec que els mitjans també en tenen responsabilitat. Però, alhora, quan la informació afecta directament la vida de les persones, sovint es recorre als mitjans que es consideren fiables per contrastar-la. De fet, molta gent que s'informa per xarxes sap que haurà de validar certes notícies amb mitjans tradicionals, perquè aquests assumeixen una responsabilitat pel que publiquen, a diferència d'un divulgador de TikTok.

La confiança es basa en la rigorositat del periodista. Això no vol dir que no et puguis equivocar. Vol dir que, si t'equivoques, rectifiques. La confiança costa molt de teixir, però molt poc de tallar.

Perquè hi hagi confiança, com diu, el periodisme ha de ser de qualitat i rigorós, i això requereix diners. Creu que el model de subscripció és el camí? Això podria fer que menys gent s'informés o, al contrari, forçaria un canvi progressiu?

No tinc resposta a això perquè no dirigeixo cap mitjà, però sé què hi ha al meu voltant. Conec gent subscrita a mitjans digitals, però hem acostumat la societat a pensar que la informació és gratuïta, i això serà difícil de revertir.

Hem acostumat la societat a pensar que la informació és gratuïta, i això serà difícil de revertir

Sí, però, alhora, la gent està disposada a pagar per sèries a Netflix o música a Spotify.

Cal molta educació mediàtica, però no sé què hauria de passar perquè la gent entengués, de manera massiva, que el bon periodisme i la informació de qualitat costen diners.

Quan el periodisme es va digitalitzar, els clics tenien un pes molt important per a la viabilitat econòmica dels diaris. Va ser un error?

Calia atraure audiència i el mercat ho va imposar. Ara, amb la intel·ligència artificial, tot això ha saltat pels aires. Quan dic que estem en un moment de transició és, precisament, perquè ni tan sols aquest model està garantit. Els resums generats per cercadors com Google fan que no calgui entrar a la pàgina d'un mitjà digital.

Relacionat amb aquest tema

"Reivindiquem un periodisme d'anar als llocs, de parlar amb la gent, de no creure's necessàriament la versió oficial"

Judit Castaño

Recentment han sorgit mitjans nadius de xarxes socials que, en un o dos minuts, expliquen la notícia del dia. Amb més o menys rigor, han portat la informació periodística al format propi de les xarxes, que fins ara estaven dominades sobretot per l'entreteniment. Què en pensa?

En un minut és impossible explicar l'actualitat. Pots fer un titular, però per entendre la notícia es necessita context. El que passa és que la gent dedica poc temps i poca concentració a consumir informació, a llegir, estudiar o aprendre. Això és una adaptació a aquest context. No sé quin recorregut tindran aquests formats. Està bé experimentar, però és difícil.

Malgrat no considerar-lo un llibre nostàlgic, hi recull molts moments en què el diari en paper és protagonista. Amb què li agradaria que es quedés el lector de tot plegat?

Vull que el lector reflexioni sobre si la manera com s'informa és sana per desenvolupar un pensament crític a mitjà termini. Que sigui un exercici de revisió sobre com i on consumeix les notícies i la informació. És, en el fons, una crònica costumista de les últimes tres o quatre dècades per entendre com ha canviat tot. Hi haurà gent que n'és conscient i gent que no, però segur que té un impacte en la construcció del pensament crític i, en conseqüència, en la formació de l'opinió pública.