L’acampada de Plaça Catalunya també critica els abusos en l'habitatge: "Jo no demano un àtic de set milions, només vull permetre'm un pis"

La plaça Catalunya de Barcelona viu aquest dimecres el segon dia de l'acampada per l’habitatge, que segueix l’estela de la de la Puerta del Sol de Madrid per reclamar el Decret Maricarmen. Ja són diverses les ciutats que s’han sumat a emular aquells primers dies del 15-M, com Bilbao, Palma, Sevilla i Màlaga. "Just acabo de fer una videotrucada amb Bilbao i Madrid", relata Luana, una de les persones que està a l'organització de l’acampada. "Crec que és interessant poder fer xarxa entre les ciutats que ens estem mobilitzant. Fer força i retroalimentar-nos", assegura.

Els organitzadors estan pendents de decidir fins quan es quedaran a l'acampada, però un altre dels activistes, Arteko, creu que serà "fins que aguantin les altres acampades, com a mínim fins el que aguanti la de Puerta de Sol a Madrid". En tot cas, l'acampada està assegurada fins a divendres, que serà quan es votaran els decrets del Govern espanyol.

Unes 150 persones es trobaven acampades dimecres al migdia a la plaça central de Barcelona, en una iniciativa completament autogestionada i que ha trobat difusió i s’ha fet gran, com ja va passar fa 15 anys, a través de les xarxes socials. En aquesta ocasió, la crítica que més s’escolta és la de les complicacions per tenir una casa on viure. "Com moltes de les companyes que estan aquí, el meu problema és l’habitatge", relata Arteko, que és exemple de les complicacions que té la generació que ja ha superat els 30 anys per emancipar-se. "Em vaig creure la mentida de fer-me una hipoteca i en vaig fer una a tipus variable. Després problemes a la feina i sofrir una etapa d’ansietat em vaig quedar sense feina i em van fer fora del meu pis", informa. "En aquesta acampada hi ha també una persona que la van desnonar ahir", critica l’activista.

"El que em porta aquí a plaça Catalunya, com a totes, és la ràbia de veure que la crisi de l'habitatge ja és insostenible", rebla Arteko. "Aquesta acampada és reivindicativa, política i social", defineix l’activista, "però si anem a Zona Franca, Montjuïc o a la Ronda Litoral, veurem acampades de gent que no pot escollir", en referència al problema del sensellarisme, que en només quatre anys s’ha duplicat a la ciutat de Barcelona. 

Sobre els dos decrets Maricarmen que aquest divendres es poden aprovar al Congrés, Arteko reconeix que "celebraran" si s’aconsegueixen aprovar, però també desconfia de l’impacte real que puguin tenir cap a la població que més sofreix el problema ara. "Ens ho van demostrar el 2021 amb el decret de la Covid. Les persones més precaritzades, silenciades i oblidades no estem contemplades. Està molt bé parlar de les persones llogateres, però ens oblidem de les persones que estan ocupant perquè no tenen una alternativa o que viuen al carrer, quan hi ha 75.000 pisos buits", afirma. "Quin serà l'òrgan responsable que determinarà qui és vulnerable i qui no? Quina burocràcia haurem de fer la classe treballadora per demostrar la nostra vulnerabilitat?", s'acaba preguntant.

Problema intergeneracional

Els problemes en l’habitatge no entenen d’edats. I una prova viva és la situació en la que es troben Rosa, de 64 anys, i els seus dos fills, Cristina i Pedro. "Porto 14 anys de lloguer perquè, per circumstàncies de la vida, vaig haver de vendre el pis i pagar deutes", relata Rosa. "Tinc a la meva filla i a la meva jove vivint amb mi perquè no es poden independitzar", critica. "La convivència és molt bona, ens estimem molt, però la joventut necessita intimitat i no la té. Hauríem de fer més pisos per a aquesta joventut i que se’n puguin comprar un", defensa. "Pago el lloguer amb una pensió d'incapacitat perquè ja no puc treballar per problemes d'artrosi i una malaltia. Porto un any a la llista per tenir un pis de protecció oficial però encara no m’han donat res".

"Jo no demano un àtic de set milions. Només vull permetre'm un piset o un estudi. Tenim un article 47 a la Constitució que no l'estan complint", critica Pedro, que es queixa també que als 40 anys "no pot pagar un pis que costi 1.600 euros". "Això només està a l’abast de persones que viuen amb nòmines d’altres països del nord", dispara el fill de Rosa, en contra de l’especulació i dels anomenats nòmades digitals. "Crec que aquesta és la gran indignació, no? Que ja la gent  joves o mitjana edat, no tenim cap mena de motivació ni de futur", conclou l’altra filla Cristina. Un missatge que recorda a un dels lemes de les acampades del 15-M, "sin casa, sin futuro, sin miedo".  

Per sobre de tot, qui més s'ha instal·lat a la plaça són joves que avui tenen la sensació de no saber quan es podran emancipar. Malena, de 26 anys, no aspira a un pis assequible, sinó a una habitació. Relata que fins ara vivia en una estança on hi cabia el llit i poca cosa més. Ara ha de buscar una nova habitació i critica que en alguns llocs han demanat fins a 700 euros per una habitació petita com la que estava. "A més, et demanen dos mesos d'avançament per la fiança, i només d'entrada has de pagar 1.400 euros. És inviable". L'altre aspecte menys comptabilitzable són els problemes que comporta veure's obligat a conviure amb persones que desconeixes. "He hagut de marxar molts cops de pisos perquè no comparteixes la forma de viure o perquè no et tracta bé la persona que te l'alquila, i això acaba afectant a la salut mental. Poder tenir un espai segur al arribar a casa és una cosa necessària", conclou. 

"Aquí hi ha gent que no havia militat en la seva vida", assegura Arteko, recordant el caràcter autònom de l'acampada de Barcelona. "Jo crec que és un punt d'inflexió, i que molta gent que tenia aquesta ràbia per la qüestió de l'habitatge la canalitzarà o almenys es preocuparà de saber si al seu barri hi ha un sindicat d'habitatge per intentar aturar un desnonament", considera l'activista. "Necessitem molta gent aquí, que els sindicats majoritaris d'habitatge vinguin, i hi donin suport, que la gent militant vingui i hi dóni suport, perquè la majoria de gent d'aquí no és ni militant ni activista i necessiten també aquesta experiència que tenen els sindicats d'habitatge", considera Arteko.