Sis relats en primera persona per entendre què és el racisme institucional

Guillermo té 29 anys i és administratiu en una empresa de Madrid. No obstant això, constantment l'atura pel carrer la policia. "M'ha arribat a passar fins a tres o quatre vegades en una mateixa tarda", relata a Públic. La seva situació resultaria molt estranya per a qualsevol fins que es revelen els seus cognoms i es mostra el color de la seva pell. Guillermo Akapo Bosoko és originari de Guinea Equatorial i, si hagués nascut als anys 60, guardaria com a record un DNI espanyol, ja que el seu país va ser una província més, la Guinea Espanyola, fins a la seva independència el 1968. Porta 20 anys a Espanya, té tots els seus papers en regla, ha estudiat en el sistema públic d'Educació i treballa cada dia en una empresa. "Però és impossible que em senti integrat", lamenta. El que pateix Guillermo és una conducta sistemàtica per part de les Forces i Cossos de Seguretat que ha estat denunciada en repetides ocasions, les anomenades batudes racistes. Una norma que no està escrita en cap protocol, sinó en l'ADN del sistema.

"Quan vaig arribar a aquest país fins i tot jo, en la meva ignorància, vaig pensar que era normal. Vaig pensar que eren detencions rutinàries que es feien a qualsevol ciutadà, però després d'un temps em vaig adonar que sempre em paraven a mi pel color de la meva pell", explica." Vaig començar a pensar que no estava bé perquè jo no havia fet res. Collons, jo surto de jugar a futbol amb els meus col·legues i quan me n'adono estic mostrant la meva documentació a uns policies", relata. "Em segueix passant 20 anys després. Em fa sentir incòmode perquè estar envoltat de policies al carrer durant 15 o 20 minuts fa pensar a la gent que sóc un delinqüent. Fins i tot la meva mare em preguntava què havia fet quan em va veure detingut per la policia al carrer. D'aquí ve aquest pensament que negre o immigrant és igual a delinqüent", critica.

Guillermo, que pateix diàriament la sospita, sempre intenta explicar que aquests comportaments són racisme institucional, aquell que està a la columna vertebral de l'Estat, en les seves lleis i normatives, però "sempre que li explico això a una persona blanca em diu que no és racisme, que és una cosa normal que es demani la documentació a la gent, una cosa rutinària. Jo els responc que no és normal, que a ells no els passa. Així i tot no acaben d'entendre-ho".

Treball per a europeus

Aquest comportament no prové només de les forces de seguretat, com explica Elcinia Torres, psicòloga, metodòlega i activista. De 26 anys, precedent de Santo Tomé y Príncipe i resident a Espanya des de fa 20 anys. "Recentment, un conductor blanc en un autobús d'Alcorcón va decidir criminalitzar-me acusant-me que el meu abonament de transport en vigor, i que va passar a la primera, no era meu. Tenint-lo davant dels seus nassos va decidir que jo, tal com es feia durant l'esclavitud, era un subjecte criminalitzable, fins i tot em va sol·licitar el meu document d'identitat", relata." Tot això va ocórrer sota la complicitat blanca dels passatgers de l'autobús que van accedir a donar-li els seus números de telèfon per donar-li suport davant l'empresa de transports", prossegueix. Encara que va presentar una queixa a la Conselleria de Transports i Infraestructures de la Comunitat de Madrid, "la resposta va ser que tot s'havia realitzat de manera correcta".

"Una altra de les múltiples fonts de racisme institucional diari és la que em trobo cada vegada que vull fer un currículum per als diferents organismes de recerca de l'Estat. A les que et fan un perfil ètnico-racial a l'hora de sol·licitar l'oferta laboral", lamenta. "Et pregunten per la teva nacionalitat, lloc de naixement i que adjuntis una còpia del teu document d'identitat (per si no volies incloure una fotografia teva aquí la tenen). Fins i tot presenten ofertes, com una que em vaig trobar fa uns mesos per una universitat pública, en la qual demanaven nacionalitat espanyola o europea per poder accedir al lloc de treball", critica.

Més enllà del vel

Per a Míriam Hatibi, el racisme institucional és aquell que es dóna "des d'espais de poder", ja sigui una institució, administració pública, empresa, partit polític o centre sanitari. Aquesta jove de 25 anys, musulmana, catalana, marroquina i espanyola de pares marroquins treballa com a consultora de comunicació i és autora del llibre Mira'm als ulls, una obra que exhorta la societat a mirar més enllà del vel que únicament revela la seva fe.

"Hi ha persones que tenen idees racistes i les bolquen sobre tu quan t'atenen. Aquest és el problema, que molta gent és incapaç de treballar per a tothom. Per això passen coses com que una escola impedeixi que les seves alumnes musulmanes vagin a classe perquè porten vel, encara que no hi hagi una llei que ho prohibeixi. És una decisió que es pren des d'un espai de poder, en aquest cas, la direcció d'un col·legi", destaca.

Hatibi ha patit el racisme institucional en "moltes" ocasions. "Quan vaig a una administració noto perfectament que no se m'expliquen les coses amb la mateixa paciència que a una altra persona, t'atenen com un ciutadà de segona perquè portes vel", relata. "També és freqüent veure fills d'immigrants que volen estudiar quedar-se sense plaça perquè se'ls exigeix que tinguin nacionalitat espanyola, encara que res justifica que hagis de tenir la nacionalitat per estudiar", afirma. "De la mateixa manera, si vols anar-te'n d'Erasmus o fer un curs d'idiomes a segons quin país, molts necessiten un visat o un passaport", qüestiona.

Treball domèstic: "Migrant, injust i desigual"

Carolina Elías Espinosa va arribar a Espanya fa nou anys, procedent del Salvador. "Vaig venir per estudiar un màster sobre qüestions de gènere i només vaig trobar feina en l'ocupació domèstica. Cinc anys vaig estar treballant en això", relata. Aquesta va ser, potser, la primera mostra del racisme institucionalitzat. "No està escrit enlloc, però la gran majoria de les empleades de la llar, les que tenen cura de persones grans o treballen com a internes en cases de famílies de classe alta, són dones migrants", recorda. "Aquí es barreja el racisme i el classisme i s'escolta amb facilitat la frase si no t'agrada vés-te'n al teu a país".

No obstant això, Elías recorda que el sector de les treballadors domèstiques és un dels més afectats pel racisme institucional, "començant per la Llei d'Estrangeria, que ens obliga a estar tres anys acreditades a Espanya abans de poder tenir un permís de treball. Moltes estan internes en cases aquests tres anys, però són invisibles i treballen en l'economia submergida. Després, algunes són regularitzades per la seva ocupadors però no passa sempre, el que fomenta el treball clandestí d'aquestes dones". A més, explica, si aconsegueixen que els ocupadors lrd donin d'alta a la Seguretat Social, el règim que regeix aquesta ocupació és "injust i desigual: cotitzem menys del que cobrem i això afecta una futura pensió, tenim menys indemnització per acomiadament (12 dies per any) i és molt fàcil al·legar una causa objectiva perquè et facin fora, no es té dret a baixa per maternitat i molts altres factors de desigualtat", critica.

Això passa, recorda Elías, perquè Espanya no ha ratificat el Conveni 189 de l'Organització Internacional del Treball sobre el treball decent per a les treballadores i els treballadors domèstics, que va entrar en vigor el 2013. "La Comissió Europa ha instat tots els països de la UE a signar-lo i estableix que les treballadors domèstiques han de tenir els mateixos drets mínims que qualsevol treballador a cada país. Espanya segueix sense ratificar-i això és racisme", lamenta. Ara, Elías treballa a l'àrea de participació ciutadana de l'Ajuntament de Madrid, on "no noto aquest racisme que vaig viure durant la meva anterior etapa", quan va passar a formar part de Servei Domèstic Actiu (SEDOAC), un col·lectiu que tracta de dignificar les condicions de treball de les empleades domèstiques.

L'exclusió sanitària

A Yania Concepción Vicente, el racisme institucional li costa cada mes 54 euros que no sempre ha tingut. Té 29 anys i va arribar a Madrid des de la República Dominicana. "Vaig venir a estudiar i vaig obtenir el permís de residència com a estudiant", recorda. Ara és psicòloga i representant d'Afroféminas, on treballa impartint tallers i responent consultes en línia, a més d'encarregar-se de la part administrativa d'un hostal de Madrid.

"Després del meu primer any d'estudis vaig anar a Serveis Socials per demanar informació per poder utilitzar els serveis de salut pública. La persona que va atendre em va fer només dues preguntes: d'on era i quant temps portava a Espanya. Quan l'hi vaig explicar em va dir rotundament que no tenia dret a atenció sanitària pública". Aquest va ser el resultat de la reforma del PP de 2012, que va deixar sense targeta sanitària uns 800.000 immigrants.

"Em vaig quedar en uns llimbs, desprotegida, gairebé sense diners per pagar una assegurança privada. Vaig contractar-ne una i em costa 54 euros al mes, només perquè vinc d'un altre país a estudiar aquí", lamenta. Però no va acabar aquí la seva mala experiència. A l'any següent em vaig fer parella de fet d'un noi espanyol i em van dir que podia ser beneficiària del sistema de salut. Quan vaig tornar a demanar informació em van fer les mateixes preguntes, em van dir que no hi tenia dret. Vaig ser jo la que vaig haver d'explicar la meva nova situació i només així van accedir a explicar-me els passos. Em vaig enfadar perquè ni tan sols em van preguntar si tenia permís de residència. A més, porto més de dos anys esperant la targeta sanitària i segueixen sense donar-me-la el meu centre de salut. Diuen que no ha arribat. Tinc més companyes migrants en la mateixa situació, i això tot i que el nou Govern se suposa que ha derogat aquesta reforma sanitària del PP i ha decretat la sanitat universal", remarca.

Gitanos, condemnats al gueto

Silvia Agüero és gitana i té 33 anys, però sobretot és mare i activista contra l'"assetjament antigitano", una de les formes de racisme institucional més antiga d'Espanya i Europa, afirma. Es defineix com a treballadora de la seva llar, tot i que escriu articles a Pikara Magazine i al bloc Pretendemos Gitanizar el Mundo.

Segons Agüero, el col·lectiu gitano veu de forma molt clara "durant tota la vida" que el sistema els vol "a part de la resta de la societat". Per això ella es va criar "en un gueto de gitanos de Jaén, perquè l'Estat construeix guetos, no és que nosaltres vulguem viure tots junts", explica. Barris que "són concebuts arquitectònicament de manera policial, amb una única entrada i una sortida, envoltats de murs i altres barreres arquitectòniques que no només t'aparten de la resta de la ciutat, sinó que serveixen per al sistema et tingui perfectament controlat. "És molt difícil sortir del gueto i, quan aconsegueixes fer-ho, et trobes un fort rebuig social a totes les esferes de la teva vida", apunta.

"Els nostres habitatges són sempre de mala qualitat, també els habitatges públics que es construeixen en els guetos, es trenquen fàcilment i, als carrers, no passen els serveis de neteja, així que tothom pensa que els gitanos som bruts, però no és així", relata. Però el racisme institucional també afecta els nens gitanos, "no se'ls vol en el col·legi dels paios i també es creen escoles en els guetos, amb professors que no volen fer classe allà i que duren sempre un any. Els fan por els nens, no sé, pensen que els donem navalles només néixer", lamenta.

"Tenim molt poca memòria però porten existint lleis antigitanes des de 1499, hi ha hagut pogroms antigitanos, persecucions contra la nostra comunitat molt recentment, turbes que han anat a cremar cases de gitanos", assenyala. "Tot i que la pitjor part és que, quan vaig tenir la meva segona filla, amb 30 anys, el metge em preguntés que si volia lligar-me les trompes. ens passa a totes, volen que les dones gitanes ens esterilitzem", explica.