Entrevista a Mercè Ibarz"Rodoreda va amagar el seu periodisme per dir que el que havia representat la República havia estat destruït per sempre"

L'escriptora i periodista Mercè Ibarz (Saidí, La Franja, 1954) fa dècades que estudia l'obra de Mercè Rodoreda, que no es pot desvincular, com la de cap autor, de la seva vida. En el cas de l'escriptora de Mirall trencat, una vida marcada per la guerra civil i l'exili, que seria un punt d'inflexió en la seva carrera i que l'abocaria a donar a la seva obra un "to greu". 

Ibarz ha editat Avui, que ens són familiars la browning i els gàngsters (Comanegra), un volum amb el periodisme de Rodoreda fins ara en l'oblit. Anterior a la guerra civil i d'un to molt diferent, ella voluntàriament el va voler deixar enrere, com les novel·les que va escriure en aquella època, excepte Aloma, que reescriuria de dalt a baix.

El volum que es publica ara conté entrevistes a personatges del món literari i cultural, reportatges com el que fa sobre la dona i la filla de Francesc Macià, crítiques de llibres d'Anna Murià, Josep Pla o Aurora Bertrana, i textos satírics publicats a diaris de l'època, entre 1932 i 1934. Rodoreda era una periodista de la "Catalunya en revolució", com diu la mateixa Ibarz, i la sàtira n'era un element distintiu.

Rodoreda va ser una periodista de la "Catalunya en revolució"

"La guerra és el que transforma aquell humor i la visió riallera i satírica de Rodoreda", afirma Ibarz. L'etapa periodística s'acabaria, però en les novel·les posteriors de Rodoreda aquesta sàtira es transforma en un "humor negre" tamisat per l'experiència del conflicte i l'exili: "Les guerres canvien les persones, i el tema principal de l'obra de Rodoreda és la guerra".

Precisament, fer "tabula rasa" del que havia escrit abans de la guerra va suposar una forma de trencar amb el què havia significat la Segona República. "El que et ve a dir és que tot allò no tornarà a existir. Que la Catalunya republicana havia estat destruïda".

Amb la recuperació d'aquests textos, Ibarz ens aboca a una manera diferent de llegir Rodoreda i reafirma el que ja havia constatat amb investigacions anteriors: "Rodoreda, ja abans de la guerra, és una escriptora formada. No es fa a l'exili, com encara es diu a vegades".

Què suposa la publicació d'aquest llibre per a l'estudi de Rodoreda?

Amb aquest llibre es veu un aspecte molt interessant, que és el fet que Rodoreda, ja abans de la guerra, i encara més quan se'n va l'exili, és una escriptora força formada. Ha llegit molt, ha vist molt de cine, de teatre... I treballa moltíssim, això és un aspecte de la seva personalitat. No es pot dir, com a vegades encara es fa, que és una escriptora que es fa a l'exili.

Explica que l'etapa de Rodoreda com a periodista no la recordava ningú. Per què?

Rodoreda va fer tabula rasa de tot el que havia escrit en aquesta etapa

Ara sembla tot molt fàcil de recuperar. Però en aquell moment era una feina d'arxiu que crec que només vaig fer jo. Era l'any 1991, i llavors em vaig fixar sobretot en les entrevistes. I a veure, és que ella va fer tabula rasa de tota aquesta etapa. Hi ha una tendència a dir que potser no cal llegir [el que va escriure en aquesta època], però sí que cal si vols saber com és la Rodoreda que se'n va a l'exili.

Per què va decidir investigar-ho?

Quan parles d'una vida i, a més, d'aquesta vida en relació amb la seva obra, o de l'obra en relació amb la vida, requereix investigació i molta lectura. S'ha de saber el context en què es produeixen les obres, d'on surt aquell escriptor. Un escriptor no és un bolet, no surt del no-res. És el producte de la seva època.

És una etapa molt prolífica per l'escriptora.

Rodoreda és una periodista fantàstica que toca tots els gèneres, fa entrevistes, cròniques, reportatges, crítica de llibres, crítica de cine, algun comentari de teatre, i, a més, participa en les seccions de sàtira i d'humor que es fan a Clarisme [diari de l'època]. A més, tot això ho fa amb molt poc temps, del 1932 al 1934, però és que si sumes els mesos, no arriben a l'any. I en aquest temps pública tres novel·les i una obra de teatre. Les seves capacitats de treball són més que notables. El que pots comprovar llegint-la és que no és només una bona periodista, sinó que ja és una bona escriptora.

Per què va triar aquest títol?

És sorprenent, perquè quan vaig llegir aquest article em vaig quedar de pedra. Estic parlant de l'any 1990, ella s'havia mort el 1983. La visió en aquell moment de Rodoreda era que era una escriptora cursi. Jo ja formava part d'una altra generació de lectors que no la trobàvem gens així, però és que amb aquella frase s'alçava davant meu una altra Rodoreda.

El paràgraf on apareix el títol diu: "Avui, que el motor rondinós dels avions gairebé no ens fa aixecar el cap; avui, que les grans velocitats no ens sorprenen; [...] avui, que ens són familiars la [pistola] browning i els gàngsters i la bomba sota el seient del més inofensiu tramvia..." i és una crítica a la reposició any rere any de Don Juan Tenorio als teatres.

Per a mi és la manera de dir-li al públic que la Rodoreda que trobaran dins del llibre és sorprenent. És una frase amb què descriu el seu temps, la modernitat, i no evita el tema social. Diu, bé, és que posen bombes als tramvies. És com si estiguessis veient una petita pel·lícula, com si cada frase fos un pla cinematogràfic. L'estil de Rodoreda ha estat molt relacionat amb el cine, com gairebé tots els escriptors d'aquella època.

Recull textos de quan era molt jove, dels 24 als 26 anys (1932-1934).

La guerra és el que transforma aquell humor i la visió riallera i satírica de Rodoreda

És la Rodoreda jove, efectivament. Però és que ja es deixava entreveure una mica el que vindria després. Ja es veu a Aloma [publicada el 1938]. O sigui, la guerra és una cosa molt seriosa. I per tant, el que transforma aquell humor, aquella visió, diguéssim, dinàmica, riallera, satírica [dels articles], és la guerra. I estrany seria l'escriptor, pitjor que estrany, no seria bon escriptor, si això no l'afectés.

De quina manera es transforma?

Més endavant és un humor negre. Té a veure també amb el pas de la joventut a l'edat adulta, i en el cas d'aquesta generació, amb una guerra. En el cas de Rodoreda, dues. Aquella desinvoltura dels temps republicans, aquella alegria dinàmica, en què es pot dir tot... Tot això es transforma. Això demostra com ella va canviar durant tots aquests anys. Les guerres canvien les persones, i el tema principal de l'obra de Rodoreda és la guerra.

Comenta que el que destaca més bàsicament de la seva etapa periodística són les entrevistes.

Les guerres canvien les persones, i el tema principal de l'obra de Rodoreda és la guerra

En fa bastantes, tenia una mirada pròpia i unes decisions pròpies sobre qui entrevistar. Comença amb dues entrevistes, una a un actriu de teatre i l'altra amb una soprano. A Clarisme decideix que farà entrevistes literàries a autors. Com que llegeix molt, té un criteri sobre a qui creu que val la pena donar-li una tribuna. Fa un periodisme en aquest sentit molt directe, bastant allunyat de la que es fa ara. Però això no és ella, és l'època.

Diu que el periodisme li va servir com a "camp de fogueig", però alhora ella ja escrivia ficció.

Sí, i la novel·la i el periodisme que feia s'assemblaven bastant en el to. L'humor, la sàtira... I també sempre estava remarcant d'una forma o d'altra que les dones tenen dret a escriure novel·les, perquè a l'època semblava que es devia posar en dubte. D'altra banda era el començament de la novel·lística catalana. N'hi havia poques, de novel·les, deixant de banda els escriptors modernistes. Aquests nous escriptors [de l'època de Rodoreda] accepten, promouen i difonen les normes de Pompeu Fabra, això és el que els diferencia dels modernistes.

I de quina manera li serveix el periodisme per entrenar-se, a Rodoreda?

En el seu periodisme hi ha molts elements que són narratius, d'una banda li serveix per això i al mateix temps ja publica les primeres novel·les. La primera, Soc una dona honrada?, el 1932. La novel·la ja està feta, per tant, mentre fa de periodista en publica dues més i n'escriu la quarta, que es publica el 1936.

Per què abandona el periodisme?

Se li acaba. Ja abans de la guerra, el 1935, passa de periodista a ser una escriptora que publica als diaris, en aquest cas La Publicitat, on publicarà un conte infantil setmanal. A l'exili, degut a la destrucció de la cultura catalana i les dificultats enormes de la llengua en la dictadura, es proposa ser una escriptora al màxim nivell, que demostri al món que la llengua catalana és "una llengua de cultura", com ella mateixa en va dir, cosa que va aconseguir.

Ella vol passar pàgina d'aquesta etapa prèvia, no vol sentir a parlar del seu periodisme ni vol que es reeditin les primeres novel·les.

A l'exili, amb la destrucció de la cultura catalana i les dificultats de la llengua, es proposa ser una escriptora al màxim nivell

Si va amagar el seu periodisme i les primeres novel·les, i va tenir la sort que ningú li recordés, és perquè va ser una forma de dir que el que havia representat la República havia estat destruït per sempre. Això és la meva interpretació. No va deixar que es tornessin a publicar, excepte Aloma, que es publica l'any 1969, després que la refaci de dalt a baix.

Què en modifica?

En canvia el punt de vista i elimina els detalls que puguin representar la Segona República, que il·luminen l'època. La fa més universal, no està tan connotada per moments concrets de la història. Realment el que perd és això, aquesta alegria que, tot i ser una novel·la molt greu, la primera versió conté de tant en tant. El que et ve a dir és que tot allò no tornarà a existir. Que la Catalunya republicana havia estat destruïda. I no vol contribuir a la idea que es pot recuperar per les bones.

Rodoreda refà de dalt a baix 'Aloma' i elimina tots els detalls que puguin representar la República

Impedeix que els editors tornin a publicar les primeres novel·les...

Ella diu "la meva obra és aquesta. I té aquest to". És una obra greu. És el to que ella hi veia. Per a Rodoreda, la seva obra comença amb Aloma i acaba amb La mort i la primavera. I tot allò anterior són provatures.

També menciona altres periodistes coetànies, com Carme Karr, Maria Carratalà, Rosa M. Arquimbau, Irene Polo, Anna Murià, Aurora Bertrana... Què suposava el periodisme per a les dones en aquella època?

És una etapa de l'activitat de les dones a Catalunya molt significativa. Per exemple, apareix Feminal, la primera gran revista feminista del país [1907-1917]. Però no és només en el camp del treball, sinó també per exemple amb Francesca Bonnemaison, que tira endavant la primera escola de formació per a les dones obreres. Tot això és un pòsit. És l'època. Les dones comencen a treure el cap i reivindiquen tenir opinió, criteris, a dir "no som fleumes".

Com Rodoreda, hi ha una generació d'homes i dones escriptores marcades per la guerra i l'exili. Els va estroncar la carrera?

De vegades no ens en fem prou la idea, però la Rodoreda i els seus companys, que ja han publicat, estan no només la flor de la vida, sinó la flor de la vida literària quan marxen a l'exili. I això val per Anna Murià, per Pere Calders... És a dir, és aquesta generació que estan entre els grans... També Josep Carner, Carles Riba, que ja eren reconeguts, i els que vindran. I ells mateixos han de tornar a començar. I aleshores tot el que han fet fins aleshores està oblidat fins que ho rescaten uns o altres.

Qui ho comença a fer?

Pels exiliats, el retorn va ser complicat. Els que es van quedar senten perillar alguna cosa

Amb Bertrana i Murià, per exemple, l'editorial feminista La Sal Edicions de les Dones, que en rescata alguns llibres i la correspondència. Sembla que s'estigui fent tot ara, i ara es fa més, però oblidar les coses que es van fer als anys 80 no és de rebut. Només mostra l'ignorància en què sovint ens movem.

O sigui que l'exili va conduir a l'oblit de certes etapes o obres dels autors de l'època.

Pels exiliats, el retorn va ser complicat. No els van rebre precisament amb alegria, els administradors de la literatura, com diu Murià. Els que remenaven les cireres culturals. Li va passar a Calders, Murià, el seu marit, Agustí Bartra, Pere Quart, Joan Oliver... Hi ha un desquadrament entre el que escrivien i l'època. Els que estaven aquí van sentir perillar alguna cosa. Perquè és que escrivien molt bé, a més. Eren molt bons escriptors.

I els que es van quedar?

És difícil conciliar els dos patiments, el de l'exili i el de l'exili interior

Els que es van quedar van patir unes coses, els que van marxar, unes altres. És a dir, és difícil conciliar els dos patiments. Això sense parlar, a més, dels que es van quedar i no van patir, sinó que van aconseguir fer la viu-viu. Però jo parlo dels dos patiments, del patiment de l'exili i el patiment de l'exili interior.

Qualifica Rodoreda de "distingida autora europea". Té suficient reconeixement fora de les nostres fronteres?

L'ha de tenir i el va tenint, però sobretot ens ho hem de creure nosaltres. Això falta. La veiem exclusivament en l'àmbit català. I evidentment que sí, un autor sempre escriu sobre el seu país, la seva època, el seu món. Però no és només una autora catalana, és una autora europea del segle XX. Si no la mirem al costat d'autors com Marguerite Yourcenar, Virginia Woolf, Rosa Chacel, Italo Calvino, Clarice Lispector, que és brasilera però té una literatura molt europea... Si no la mirem així, no li fem cap favor a la seva literatura ni a nosaltres com a lectors.