La realitat persistent de les barraques del Besòs, on malviuen més de 300 persones

A la riba del Besòs al seu pas per Montcada i Reixac hi ha moltes barraques en diferents assentaments a banda i banda del riu. Almenys són 500, segons un recompte provisional, on hi malviuen 300 persones i uns 40 infants. Hi ha habitants que hi han viscut tota la vida, d'altres que van i venen, alguns que hi tenen horts i hi dormen ocasionalment, i d'altres que han arribat recentment empesos per la precarietat, la pandèmia i les crisis successives. Era el cas de la parella que va morir intoxicada fa gairebé un any arran de la mala combustió d'una estufa a la seva barraca.

L'accident va posar el focus sobre una realitat que s'emmarca en una crisi de l'habitatge generalitzada

L'accident va posar tots els focus sobre una realitat que no és nova ni exclusiva de la zona i que s'emmarca en una crisi de l'habitatge generalitzada que força milers de famílies a viure en infrahabitatges que no reuneixen condicions mínimes de seguretat.

Quan van morir la Jéssica i el Munir a Montcada, tan sols feia dos mesos que havien perdut la vida també pel foc una parella i els seus dos fills en un local ocupat de Barcelona. I un any de l'incendi en una nau de Badalona que es va cobrar tres víctimes mortals. Prop de 60.000 persones viuen en situació d'exclusió residencial a Catalunya, segons un recompte de la Generalitat del 2016.

Una de les seves cares és el barraquisme al Pla del Besòs, que igual que a d'altres zones de l'àrea metropolitana, és una realitat persistent. Ho confirmen la Julia i la seva família, que hi ha viscut tota la vida. Al costat de les vies de l'AVE i en diferents barraques que han construït al llarg dels anys, veuen com en els últims mesos han crescut les visites inesperades i estan una mica preocupats per si els fan fora: "Si ens treuen d'aquí, que ens posin a millor", reclama la matriarca.

En aquest dia plujós, dos dels seus fills intenten arreglar una mica el camí que passa per davant de casa seva, ple de sots i molt enfangat. La família viu en diferents barraques i fins i tot tenen una piscina de ciment que la Julia explica que és per l'estiu, "pels nens".

"És una veritable favela a l'àrea metropolitana, no és una forma digna de viure per absolutament ningú", sosté l'alcaldessa de Montcada i Reixac, Laura Campos, en una trucada amb Públic. Tot i la complexitat de la situació, és clara quan afirma que "on estan no poden estar", no només per les condicions de vida sinó també per perills que van des de riuades fins a incendis, passant per la dificultat d'accés dels serveis d'emergències. "L'objectiu final és erradicar aquest assentament".

Recopilar dades per poder actuar

Els desconeguts que últimament es passegen més sovint pels voltants de casa la Julia són treballadors públics que estan fent un estudi per saber quanta gent hi viu realment. L'Ajuntament, la Generalitat, el Consorci del Besòs i l'Àrea Metropolitana de Barcelona han unit forces per dur a terme diagnosis en l'àmbit social, mediambiental, de riscos, de seguretat ciutadana i també un informe jurídic. Estaran enllestides el primer trimestre de 2023.

La diagnosi estarà enllestida el primer trimestre de 2023

L'objectiu és "tenir una foto més real per saber quines necessitats tenen cada un dels nuclis familiars que hi habiten de forma permanent", explica l'alcaldessa. Identificar quanta gent hi ha i què necessiten és el primer pas, i després es definiran els passos a seguir: "No hi haurà una solució lineal per tothom perquè les realitats són diferents", reconeix Campos. 

La feina coordinada entre administracions va començar arran de l'incendi del gener, quan l'Ajuntament de Montcada va alçar la veu davant una situació que no té recursos per afrontar en solitari. El consistori ja havia desallotjat algunes de les parcel·les ocupades i havia començat una primera diagnosi, però no havia pogut anar més enllà. "Superava els nostres recursos", reconeix Campos. Ara, se senten acompanyats i confien poder fer front a la situació: "Per fi se'ns ha escoltat, tothom ha girat la mirada cap a aquest problema".

Albert Sales, investigador de l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, diferencia la situació amb la del barraquisme del segle XX a Barcelona, que també va existir a d'altres ciutats europees. "El barraquisme actual té més a veure amb el sensellarisme que amb un fenomen d'urbanisme informal com llavors", sosté. Montcada es trobaria en un terme mig per la barreja de persones que hi acaben d'arribar i les que hi porten tota una vida. "És un terreny de ningú on hi acaben les persones excloses del mercat de l'habitatge".

Sales: "És un terreny de ningú on hi acaben les persones excloses del mercat de l'habitatge"

Tot i que hi ha dades parcials, el sensellarisme i les seves diverses formes són difícils de censar, especialment en casos d'ocupació de pisos buits, naus o construcció de barraques: "La situació de carrer és la més visible de totes, però hi ha moltíssimes altres situacions d'infrahabitatge", apunta l'expert.

Per això és difícil saber quantes barraques hi ha allà, però també al conjunt de l'àrea metropolitana. A Barcelona, en els últims anys s'ha detectat una població d'entre 300 i 400 persones que viuen en assentaments, especialment en solars ocupats. N'hi ha a tots els districtes, però sobretot al Poblenou. 

El fet que hi hagi una alta mobilitat de les persones sense llar entre els diferents municipis de l'AMB fa que la coordinació metropolitana, que ja s'aplica en qüestions com la gestió de residus o el transport, sigui "urgent": "Les persones excloses de l'habitatge no entenen de límits municipals. Tendim a moure'ns més quan més precària és la situació econòmica", diu Sales.

Tot plegat s'emmarca en una "crisi d'habitatge" generalitzada que dificulta l'acció pública, i que Sales recorda que no només afecta les persones que viuen al carrer o en barraques, sinó les que han de deixar el seu barri per lloguers inassumibles o "famílies senceres" obligades a viure en una habitació o pensions temporals. Una realitat agreujada pels "desnonaments constants ingestionables" que no se solucionarà "amb plans específics per un lloc concret", com Montcada, assenyala l'expert.

Tota una vida a les barraques

Els cinc fills de la Julia, en la cinquantena, han nascut a l'assentament. També els seus dos nets, de dos i cinc anys. Tots els infants que hi viuen estan escolaritzats, assenyalen. També hi va néixer, fa tres anys, el fill d'una parella que vivia una mica més enllà. Recentment s'han pogut traslladar a un pis de protecció oficial, tot i que segueixen venint cada dia al terreny. "Un pis li dona cent mil voltes a això, però si estàs acostumat aquí, et costa", reconeix ella, mentre el seu marit neteja la ferralla que recullen per vendre i poder menjar, igual que la majoria dels seus veïns.

Inundacions, incendis i riscos ambientals, entre els principals perills

En la major part de casos, els diners que en treuen no arriba als mínims per poder pagar, ni tan sols, una habitació. Però haver viscut sempre en aquesta situació d'infrahabitatge i sentir-s'hi com a casa no impedeix que reconeguin els perills. Els incendis i riscos ecològics com els nius de vespa asiàtica preocupen la parella. 

L'Ajuntament hi suma el risc d'inundació i també l'amenaça mediambiental, ja que l'assentament se situa a pocs metres del Parc Natural de la Serralada de la Marina. L'abocament de residus i l'afectació dels animals domèstics sobre la fauna salvatge són dos exemples de l'impacte que té la presència humana en una zona qualificada d'interès paisatgístic.

La situació de cada barraca, i de cada assentament, és diferent. Prop de les vies de l'AVE, la majoria tenen generadors i motors per treure l'aigua del pou, una infraestructura que apunten que ha agafat desprevingut a algun dels treballadors públics que hi ha anat a fer l'estudi: "Els va sorprendre fins i tot que tinguéssim tele", diu la dona.

A l'altra banda del riu, José Núñez es mostra allunyat d'aquesta realitat. Casa seva està uns quilòmetres més enllà, a Barcelona, però des que s'ha jubilat ve cada dia per tenir cura del seu hort i els seus animals. Fa uns 15 anys que va comprar aquest petit terreny, explica, igual que altres dels seus veïns que s'hi dediquen en el temps lliure i tan sols hi dormen ocasionalment.

La diversitat de la situació no implica, però, que l'Ajuntament ho tracti diferent: "Com a administració ens equivocaríem si féssim diferències entre les persones que van començar amb un hort i arran de la crisi del 2008 hi van venir a viure i una família que acaba d'arribar. El problema és el mateix, i passa per dignificar la vida d'aquestes persones", conclou Campos.