Quan ningú guanya en les eleccions

"S'alegraran cinc minuts, però tan ells com nosaltres serem a l'oposició". Són paraules del líder del PP català, Xavier Garcia Albiol, en la seva compareixença després de les eleccions del 21D. Albiol, el gran derrotat de la jornada, posava així aigua al vi de la celebració de Ciutadans, que va assolir una victòria fútil que no li permetrà governar. Però el dirigent popular no ha estat ni de lluny l'únic perdedor en uns comicis on ningú no guanya realment, que permeten resoldre alguns interrogants, però que en deixen oberts molts més.

Una de les conclusions més clares de les eleccions del dijous és que, si algú tractava de celebrar un plebiscit sobre l'aplicació del 155, aquest plebiscit l'ha perdut. 78 dels 135 diputats del Parlament -els independentistes i els Comuns- s'oposen frontalment a la intervenció de la Generalitat, votats per un 55% dels catalans Això podria explicar en part la fenomenal clatellada del partit que ha aplicat aquesta mesura, un PP que, amb només tres escons (pels 11 del 2015) obté els seus pitjors resultats històrics a Catalunya i queda reduït a la circumscripció de Barcelona i al Grup Mixt.

Si el PP ha estat el gran derrotat, a poca distància queden els comuns. Els de Xavier Domènech, que havien guanyat les dues últimes generals a Catalunya -les originals, del 2015, i la repetició de l'any passat-, s'han vist atrapats en la seva pròpia trampa de l'equidistància, han perdut vot 'útil' tant pel flanc constitucionalista com per l'independentista i, amb vuit diputats, han empitjorat la marca del 27S -que ja es van considerar com un fracàs aleshores-. Amb l'agreujant que la clau que va esgrimir -fins i tot físicament- Domènech durant tota la campanya no tindrà cap utilitat. I amb la preocupació addicional que C's sembla cada cop més còmodament instal·lat en els antics feus socialistes que els Comuns estaven començant a ocupar.

Perd també la CUP, que ha comprovat per la via dels fets que el seu espectacular resultat del 2015 no es devia tant a mèrits propis com a un vot prestat d'ERC. Un cop els republicans s'han presentat de nou amb les seves sigles, els cupaires han tornat a registres més semblants als del 2012 (tres escons) que als del 27S (10). Els quatre representants anticapitalistes, no obstant, poden tenir influència directa en les mesures d'un probable Govern de JuntsxCat i ERC, atès que aquestes dues formacions han quedat a dos escons de la majoria absoluta. Però en cap cas tanta influència com en la legislatura anterior, quan es van permetre el luxe de 'deposar' un president, Artur Mas.

No perd, tècnicament, el PSC, que de fet millora d'un escó el seu resultat del 2015. Però és que aquell resultat ja va ser el pitjor de la història del partit. A més, els d'Iceta acumulen la frustració de no respondre a l'expectativa que havien aixecat les enquestes, algunes de les quals els havien situat competint per l'hegemonia del sector constitucionalista amb C's. La majoria absoluta independentista, per acabar-ho d'arreglar, allunya els socialistes de qualsevol possibilitat d'entrar en alguna combinació alternativa de govern.

Tampoc guanya completament Esquerra, igualment damnificada per les expectatives de les enquestes. Tot i assolir el seu millor resultat al Parlament des dels temps de la Segona República, ERC no ha aconseguit el 'sorpasso' dins del bloc independentista. Amb la qual cosa, tampoc assoleix l'objectiu confessat d'alguns dels seus dirigents i teòrics d'instal·lar l'hegemonia política de l'independentisme en l'esquerra. La decepció va ser evident en les cares dels republicans la nit electoral. Passada la ressaca, però, els republicans gaudiran de més pes relatiu en un probable Executiu amb Puigdemont. A més d'haver contribuït a revalidar la majoria independentista.

La victòria inútil de C's

C's guanya, però no del tot. Ha crescut a totes les circumscripcions i totes les comarques -tot i que no de manera uniforme-, i s'ha imposat, en ocasions amb xifres espectaculars, en bona part de l'àrea metropolitana. Un triomf incontestable per a un partit fundat fa 11 anys. Però la seva victòria no els permetrà governar, ni tampoc "posar fi al procés", com demanava en campanya Inés Arrimadas. Les xifres de C's sí que signifiquen una consolidació del partit taronja com a força hegemònica del constitucionalisme a Catalunya. Però les han obtingut en una situació excepcional, en unes eleccions celebrades clarament en clau plebiscitària que els ha beneficiat més encara que el 2015. Per la qual cosa és raonable pensar que el seu sostre no queda gaire lluny.

L'autèntic vencedor dels comicis ha estat, de fet, el president Puigdemont, que amb la seva llista personal ha aconseguit vèncer totes les enquestes i liderar la renovada majoria absoluta independentista. Però la seva alegria tampoc no pot ser completa, perquè el seu gran objectiu de ser restituït en la presidència segueix en l'aire, pendent de les decisions judicials.

També ha triomfat l'independentisme en conjunt, que ha celebrat una nova majoria absoluta en unes eleccions celebrades en camp contrari, amb la Generalitat intervinguda, els seus principals líders a la presó o a Bèlgica i una forta pressió mediàtica, judicial i policial en contra. Però, com fa dos anys, aquesta majoria en escons arrossega un dèficit de legitimitat en vots, amb un 47,5% que sembla insuficient -també com fa dos anys- per apostar decididament per la via unilateral.