Entrevista a Josep Maria Muñoz"Quan hem estat més a prop de tenir una solució factible a la qüestió catalana va ser en el moment constitucional"

Josep Maria Muñoz (1959) és historiador, editor i exdirector de la revista L'Avenç. 50 anys després de la mort de Franco, publica l'assaig Una recança infinita. Mig segle de política catalana, 1975-2025 (Arcàdia), una obra on, amb algunes parts en primera persona, parla de les virtuts i defectes de la política del país, amb una anàlisi del moment actual i les eines que poden servir per construir el futur observant les cinc dècades anteriors. 

Des de les oportunitats perdudes, com el moment constitucional, fins la dècada de les decepcions, quan apareix el Procés, passant també per les necessitats que avui en dia té el catalanisme per sobreviure i articular-se, Muñoz conversa amb Públic amb la mirada llarga com a factor indestriable en la seva estructura intel·lectual.

Per què va sentir que calia un assaig sobre els cinquanta anys de política catalana transcorreguts des de la mort de Franco?

L'assaig respon a una incitació. Un bon amic em va dir: "Has de fer alguna cosa, i per què no fas alguna cosa relacionada amb la commemoració dels cinquanta anys de la mort del dictador?". Jo en els últims anys havia escrit algunes coses sobre aquests anys que he viscut, que també són els meus anys de vida adulta. Aleshores vaig tenir la idea d'agafar el període de cinquanta anys i mirar de donar-li una coherència.

I amb quin objectiu? 

Posar els llums llargs. És a dir, no estar sempre pendent de l'última polèmica política, sinó intentar veure les coses més en la durada que tenen. Perquè la història és canvi per la continuïtat. Per tant, aquest intent de veure les coses més a llarg termini penso que és el que ens caracteritza als historiadors i el que convé al moment present.

El que li convé al moment present és intentar veure les coses més a llarg termini

El llibre comença amb una reflexió que parla sobre el pes de la qüestió nacional en la cultura política catalana. Explica que va créixer vacunat contra "temptacions essencialistes". Aquesta mirada és clau per llegir al moment actual?

Parlo, sobretot, des de la posició vinculada al catalanisme cultural, però explico que amb la meva tradició familiar, tot i que el catalanisme era un factor molt important, no se sacralitzava, sempre tenia una distància irònica amb els patriotes. Tot moviment nacionalista, evidentment, té components més patriòtics, més essencialistes, i n'hi ha d'altres que ens obliguem a mirar-ho des de més distancia i, a vegades, fins i tot amb una mirada irònica.

Reivindica en diversos moments del text el catalanisme cultural com un espai ampli, inclusiu, integrador, que va fer de Catalunya "un sol poble" des d'una mirada inclusiva. Actualment, hi ha corrents polítics que intenten vendre que aquesta està esgotada.       

La idea fonamental que hi ha darrere la proposta articulada per Josep Benet, defensada pel PSUC, defensada [Francesc] Candel, per CCOO, etc, ha de continuar guiant-nos. No hem de perdre de vista aquesta idea que no ens podem dividir en funció de les llengües o dels orígens de cadascú de nosaltres. Dit això, aquesta noció de poble em sembla una noció molt del segle XIX i que amb la societat de la complexitat que és la societat catalana d'avui prefereixo parlar de ciutadania.      

 No ens podem dividir en funció de les llengües o dels orígens de cadascú de nosaltres  

Aquest catalanisme viu un moment màxima complexitat en l'àmbit de definició i d'eines per fer entendre quin és el seu projecte, si és que n'hi ha. 

Si és que n'hi ha, és clar. És un moment d'un gran desconcert i de grans canvis. Només de sortir al carrer, el paisatge humà de les nostres ciutats ha canviat. Un país que en tan poc temps passa de sis a vuit milions d'habitants és clar que canvia radicalment. Per tant, crec que cal repensar molt des de baix, cal repensar-ho tot. Cal anar cap a la definició o punt comú d'aquest nou nosaltres. La declaració d'independència als Estats Units comença amb una frase que diu, "We the people": nosaltres el poble ens constituïm com un estat. Crec que aquest we the people hem de reformular-lo, hi ha un nou nosaltres i l'hem de repensar i l'hem d'articular.      

 És un moment d'un gran desconcert i de grans canvis, cal repensar-ho tot  

Parlem d'història. Què explica que mig segle després de la mort del dictador la qüestió catalana continuï sent el gran elefant a l'habitació, com diu al pròleg?

El catalanisme polític sempre ha tingut la pretensió de modificar el marc polític espanyol, en el sentit de trobar-hi un encaix que permeti l'autogovern, però que també porti a una configuració, del marc espanyol. Això no s'ha produït, és a dir, Espanya, després de la mort de Franco, s'equipara a totes les democràcies europees. Tenim una Constitució perfectament equiparable en tots els àmbits, però hi ha una qüestió, que és la qüestió territorial, que, al meu entendre, no queda ben resolta. I, per tant, fa que el problema perduri, a vegades, amb una certa sensació de dir que això és irreformable.

 Tenim una Constitució perfectament equiparable a les democràcies europees, però la qüestió territorial no queda ben resolta

Creu que hi ha marge per la reforma política profunda de l'Estat espanyol, en aquest sentit?

És bastant impensable. Mentre hi ha hagut aquest intent del catalanisme a través, primer, del moment constitucional, després de la política de Pujol, seguit de la proposta més federal de Maragall, i després el Procés sobiranista, Espanya s'ha anat construint molt d'acord amb una ciutat on la capital cada vegada té més pes. Per tant, aquesta ha estat una gran mutació, i crec que Espanya no té cap incentiu per transformar-se. Continuarà anant cap a una concepció molt unitària de l'Estat. Com a resultat, en el moment present no veig que això sigui una possibilitat.      

Relacionat amb aquest tema

"La Intel·ligència Artificial sense consciència crítica d'espècie podria destruir-nos"

Judit Castaño

Davant d'això que comenta, hi ha un moment recent de la història política catalana que intenta resoldre això amb el projecte d'emancipació nacional. Parla de la dècada de les decepcions. 

 Espanya no té cap incentiu per transformar-se, continuarà anant cap a una concepció molt unitària de l'Estat  

Dedico dos capítols del llibre al Procés. En un constato que és un moviment que va de baix cap a dalt. És un moviment absolutament de base que supera l'àmbit dels partits polítics i que no sap trobar una direcció política realista i efectiva.

Quan apunta que va faltar una direcció política clara, es refereix més a l'estratègia política de trencament amb l'Estat espanyol o als lideratges?

En la mesura que és una revolta democràtica, la dificultat d'una situació com aquesta és com es tradueix políticament aquest moviment. Crec que hi ha uns errors d'estratègia clars i després hi ha una acceleració del Procés que fa que no es vegin aquestes coses, com, per exemple, no veure que hi ha una part de la societat catalana molt important que s'oposa a aquest projecte. Políticament, es va entrant en un camí que et va tancant portes.       

En aquesta dècada va trobar a faltar al PSC? 

Penso que té una responsabilitat gran en el Procés perquè es va apartar del dret de decidir, sense oferir cap alternativa viable quan tenia la possibilitat de fer-ho. Això l'acaba situant en la desgraciada foto amb el PP, Ciutadans i Vox i el porta al 155 sense haver ofert res a canvi.      

Vostè ha apuntat un sentiment recurrent en la història política del país que és la sensació de les oportunitats perdudes. Si n'hagués de triar una, quina seria?

  El PSC té una responsabilitat gran en el Procés perquè es va apartar del dret de decidir, sense oferir cap alternativa viable   

És una pregunta que està ben feta, però no té resposta senzilla. Crec que quan hem estat més a prop de tenir una solució factible a la qüestió catalana va ser el moment constitucional. En aquell moment hi havia una consciència molt clara que calia resoldre les demandes de bascos i catalans. Això es diu explícitament en el text constitucional, fins i tot que ho diu Felipe González: "Aquesta Constitució serà jutjada per la manera com resolgui la qüestió plurinacional", perquè en altres aspectes no és més que una Constitució europea. En aquell moment en què es parla de nacionalitats i regions, on s'esbossen dues vies d'accés a l'autonomia, on es dibuixa un model que en principi és asimètric… I després, es cau en la correcció ràpida d'aquest model i la igualació i generalització del fet autonòmic és quan es perd treu una gran ocasió.       

Al final del llibre acaba apuntant algunes propostes pel present i pel futur del catalanisme. Quina seria la més urgent?

És una pregunta punyetera. Jo sabia que quan arribés el capítol 12 el lector demanaria propostes. La qüestió essencial és la de la llengua. Hem de sortir d'una situació històricament subordinada a la llengua castellana. Hi ha moltes dificultats per donar el mateix estatus jurídic i legal al català que al castellà, com va demostrar la sentència del Tribunal Constitucional del 2010. Sortim d'aquesta subordinació i convertim-ho en una qüestió de drets. 

Relacionat amb aquest tema

"Aliança amenaça la pervivència de la nació catalana"

Marc Font

I vostè és optimista o és pessimista sobre les perspectives de futur del país i també sobre la possibilitat de trobar una sortida estable al conflicte polític amb l'Estat?

L'optimisme o el pessimisme depenen del moment vital de cadascú. Prefereixo pensar que sigui quina sigui la situació, el més important és que cadascú assumeixi la responsabilitat que pot aportar-hi. Què hem de fer? Enfortir la societat civil, fer millor la nostra feina: fer el millor diari que puguem, fer el millor llibre que puguem, fer les classes el millor que puguem. El meu sentiment d'optimisme o de pessimisme és una responsabilitat que t'obliga a actuar i fer-ho bé.

L'assaig combina memòria personal, anàlisi històrica i diagnòstic polític. Li ha estat difícil evitar la implicació emocional?

Als editors els va sobtar que hi hagués parts del llibre escrites en primera persona. Fa cinquanta anys els historiadors no parlaven del temps que han viscut, s'aturaven sempre abans de l'any del seu naixement. Però anem cap a un món on això cada vegada està més assumit. I fins i tot hi ha valor en què tu estàs explicant una cosa que has viscut en primera persona. Això ha passat a ser un valor de cara a l'escriptura. Mantenir una distància, sí, crec que formar part de la feina de l'historiador, però intento ser una mirada crítica i una mirada distanciada de les coses per poder-los jutjar millor. He estat un observador participant i no m'ha estat difícil. 

Per acabar, La ciutadania està preparada per "posar les llums llargues" i afrontar debats amb aquesta mirada, o creu que hi ha massa empetitiment del debat públic?

La crisi present, que és mundial, té molt a veure amb els instruments de mediació que tenen les societats democràtiques. Un instrument fonamental de mediació són els mitjans de comunicació. La manera que té la gent d'informar-se ha canviat molt i també els temes de debat. El meu assaig vol fer valdre la funció dels historiadors en el debat públic, perquè som els que podem aportar una mirada llarga i els que podem insistir en la llarga durada de totes les coses i explicar-les històricament.