Entrevista a Anne Helen PetersenQuan fer 'scroll' a Instagram és el reflex d'una generació cremada per la feina

Cada vegada hi ha més autors que posen el focus en la vivència de la generació millennial, que s’ha fet gran i ara ja ha tingut temps de progressar en la seva carrera laboral i, fins i tot, formar una família. Això, si ha volgut i ha pogut enmig de la precarietat que defineix les seves vides. Aquesta generació, que ara té entre 25 i 40 anys (la seva classificació és inexacta, però abarca, aproximadament, des dels nascuts a inicis dels 80 fins a meitats dels 90), ha surfejat enmig de dues crisis, la del 2008 i la de la Covid, i això ha marcat profundament la seva experiència laboral.

L'escriptora i periodista Anne Helen Petersen (Estats Units, 1982) ha plasmat la seva recerca sobre això en l’assaig No puedo más (Capitán Swing, 2021), que aborda com els millennials s’han convertit en el que anomena la "generació cremada". Una generació "esgotada" per la precarietat laboral i la inseguretat vital que comporta.

"A la universitat vaig aprendre a treballar com una millennial, és a dir, sense parar"

En una conversa per Zoom, l’escriptora i investigadora sobre cultura d’internet i política aprofundeix en les idees que van donar forma primer a un article viral a BuzzFeed i que després es va convertir en aquest llibre. "A la universitat vaig aprendre a treballar com una millennial, és a dir, sense parar" és una d’elles, que desafia la concepció que els joves d’aquesta generació són mandrosos o incapaços de resoldre els seus problemes, com plantegen els conceptes de nini, popularitzat durant la crisi del 2008, o generació de vidre.

Petersen apunta que els millennials no són tan diferents de la generació dels seus pares -els boomers al món anglosaxó-, però hi ha un "antagonisme particular" perquè pateixen els efectes de les seves decisions tant polítiques com de criança. "Ens diuen que som fràgils, dèbils o malcriats, però també se n’adonen que són algunes de les seves decisions les que han fet que siguem tal com som; en són responsables, ens han criat ells".

L’assaig, més enllà de la qüestió generacional, se centra en l’esgotament provocat per feines mal pagades, abusives, temporals, per les quals els joves, a vegades, estan sobrequalificats, sense dret a vacances… O que, simplement,  exigeixen una dedicació constant, en part, degut a la pròpia concepció que tenen de la feina: "Tenim internalitzat que hem de treballar sense parar perquè és la nostra única via per aconseguir estabilitat i tenir èxit", remarca.

Se centra en l'esgotament provocat per feines precàries i que exigeixen una dedicació constant

La mateixa Petersen ha patit l’efecte burn-out, tot i que li va costar adonar-se’n. No ho va fer fins que es va posar a escriure l’article que més tard va donar forma al llibre. Va començar prenent consciència que patia el que ha batejat com "la paràlisi dels encàrrecs", és a dir, no poder fer petites tasques del dia a dia més enllà de la feina, com portar unes sabates a reparar o enviar una caixa per correu postal. "Em vaig adonar llavors que estava patint burn-out, però jo pensava que només els metges o els reporters de guerra en tenien", explica.

La incapacitat per dur a terme aquestes petites tasques, lluny de ser una anècdota, és un fet amb el qual s’hi poden sentir identificats bona part d’una generació, i no només als Estats Units, sinó al conjunt del Nord global. Una autoconcepció de la feina particularment estricte i exigent que condueix a dedicar-hi el màxim d’hores i energies i posar-la per davant de tot; no només dels encàrrecs, sinó també de l’oci i les relacions socials.

Millora constant del CV, fins i tot en el temps lliure

Petersen defensa que, fins i tot en el temps lliure, els millennials es dediquen a "optimitzar" els coneixements per ser "treballadors més productius". "El meu avi llegia, però llegia llibres que no el feien necessàriament ser un millor comptable", apunta. Ara, per contra, fins i tot la lectura s’ha convertit en una manera per millorar constantment el CV.

La progressiva millora de la formació, amb cada vegada més població universitària, no ha conduït a la seguretat material que figurava en l’imaginari col·lectiu un cop s'hagués passat per la facultat: més educació ja no es correspon amb més estabilitat laboral, o una progressió social. Petersen exposa que és complicat establir perquè s’ha trencat aquesta relació, però assenyala que quan menys gent anava a la universitat hi havia la percepció compartida que es convertia en un ascensor social. "A mesura que més gent hi va anar, ja no era tan estrany, i el llistó va anar pujant".

Per feines que abans demanaven una carrera, ara ja demanen un màster. Així, progressivament, els millennials s’han convertit en una generació sobrequalificada. "Quan tens la idea que estudiant tindràs aquesta seguretat i després no és així, és com adonar-te que el Pare Noel no existeix", diu.

Entrar al mercat laboral durant o després de la crisi ha donat forma a la concepció del treball dels millennials

Paral·lelament a això, al mercat laboral s’ha produït una precarització que afecta de manera especial els últims que hi han entrat. Els millennials, educats en una cultura del treball concreta i marcats especialment per l’experiència de la crisi del 2008, s’han agafat a allò que han trobat encara que no sigui digne.

Pràctiques no remunerades, beques de doctorat mil·leuristes, contractes temporals o a temps parcial en són algunes de les seves expressions. "Els millennials estan particularment inclinats a fer feina no remunerada per potser obtenir una feina potencial després". Però, per què ho accepten? "La particular precarietat d'entrar al mercat laboral bé durant o just després d'una recessió global realment canvia com penses sobre la feina i les teves oportunitats", apunta Petersen.

Pensar que som afortunats si tenim una feina, la que sigui i en les condicions que sigui, ha conduït a aquesta acceptació. "També hi ha la por general que tot podria desfer-se en qualsevol moment", una sensació que s’ha aprofundit amb la pandèmia. No és una vivència única dels millennials, ja que altres generacions tenen "traumes similars", depenent de l’època, ja fos per una guerra o d’altres motius, aclareix la periodista.

Les xarxes socials i el deteriorament de la salut mental

Les xarxes socials tenen un efecte magnificador d’aquesta inestabilitat vital, en el sentit que ens fan veure "que tothom té la vida més equilibrada" que la pròpia quan no és real. A més, el seu component addictiu fa que hi tornem i hi tornem quan tenim un moment de pausa i ens treu temps per fer allò que realment volem fer, com llegir un llibre o fer esport. "És més fàcil fer scroll a Instagram".

Totes aquestes mancances acaben cristalitzant, per força, en un deteriorament de la salut mental, que es posa cada vegada més sobre la taula en el cas dels joves, especialment. "Tothom va a teràpia, tothom necessita ajuda", diu Petersen. Durant la pandèmia, un 30,3% de joves entre 18 i 24 anys a Espanya han tingut ansietat, el doble que el conjunt de la població (15,8%), segons un estudi del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). D’altra banda, un 16,6% de joves fins a 34 anys han patit depressió, superant la franja de més de 50 anys, els més afectats habitualment, segons un estudi de l’Hospital Sant Joan de Déu.

La pandèmia ha aprofundit un malestar que en altres èpoques ja existia però que, segons Petersen, es tendia a "ignorar" o es canalitzava a través d’altres instruments, com la religió. Ara, però, la teràpia ajuda a "identificar les qüestions estructurals" que ens el provoquen. "Això fa més fàcil comprendre-ho i gestionar-ho, per això jo encoratjaria a tothom a anar a teràpia. Però alhora em sento trista que tanta gent la necessiti per afrontar la feina", apunta.

En els últims anys hi ha hagut un creixement del malestar degut a la precarietat, però els millennials n’han sabut identificar com a causa el capitalisme, i ho han demostrat a base de contingut viral en forma de mems. "La gent diu: per què em sento fatal avui? És pel capitalisme", exemplifica Petersen.

Comptes a Instagram i Twitter com Working Class Millennials (més de 10.000 seguidors) o Neuraceleradísima (més de 27.000) retraten aquesta presa de consciència.

I és que els millennials han entès que "l’explotació del capitalisme pren moltes formes" i es manifesta en el burn-out, però també en girar l’esquena a l’emergència climàtica i en com s’ha gestionat la pandèmia. "Tot es relaciona amb l’economia", i és especialment nociu el capitalisme "de creixement ràpid", sosté.

Ampliar les xarxes de seguretat i regular el capitalisme, entre les mesures correctives

Davant d’aquest panorama, hi ha alguna solució? Petersen assegura que té dies optimistes i d’altres en què no ho és tant. "Les solucions són tant personals com col·lectives", això sí, i passen per construir "xarxes de seguretat" que ens puguin sostenir. Des de la garantia d’assistència sanitària universal -inexistent als Estats Units- com tenir temps per cultivar els amics i la família.

A nivell individual, hem de "desaprendre" la idea que "més feina sempre és millor"

A cada país hi ha una situació dispar, però l’autora assegura que les millores passen, en qualsevol cas, per "regular el capitalisme" i aconseguir canvis polítics per "crear més seguretat". Exemples pràctics serien la regulació dels lloguers o la reducció de la jornada laboral. 

"Crec que l’status quo és molt tossut, molt difícil de canviar, especialment als EUA. Tinc més esperança per d’altres països, on hi ha la voluntat de considerar diferents maneres de pensar", afirma. L’obstacle més gran per aconseguir-ho és, tanmateix, les generacions més grans que estan al poder i que no empatitzen amb els problemes dels millennials.

Ara, que aquests arribin al poder, tampoc garanteix que la situació canviï. "Ja n’hi ha, de millennials amb poder, i al final depèn de com siguin, si han patit mai la precarietat o no". Sentir empatia serà un factor important per fer polítiques que realment contribueixin a construir vides més estables. "Aquesta és la meva esperança", diu Petersen, que viu en un país amb un president que té 79 anys i on es governa d’esquena a qüestions que preocupen les generacions més joves, com l’emergència climàtica o el feminisme.

Més enllà d’això i a nivell individual, Petersen creu que hem de "desaprendre" la idea que "més feina sempre és millor". "Sota el nostre concepte de capitalisme, crec que és molt difícil pensar que menys feina pot voler dir millor feina", conclou.