Quan Barcelona va ajudar Sarajevo: quin és l'origen del projecte Districte 11, ara solidari amb Palestina?

És juliol de 1992 i una eufòria olímpica omple cada racó de Barcelona. La ciutat, que fins aleshores havia viscut d'esquena al mar, es presenta profundament transformada per acollir un esdeveniment històric. I en la vigília de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics, l'alcalde del moment, Pasqual Maragall, rep a l'ajuntament els alcaldes d'altres ciutats olímpiques en un sopar institucional. Entre els convidats hi ha el batlle de Sarajevo, Muhamed Kreševljaković, que havia aconseguit fugir de la ciutat assetjada per les tropes sèrbies a través d'un túnel subterrani. Kreševljaković no desaprofita l'ocasió.

"Va fer una crida perquè les ciutats ajudessin Sarajevo: justament un dia abans les tropes sèrbies havien bombardejat l'Ajuntament. Arran d'aquell discurs, es va produir un efecte solidari molt important", explica en una trucada amb Públic Manel Vila, actual president del Comitè Assessor del Districte 11, Ciutats de Palestina i responsable de l'ajuda humanitària i gerent del Districte 11 de Barcelona a Sarajevo entre 1992 i 1999. Districte 11, Ciutats de Palestina és la iniciativa del Govern municipal de Jaume Collboni que recupera l'esperit de Maragall i que pretén oferir en l'actualitat suport econòmic i tècnic a Ramal·lah, Gaza i Betlem per a la seva reconstucció.

La ciutat que havia estat seu olímpica el 1984, es trobava sota un "setge medieval", sense aigua, llum, gas, telèfon i, fins i tot, "sense la possibilitat d'enterrar els morts", ja que normalment els cementiris es troben fora dels municipis. El crit d'ajuda de Kreševljaković va impactar amb força en la societat catalana i Pasqual Maragall va crear la campanya solidària Sarajevo depèn de tu. "Del 1992 al 1995 vam anar fent un pont de solidaritat i vam anar enviant combois amb ajuda humanitària, però els Acords de Dayton van marcar un punt d'inflexió", continua la mà dreta de l'exalcalde socialista en aquest projecte.

De l'ajuda humanitària a l'annexió com a districte

Després de tres anys de conflicte i vint dies de negociació, el 21 de novembre de 1995 es firmà a la base aèria de Wright-Patterson, prop de la ciutat de Dayton, als Estats Units, l'acord que posaria punt i final a la guerra de Bòsnia. Per a Vila, no era un acord de pau, sinó més aviat un acord de no-guerra, per aturar les accions bèl·liques, "molt similar al que s'ha signat a Palestina". Aquell mateix any, l'alcalde Maragall va visitar Sarajevo i va idear el projecte Districte 11. El setge, però, encara no havia acabat. Les tropes sèrbies van aïllar la ciutat fins el 29 de febrer de 1996.

"A partir dels Acords de Dayton, Barcelona arriba a un compromís amb Sarajevo. Aquesta vegada no es volia enviar només ajuda humanitària; es volia ajudar en la reconstrucció. Per a fer-ho calia un concurs públic i seleccionar les empreses adequades. Els tres primers anys d'enviar ajuda humanitària van ser fàcils perquè hi havia iniciativa política, però amb la reconstrucció, les dificultats burocràtiques eren molt superiors", recorda Vila. Per aquest motiu, Maragall va tenir una idea pionera: atès que Sarajevo encara no tenia reconeixement internacional, Barcelona podia annexionar-la com un districte més —la capital catalana en té 10— i, a partir d'aquí, "podia nomenar un gerent, un secretari, un interventor i un arquitecte, i muntar l'estructura municipal per facilitar la tramitació administrativa".

En un inici, Barcelona volia ajudar en la reconstrucció del barri vell, però en la primera reunió, els representants de Sarajevo van demanar que la zona escollida fos la vila olímpica de Mojmilo, ja que la consideraven "l'orgull de la ciutat". El projecte preveia rehabilitar un total de 1.487 apartaments i, gràcies a un acord amb el Comitè Olímpic Internacional, també es va incloure la recuperació de les instal·lacions olímpiques. "Durant aquells anys vam rehabilitar la Vila Olímpica amb fons de la Unió Europea i de l'Ajuntament de Barcelona, i les instal·lacions amb el suport del COI", detalla l'exgerent.

Paral·lelament a tot això, el Consell d'Europa va impulsar durant la postguerra un programa d'Ambaixades de la Democràcia Local per fomentar la cooperació municipal, la reconstrucció i la promoció de la democràcia després dels conflictes balcànics. Barcelona va participar en aquest programa i va obrir una oficina a Sarajevo al voltant de 1996, que encara funciona en l'actualitat reconvertida en una fundació local.

Per què va ser innovador el Districte 11?

El Districte 11 va marcar un abans i un després en l'àmbit de la cooperació internacional perquè tenia una gran singularitat: els acords ciutat amb ciutat. Fins aleshores, la solidaritat es feia via ONGs, amb el famós compromís del 0,7% del PIB. "La novetat és que es posen d'acord dues estructures municipals per treballar conjutament. Als ajuntaments hi ha un idioma universal: sabem parlar d'aigua, de potabilització, de mobilitat... mentre que, sovint, les organitzacions humanitàries només es preocupen pel seu sector, sigui la lluita contra la desigualtat de gènere, la defensa dels infants o la medicina. És fantàstic, però manca una visió global", reconeix Vila.

Alhora, el Districte 11 treballava seguint vuit principis: el compromís polític i insitucional; l'actuació directa a la zona; el desenvolupament d'una tasca continuada; el diàleg i l'intercanvi permanent amb la societat civil; la coordinació amb els organismes internacionals i les xarxes de ciutats; la recerca d'inversions i, per últim, les campanyes de sensibilització. Vuit principis que encara es mantenen i que s'apliquen en el desenvolupament del Districte 11, Ciutats de Palestina.

Relacionat amb aquest tema

"Barcelona ha convertit la vocació de cooperació internacional en una autèntica política pública"

Ona Falcó

Què queda d'aquell acte de solidaritat?

El Districte 11 va finalitzar l'any 1999, quan Bòsnia i Hercegovina ja tenia un cert reconeixement internacional com a país i l'ajuda de Barcelona ja no era tan necessària. La relació bilateral entre ciutats, no obstant això, no es va trencar allà. L'any 2012, persones que havien estat involucrades en el Districte 11 —i encapçalades, justament, per Manel Vila— van crear l'ONG Districte 11 - City to City. L'objectiu de l'entitat era recuperar i promoure la memòria de les relacions entre la capital catalana i Sarajevo i fer servir els aprenentatges per idear nous projectes cooperatius entre ciutats arreu del planeta.

"Ens preocupava que, amb els anys i amb el canvi de color polític a l'Ajuntament, el model de cooperació ciutat amb ciutat caigués en l'oblit i es tornés al 0,7%. Era un sistema molt eficient i no el volíem perdre", admet Vila. Arran de la seva feina, l'alcalde Jaume Collboni ha pres el relleu de Maragall i s'ha solidaritzat amb les ciutats palestines més enllà de l'enviament d'ajuda humanitària. El projecte va començar a caminar a l'agost i al desembre es va saber que Laura Pérez Castaño ―de Barcelona en Comú i responsable de l'àrea de Drets Socials en el mandat passat―, en seria nomenada la gerent.

Gràcies al Districte 11, avui dia encara hi ha un pont de solidaritat, hi ha companyies de teatre que fan col·laboracions internacionals i hi ha un conveni entre la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i la de Sarajevo. Sens dubte, la idea de Maragall va ser "clau", però per a Vila hi ha un altre factor que va portar a bon port el projecte i que l'ha fet perdurar: "Sarajevo és i era molt resilient. No només esperava la solidaritat internacional, eren un volcà de propostes", conclou l'especialista.