La Transició, en el punt de mira: un conte de fades o una història de violència i impunitat?

La presa de declaració a l'exministre de la Transició Rodolfo Martín Villa per part de la jutgessa argentina María Servini de Cubria, que instrueix la recerca judicial oberta a l'Argentina sobre els crims del franquisme i de la Transició, ha tornat a reobrir a l'Estat espanyol el debat sobre com va anar realment el procés transicional de la dictadura a la democràcia nascuda amb la Constitució de 1978. El debat és vell i les postures, no obstant això, estan cada vegada més aferrissades.

El relat dominant, l'hegemònic, és el que van traslladar i van reflectir a la perfecció en les seves cartes de suport a Martín Villa els expresidents de la democràcia espanyola, a excepció del ja mort Adolfo Suárez. El mite de la Transició pacífica, pilotada de manera exemplar per homes d'Estat. Aquesta idea, que ha estat traslladada una vegada i una altra a la ciutadania, treu el focus a la violència política que es va viure als carrers i el posa en la voluntat d'acord dels dirigents i els pactes aconseguits.

El periodista Carlos Prieto caricaturitzava aquest relat dominant de la següent manera a les pàgines de Público: "La Transició explicada als espanyols: mort Franco, els polítics d'esquerres i de dretes es van reunir una tarda en un tipi al bosc, es van fumar uns porros, van oblidar de cop les seves diferències i van anunciar a l'esbalaïda ciutadania que Espanya anava a convertir-se, com per art de màgia, en una democràcia".

Davant d'aquest relat es va anar obrint camí amb els anys, gràcies al treball d'historiadors, investigadors i les mateixes víctimes, incansables a l'hora de denunciar les injustícies que van sofrir, una altra descripció dels fets. Menys idíl·lica, menys perfecta i molt més sagnant. És el relat d'una Transició que lluny de ser el conte de fades s'assemblava molt més a una carnisseria.

Les dades que donen suport a aquesta visió estan damunt de la taula. El periodista Mariano Sánchez Soler, per exemple, va signar la recerca La Transición sangrienta (Península), que xifra les morts per violència política entre 1975 i 1983 en 591 persones, entre repressió, guerra bruta i terrorisme d'extrema esquerra i extrema dreta. D'aquestes 591 morts, un total de 188 dels assassinats formen part del que l'investigador Sánchez Soler denomina violència política d'origen institucional. "Són els actes desplegats per mantenir l'ordre establert, els organitzats, encoratjats o instrumentalitzats per les institucions de l'Estat", explica l'autor.

Enmig d'aquests dos relats sobre un període històric sens dubte molt més complex que qualsevol caricatura o resum a brotxa grossa es troba la figura de Rodolfo Martín Villa. L'empresari i polític lleonès va començar la seva marxa política com a Cap nacional del Sindicat Espanyol Universitari (SEU) i el 1964 ja va ser nomenat procurador a les Corts franquistes. Una vegada mort el dictador, Martín Villa va ser nomenat ministre de Relacions Sindicals per Adolfo Suárez i des de juliol de 1976 a l'abril de 1979 va ocupar la cartera de Governació/Interior. Per a molts, un "artífex" de la transició a la democràcia. Per a uns altres, "la porra" que va treballar per posar fre a canvis més profunds.

Les cartes dels expresidents del Govern espanyol i dels exlíderes sindicals destaquen amb vehemència que des d'aquesta posició de poder el llavors ministre va treballar incansablement per a mitigar la violència que es produïa als carrers i per transitar a la democràcia de 1978. Rodríguez Zapatero, per exemple, assenyala que Martín Villa va contribuir amb "convicció i eficàcia" a afermar el naixement de la democràcia. Els exlíderes sindicals Cándido Méndez i Nicolás Redondo, per part seva, destaquen que va buscar sempre "la reconciliació entre els espanyols".

Però la història no l'escriuen només els homes amb posició de poder. Almenys, no tant com abans. A més de "contribuir a la reconciliació entre espanyols", Martín Villa va ser ministre de l'Interior durant tres anys en què es van produir desenes d'assassinats als carrers per culpa del que l'investigador Sánchez Soler qualifica de "violència d'origen institucional" i les persones que han presentat les querelles contra l'exministre no són unes altres que familiars de ciutadans i ciutadanes espanyoles que van perdre la vida a les mans de policies, guàrdies civils i/o grups paramilitars amb vincles amb les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat.

Familiars com Manuel Ruiz, que fa més de 40 anys que demana explicacions pel tret d'un guerriller de Cristo Rey que va posar fi a la vida del seu germà Arturo un 23 de gener de 1977 o els familiars dels cinc obrers assassinats per la Policia a Vitòria en el que la mateixa Policia va qualificar de "massacre". I també víctimes en primera persona, com Andoni Txasko, que va perdre un ull després d'una brutal pallissa policial durant la repressió de les vagues de principis de març de 1976 a Vitòria.

Concretament, la Justícia de l'Argentina investiga Martín Villa per l'homicidi de 12 persones, però en el temps en el qual va exercir les tasques de ministre de Governació/Interior els morts van ser molts més. Com el cas de Josu Zabala, al qual un guàrdia civil va disparar al pit i el va matar a l'instant. Seria amnistiat i mai va trepitjar la presó. O el cas de María Norma Menchaca Gonzalo que va ser abatuda el 9 de juliol de 1976 als seus 44 anys per guerrillers de Cristo Rey. El fill va identificar l'assassí i fins i tot va declarar que el va veure sortir del despatx del Governador Civil.

O com el cas de Francisco Javier Verdejo, un estudiant de Biologia, de 19 anys, que va ser sorprès per la Guàrdia Civil mentre realitzava una pintada en una paret que deia: 'Pa, treball i llibertat'. Després de ser descobert, Verdejo va fugir corrents sent abatut per un tret d'un membre de la Guàrdia Civil. Només va arribar a escriure: 'Pa, T...'.

Els casos de Zabala, Menchaca o Verdejo, no obstant això, no van ser excepcionals durant el temps en el qual Martín Villa va estar en el Govern espanyol. Al voltant de 30 persones van morir a les mans de policies, guàrdies civils i grupuscles d'extrema dreta en el temps en el qual l'ara imputat exercia la cartera de Governació/Interior.

La querella argentina, de fet, tal com incideix l'equip d'advocats que treballa en ella, no busca dilucidar si Martin Villa va buscar la reconciliació entre espanyols i sí vol dilucidar la seva responsabilitat en els actes de "violència institucional" que es van succeir durant el seu mandat. L'exministre ja ha declarat davant la jutgessa argentina que és innocent i que no va tenir cap responsabilitat en els dotze homicidis que investiga la jutgessa Servini. A més, va asseverar que no pot tractar-se la Transició com un genocidi sinó "com tot el contrari".

Per part seva, els juristes de la coneguda com a querella argentina parteixen de la base que els governs que van succeir al dictador i dels quals formava part Martín Villa van mantenir "l'arquitectura repressiva de la dictadura franquista, cruel i sanguinària, imposada per les armes". "No va haver-hi ni la més mínima depuració en els cossos i forces de seguretat de l'Estat, en l'estament militar, en la judicatura, en les fiscalies, en el poder polític, en l'econòmic, etcètera… Per tant, aquesta mateixa arquitectura repressiva va continuar instal·lada, després de la mort del dictador, en una dinàmica d'atac generalitzat o sistemàtic contra la població civil", assenyala l'equip jurídic en un article publico per CTXT.

En opinió de l'acusació, aquest context és el que permet entendre que Martín Villa sigui processat per crims de lesa humanitat, ja que la violència que es va produir quan ell era el màxim responsable dels Cossos i Forces de Seguretat no era més que una continuació de la dictadura franquista.

La decisió, no obstant això, correspon a la Justícia de l'Argentina i concretament a la jutgessa María Servini de Cubría, que haurà de decidir si processa o exonera l'exministre. Mentrestant, el relat de la Transició segueix en disputa. Un conte de fades o una carnisseria on reina la impunitat?