Quan sostre i treball són la mateixa lluita: així devora l'habitatge els salaris dels treballadors

El sou cada vegada dóna per menys i, sobretot, no permet accedir a un bé tan bàsic com l'habitatge. Segons l'últim Informe Anual del Banc d'Espanya, quatre de cada deu llars de llogateres es troben en situació de sobreesforç en dedicar més del 40% dels seus ingressos a pagar el lloguer, per sobre del recomanat per Eurostat. Tot això mentre no para d'augmentar l'anomenada generació llogatera: des de 2008, el percentatge de llars sense un habitatge en propietat s'ha incrementat en un 45%, d'acord amb les dades de l'última Enquesta de Condicions de Vida de l'INE.

Un dels principals problemes de les noves generacions és, precisament, l'estalvi. Per a molts joves seria més rendible pagar la lletra d'una hipoteca que un arrendament, però un cop entren a la roda del lloguer cada vegada és més difícil aconseguir els diners necessaris per a l'entrada d'un pis. Amb el preu mitjà de l'habitatge a Espanya situat en 200.000 euros, es necessiten aproximadament uns 60.000 euros per donar l'entrada d'una hipoteca. La situació es complica encara més a les grans ciutats i zones turistificades.

Per totes aquestes qüestions, el moviment per l'habitatge i els sindicats generalistes tenen clar que la crisi habitacional està estretament lligada al conflicte laboral. "Les treballadores estan cobrant per sota del cost de la vida. Si no hi ha habitatge, no poden garantir la seva reproducció social, ni tornar a la feina en unes condicions dignes", explica Silvia Arribas, advocada del gabinet jurídic de CGT. Des del sindicat assenyalen que tant el salari mínim com les prestacions estatals porten temps desvinculats del cost real de l'accés al sostre, alhora que la negociació col·lectiva "manca de mecanismes obligatoris per compensar la càrrega habitacional". Sobre la base d'aquestes reivindicacions es convocarà una vaga general a principis de novembre, que comptarà amb el suport de CCOO i UGT.

Relacionat amb aquest tema

La vaga general recolzada pels sindicats i les noves acampades reforcen el front per l'habitatge

Laura Prieto Gallego

Segons les últimes dades de l'INE, el preu de l'habitatge ha registrat una alça interanual del 12,2% entre el segon trimestre de 2025 i el de 2026. La dada contrasta amb l'increment de les remuneracions, que difícilment podria acostar-se a aquests percentatges. D'acord amb les dades del Ministeri de Treball, els salaris estan creixent de mitjana entre un 3% i un 4%. Amb aquestes dades, la compra d'un pis ha passat de requerir 6,7 anys d'ingressos bruts d'una llar el 2016 a superar els 8 anys de sou íntegre, segons l'anàlisi del Banc d'Espanya.

"Hi ha un contrast brutal entre els preus de les cases i els salaris, especialment a les grans ciutats. Només el lloguer s'està menjant més de la meitat d'un sou i és evident que això té conseqüències en les condicions de vida de les persones", sentencia Antonio González, economista expert en assumptes laborals. González subratlla que actualment els sous estan "empatant" amb els preus generals de consum, però queden completament relegats en el mercat immobiliari.

En aquest sentit, l'expert entén el plantejament dels sindicats i l'esclat social dels últims dies. "El salari augmenta a un ritme lent, però, tot i així, estem davant d'un problema que només pot solucionar-se amb polítiques públiques efectives i, concretament, amb més habitatge públic assequible. Cap pujada salarial podria fer front a les pujades de dos dígits que s'estan registrant", afirma.

Quan es produeix aquesta bretxa?

L'antropòleg expert en habitatge Jorge Mansilla considera que la desvinculació dels salaris i el cost de l'habitatge es remunta als anys 70 i és conseqüència directa de la financiarització de l'economia. "A partir d'aquest moment el que passa és un procés que ens porta fins a l'esclat de la bombolla del totxo el 2008", detalla. "Quan l'economia ja no depèn de la producció de béns o serveis, sinó que gira al voltant de la inversió i l'acumulació de riquesa, els diners es destinen als sectors que ofereixen més rendiments, i és aquí quan entra en joc l'especulació immobiliària", continua.

Per explicar el que ha succeït, Mansilla recorre a la "teoria de la reproducció social": "Teòricament, el salari dels treballadors hauria de cobrir molt més que la manutenció i les necessitats bàsiques, és a dir, hauria de servir per fer front a les despeses escolars, sanitàries, habitacionals... En molts d'aquests àmbits ha intervingut l'Estat de forma directa. Amb l'habitatge, no només no s'ha intervingut, sinó que s'ha permès que es converteixi en un àmbit de negoci, de tal manera que està absorbint gran part dels salaris dels treballadors a través de les hipoteques i els lloguers".

Per la seva banda, Antonio González recorda que, igual que el mercat de l'habitatge, els salaris "van tenir la seva pròpia lògica" durant el període de crisi del 2008 al 2014: "La reforma laboral va permetre, per primera vegada en la història, que les nòmines baixessin, i fins al 2020 no es va aconseguir superar aquest enfonsament". Amb els habitatges, apunta, encara que el seu preu es va desplomar de forma paral·lela, ha succeït tot el contrari. A això hi han contribuït, entre altres qüestions, el fre en la construcció després del boom de principis de segle i l'entrada en el mercat dels fons d'inversió.

En aquesta mateixa línia, Comissions Obreres ressalta en els seus últims informes que "la bombolla del maó va deixar com a herència una llarga recessió", que va tenir com a conseqüència la contenció salarial i l'eliminació de "qualsevol política pública residencial de calat", a més del fort enduriment dels estàndards financers hipotecaris: “Espanya arrossega quatre dècades fallides en aquesta matèria des del punt de vista de garantir el dret a un sostre, però molt reeixides per al negoci immobiliari, financer i constructor a costa de la necessitat d'habitatge de la població".