Un informe aposta per augmentar l'habitatge públic per frenar l'augment de persones sense llar a Barcelona
El treball d'Ivàlua conclou que les polítiques que prioritzen l'accés a l'habitatge obtenen millors resultats que les centrades exclusivament en l'assistència temporal, com els albergs, els centres d'acollida o els dispositius d'atenció
Barcelona-
La crisi de l'habitatge és una de les principals problemàtiques de Barcelona. L'encariment dels lloguers, la pressió turística, la precarietat laboral i l'augment de les desigualtats han configurat un escenari en què cada vegada més persones es troben en risc de perdre casa seva. El sensellarisme, lluny de ser un fenomen marginal, s'ha consolidat com una de les expressions més visibles d'aquesta crisi estructural.
Les dades recollides a la capital catalana mostren una evolució preocupant. Segons l'informe d'Ivàlua (Institut Català d'Avaluació de Polítiques Públiques), el nombre de persones que dormen al carrer a Barcelona s'ha pràcticament duplicat en els darrers 15 anys. Si el recompte de 2011 registrava 726 persones dormint al ras, el de 2024 ja en comptabilitzava 1.245. Aquest increment no només reflecteix una realitat social, sinó que també destapa les mancances de les polítiques desplegades fins ara.
Durant dècades, la resposta institucional al sensellarisme ha estat centrada principalment en l'emergència. Albergs, centres d'acollida temporal i dispositius d'atenció han constituït la principal xarxa de protecció per a les persones sense llar. Tot i que aquests recursos han estat imprescindibles per evitar situacions de risc extrem, l'informe conclou que no són suficients per reduir el nombre de persones sense llar.
Relacionat amb aquest tema
Cronificació del sensellarisme
Barcelona és probablement l'exemple més clar. La ciutat disposa d'una de les xarxes d'atenció a persones sense llar més desenvolupades de l'Estat, am participació municipal i del tercer sector. Entitats com la Fundació Arrels, Sant Joan de Déu, Càritas o la Xarxa d'Atenció a Persones Sense Llar han contribuït a ampliar recursos i serveis. Malgrat això, el nombre de persones sense llar continua creixent.
Els investigadors assenyalen que el problema rau en una concepció "excessivament assistencialista del fenomen". "Quan les polítiques es concentren en gestionar la presència de persones al carrer, però no actuen sobre les causes estructurals que les han portat fins allà -com els preus de lloguer, escassetat d'habitatge assequible i precarietat laboral-, el resultat és una cronificació del sensellarisme", conclou l'informe.
A Barcelona, les places d'allotjament gairebé es van doblar entre 2008 i 2024, però les persones dormint al ras també. Per tant, les persones poden accedir temporalment a recursos d'emergència, però sovint no aconsegueixen recuperar una situació residencial estable. "El model reactiu basat en refugis i emergència ha tocat sostre", conclou l'informe.
Davant aquesta realitat, l'informe d'Ivàlua conclou que les polítiques que prioritzen l'accés estable a l'habitatge obtenen millors resultats que les centrades exclusivament en l'assistència temporal. Destaca l'eficàcia dels programes Housing First, coneguts a Catalunya com a Primer la Llar. Aquest model capgira la lògica tradicional i parteix d'aquesta idea: l'habitatge no és la recompensa final d'un procés d'inserció, sinó el punt de partida. Les persones accedeixen directament a un habitatge estable i, des d'allà, reben l'acompanyament social, sanitari i psicològic que necessiten.
Relacionat amb aquest tema
Els resultats d'experiències desenvolupades a diverses ciutats europees indiquen millores significatives en salut mental, estabilitat econòmica, reducció de l'ús dels serveis d'emergència i recuperació dels vincles socials. Per aquest motiu, l'informe considera que l'expansió d'aquest tipus de programes hauria de ser una prioritat. Però a Catalunya topen amb la manca de parc públic, la competència del mercat privat i els preus del lloguer, que limiten la capacitat de les administracions per garantir allotjaments estables a les persones més vulnerables.
L'informe insisteix que la prevenció és l'àmbit on les polítiques públiques poden obtenir més impacte. Moltes persones arriben a situacions de sensellarisme després d'un desnonament, una separació conflictiva, de perdre la feina o de sortir d'institucions com centres de protecció de menors, hospitals o presons. "Detectar aquests processos abans que desemboquin en la pèrdua de l'habitatge és molt més eficaç i menys costós que intervenir quan la persona ja viu al carrer", apunten els experts.
Relacionat amb aquest tema
Per tot plegat, l'informe insisteix en la necessitat de tenir en compte les persones, principalment persones migrades, que viuen en habitacions rellogades o infrahabitatges a Barcelona. Tot i que moltes no apareixen als recomptes de persones sense sostre, també pateixen exclusió residencial.
Qui s'ha de fer càrrec de la siutació?
Històricament, el sensellarisme ha estat considerat una responsabilitat dels ajuntaments. Tanmateix, les dimensions del fenomen superen la capacitat d'actuació municipal. Els investigadors de l'informe defensen una governança supramunicipal que impliqui Generalitat, administracions locals, sistema sanitari, serveis socials i entitats especialitzades.
Relacionat amb aquest tema
En aquesta línia, Catalunya ha començat a impulsar nous instruments de coordinació i planificació. El Marc d'Acció per a l'Abordatge del Sensellarisme i les iniciatives legislatives en tràmit -com la Llei del Sensellarisme- representen segons els autors, "una oportunitat per superar una mirada excessivament local i construir polítiques estructurals de llarg recorregut".
Sobre la firma
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.