Espanya a la llista d'espera: les claus que expliquen per què les demores s'han disparat en la sanitat

Lidia (nom fictici per preservar el seu anonimat) porta temps amb dolor intestinal sense un diagnòstic clar. El que fa anys l'hauria indignat, avui no la sorprèn: li han donat cita per a un TAC d'aquí a sis mesos. A Silvia (també nom fictici) li va passar una cosa semblant. Feia mig any que esperava una consulta a l'hospital, programada per a l'abril. Fa pocs dies va rebre un concís SMS: "Per motius del centre, la seva cita a digestiu continua pendent d'assignar nova data i hora. Lamentem les molèsties". Ni Lidia ni Silvia són casos aïllats. Espanya va tancar l'any passat amb la mateixa assignatura pendent: les llistes d'espera en el Sistema Nacional de Salut (SNS). Aquest coll d'ampolla crònic segueix sent un dels principals llastos del sistema sanitari públic.

Les dades ho confirmen. Com apunta el Ministeri de sanitat, en l'última dècada, les llistes d'espera quirúrgiques han crescut un 65%, amb prop de 850.000 persones pendents de passar per quiròfan. En consultes externes, 81 de cada 1.000 pacients esperen una primera visita amb l'especialista hospitalari, amb demores mitjanes que superen els 100 dies. I, d'acord amb l'últim informe del Baròmetre Sanitari de 2025, a l'Atenció Primària gairebé una de cada quatre persones reconeix tenir dificultats per aconseguir cita, amb una espera mitjana que ronda els nou dies.

"El problema de les llistes d'espera a Espanya és estructural i respon a múltiples causes", explica Julián Manuel Domínguez, cap de Medicina Preventiva de Hospital Universitari de Ceuta i especialista en gestió sanitària. En paraules de l'expert, el fenomen reflecteix una combinació d'infrafinançament, manca de personal, un model assistencial que sobrecarrega l'Atenció Primària i una marcada desigualtat organitzativa entre territoris.

On s'encalla la sanitat pública?

Què està fallant? Domínguez apunta a quatre grans factors. El primer, el finançament i la capacitat "insuficients"." Espanya segueix per sota de la mitjana europea en despesa sanitària i arrossega dèficit d'especialistes en àrees clau, cosa que manté quiròfans i consultes funcionant al límit, incapaços d'absorbir la demanda", valora. El segon element és demogràfic: l'envelliment i l'augment de malalties cròniques. "Una població més longeva i pluripatològica implica més intervencions, més revisions i més proves diagnòstiques, mentre l'oferta assistencial no ha crescut al mateix ritme".

Julián Manuel Domínguez: "La pressió política per contenir la despesa i la fragmentació autonòmica afavoreixen les llistes d'espera estructurals"

En tercer lloc, assenyala la "limitada" productivitat dels recursos disponibles: quiròfans infrautilitzats, escassa activitat estructural a les tardes i dificultats per cobrir torns per la falta de professionals. El quart factor té a veure amb els incentius i la governança. "La pressió política per contenir la despesa i la fragmentació autonòmica afavoreixen que s'assumeixin llistes d'espera estructurals en lloc d'ajustar la capacitat de forma proactiva".

Per a l'expert, "no és només quanta cirurgia es fa, sinó com entra i circula el pacient pel sistema". I aquí emergeixen noves esquerdes. La primera, una porta d'entrada saturada: "Els retards a Primària dilaten derivacions, agreugen quadres clínics i desplacen pressió cap a urgències i hospitalització". A això, diu, s'agreguen les demores en la primera consulta especialitzada i la limitada capacitat resolutiva de la Primària. "La falta de temps per pacient, l'accés restringit a proves diagnòstiques i les plantilles insuficients empenyen a derivacions més freqüents per prudència, incrementant el flux cap a l'hospital".

D'acord amb el raonament de Domínguez, el mapa es completa amb desigualtats territorials. "Per a un mateix procés, els temps varien entre comunitats i hospitals, en funció de la seva organització, el recurs a activitat extraordinària o la col·laboració amb la sanitat concertada". En conjunt, dibuixa una fallada de disseny del circuit assistencial: "Una Atenció Primària que no actua com a filtre resolutiu, consultes especialitzades que no es prioritzen com les quirúrgiques i una planificació que manca de visió integral de l'itinerari del pacient".

Manuel Martín, metge de família i president de la Federació d'Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública (FADSP), també trasllada a Público la seva lectura. A parer seu, el sistema sanitari arrossega un biaix d'origen: està orientat a tractar la malaltia més que a prevenir-la. "Actua quan el dany ja s'ha produït, no abans". Martín argumenta que aquesta lògica evidencia una "falta d'integralitat real", malgrat que el model teòric aposti per la promoció de la salut.

Relacionat amb aquest tema

Cinc avenços mèdics recents desenvolupats o liderats per centres catalans

Judit Castaño

Manuel Martín, FADSP: "Les conseqüències de les llargues llistes d'espera són retards en diagnòstics i tractaments"

L'especialista distingeix entre llistes d'espera estructurals i no estructurals. Aquestes últimes, aclareix, inclouen pacients que rebutgen derivacions a centres concertats per desconfiança o que pateixen problemes considerats poc programables. Però també abasten un grup molt més ampli: entre un 30% i un 40% —o fins i tot més— de persones que surten de la consulta sense saber quan seran ateses, quan rebran una prova diagnòstica o quan podran veure un especialista hospitalari. Les conseqüències? "Retards en diagnòstics i tractaments, ja siguin farmacològics, terapèutics o quirúrgics, amb el consegüent impacte en l'evolució de les patologies i risc en la qualitat de vida dels pacients".

El primer pas per descongestionar les llistes

El passat 16 de febrer, el Ministeri de Mónica García va fer el primer pas formal per abordar aquest forat negre. Aquest dia va obrir el tràmit de consulta pública previ a la redacció d'un nou Real Decret amb el qual pretén "unificar i modernitzar" la forma en què es recull i publica la informació sobre demores en el SNS. Des del departament expliquen a Público que es tracta de la primera baula per afrontar el problema.

Reconeixen que la norma vigent només mesura les llistes en l'àmbit hospitalari i deixa fora els temps d'accés a Atenció Primària. En un context d'augment de la demanda i d'impacte creixent sobre la salut de la població, apunten, és imprescindible comptar amb mètriques estatals que fins ara no existien. "És difícil gestionar allò que no es mesura amb precisió", emfatitzen. La iniciativa aspira a reconstruir el recorregut complet del pacient: des que sol·licita la seva primera cita al centre de salut fins que rep el tractament definitiu, ja sigui a Primària o a l'hospital —ambulatori o quirúrgic. "L'objectiu és que cadascun dels passos clau quedi registrat amb criteris objectius, auditables i comparables entre comunitats autònomes".

Fonts del Ministeri de Sanitat: "No busquem generar més informació, sinó que sigui comprensible, comparable i realment útil"

"No es tracta només de comptar quants n'esperen, sinó també de saber què passa amb cada cas". El nou sistema haurà de recollir quants pacients surten de la llista i per quin motiu: atenció rebuda, incompareixences, renúncies o reprogramacions. Segons la cartera de García, la norma vol corregir les actuals diferències en la interpretació i aplicació de criteris entre territoris. "No busquem generar més informació, sinó que sigui comprensible, comparable i realment útil", subratllen. Les dades hauran de publicar-se, almenys, amb caràcter trimestral. A més, es planteja reforçar els portals del pacient per facilitar canvis de cita i la comunicació d'incidències.

La modernització del sistema figura en l'acord de Govern entre PSOE i Sumar. En la primera meitat de 2024, el secretari d'Estat de Sanitat ja va situar la creació d'un grup de treball amb les comunitats autònomes com un dels eixos de l'agenda sanitària. El procés va arrencar formalment a l'abril de 2024, quan el Ple del Consell Interterritorial del SNS va aprovar la creació del Grup de Treball de Llistes d'Espera. En el seu si es van constituir quatre subgrups temàtics integrats per tècnics i experts designats per les pròpies comunitats, al costat de l'equip coordinador estatal. "Les propostes que emanin d'aquests treballs seran analitzades pel grup i, posteriorment, elevades al Ple del Consell Interterritorial per a la seva aprovació definitiva", conclouen.

Relacionat amb aquest tema

"L'ictus no té horari": Tarragona reclama una atenció les 24 hores mentre Salut defensa una ampliació "progressiva"

Judit Castaño

Les reformes necessiten alguna cosa més

Els especialistes consultats per aquest article llueixen escèptics davant la iniciativa de Sanitat. Veuen útil millorar la fotografia del problema, però dubten que, per si sola, serveixi per escurçar les cues. Manuel Martín considera que perfeccionar els sistemes de mesurament no resoldrà l'embús si no s'acompanya de canvis de fons. "Fer més precís el mesurament no reduirà les llistes. El primer pas seria transparentar-les per complet i eliminar les anomenades llistes no estructurals", opina. L'obstacle, completa, és polític: acusa els governs autonòmics de no retre comptes suficients i d'oferir dades que, segons a parer seu, no reflecteixen tota la realitat.

En una línia bastant semblant s'expressa Julián Manuel Domínguez. "Mesurar millor és condició necessària, però clarament insuficient". Entre els possibles efectes positius de la reforma, en destaca tres. Primer, permetre comparacions reals entre comunitats autònomes, avui dificultades per criteris diferents a l'hora d'incloure pacients o registrar suspensions. Segon, avançar cap a una anàlisi més fina dels fluxos: no només quants esperen, sinó per què es generen els colls d'ampolla. I tercer, obligar a visibilitzar àmbits tradicionalment relegats, com l'Atenció Primària o la salut mental, que quedarien incorporats al sistema estatal d'informació.

Julián Manuel Domínguez: "El SNS ja disposa de bons sistemes d'informació en altres àrees; el problema és com es fan servir"

No obstant això, adverteix que la norma es pot quedar en una millora "cosmètica" si no va acompanyada de decisions polítiques més ambicioses. El risc, diu, és aconseguir una imatge més nítida sense canviar la realitat. Entre els perills que assenyala estan la falta de compromisos de capacitat —més recursos i reorganització—, l'absència de garanties homogènies de temps màxims entre territoris i la possibilitat que les dades no es tradueixin en decisions vinculants. "El SNS ja disposa de bons sistemes d'informació en altres àrees; el problema és com s'usen", deixa caure.

Sota la seva mirada, reduir de veritat les llistes exigeix reformes estructurals. Entre elles, reforçar l'Atenció Primària com a eix del sistema "amb finançament finalista estable, més plantilles i major accés directe a proves diagnòstiques". També planteja gestionar els temps d'accés de forma integrada, "amb objectius vinculants des de la primera cita a Primària fins a la resolució del procés". A això afegeix plans de capacitat a mitjà termini —dimensionar quiròfans, llits i agendes en funció de l'evolució demogràfica i epidemiològica— i canvis en la governança: "Vincular part del finançament a indicadors d'accés ajustats per complexitat social, per evitar que les zones més vulnerables acumulin més demora".