Els gairebé 6.000 morts als psiquiàtrics catalans durant la Guerra Civil: una història llargament silenciada

Només durant la Guerra Civil, entre els anys 1936 i 1939, unes 5.700 persones van morir durant el seu ingrés en algun dels psiquiàtrics catalans, la majoria per desnutrició. Així consta en la recerca que l'historiador Marcos Robles ha realitzat per encàrrec de la Direcció General de Memòria Democràtica, depenent del Departament de Justícia. 

Del treball de Robles, elaborat a partir de les dades que consten en els registres civils adscrits als psiquiàtrics, es desprèn que més de la meitat d'aquestes defuncions -concretament 3.200- van produir-se al psiquiàtric de Sant Boi, una de les instal·lacions més grans de l'Estat. Aquí anaven a parar la majoria de les persones diagnosticades amb alguna malaltia mental a Catalunya i altres zones de l'Estat.

Abandonats a la intempèrie  

Una de les persones que va morir a Sant Boi és Ruperto Blanco García, el net del qual, Antonio Blanco, va conèixer el seu destí per casualitat. Investigant l'arbre genealògic, va esbrinar que el seu avi havia desaparegut, però no hauria pensat mai que hagués sigut al sanatori del Baix Llobregat, tenint en compte que era d'una petita localitat situada al sud de Sòria. "Només recordava que el pare s'havia adreçat a Sant Boi perquè necessitava un paper pel casament de la meva germana", explica.

Però aquest detall, i més tard una carta de la seva cosina on narrava que l'avi havia mort el 18 de gener de l938, va fer que lligués caps: "Vaig adreçar-me al registre civil de Sant Boi i allà em van certificar que l'avi havia mort per caquèxia, diarrees i desnutrició, i que el van enterrar a la fossa del cementiri".

Si Ruperto havia ingressat al sanatori de Sant Boi era, simplement, perquè el municipi tenia un acord amb la Diputació de Sòria per rebre pacients d'aquesta zona de Castella i Lleó, ja que aleshores no existien més centres psiquiàtrics a l'Estat. "N'hi havia un a Ciempozuelos, però era per a militars". Amb altres 18 malalts, Ruperto havia sigut traslladat a Sant Boi a finals de juliol de 1936. "Llavors tenia 44 anys i a l'última fulla del registre que em va facilitar l'Arxiu del Parc Sanitari de Sant Joan de Déu, datada del febrer del 39, consta que efectivament va morir el dia 18 de gener del 38".

Amb aquesta informació, Antonio Blanco, establert fa anys a Barcelona, va posar-se en contacte amb Besnets per la Dignitat, la plataforma impulsada pel tarragoní Francesc Martínez i altres familiars de persones que van viure experiències similars al psiquiàtric Pere Mata de Reus, a l'Institut Psiquiàtric de Sant Andreu o al mateix psiquiàtric de Sant Boi, on durant la Guerra Civil, milers d'homes i dones hi van perdre la vida per circumstàncies alienes a la seva afecció psicològica.

Morts per desnutrició  

D'acord amb els expedients obtinguts per Marcos Robles, gairebé tots van morir per desnutrició i les males condicions higièniques en què es trobaven les instal·lacions, a més de l'abandó de què eren víctimes. Així ho revela la documentació extreta dels respectius registres, segons els quals la implicació de la Generalitat en la guerra va fer que enviés alguns facultatius al centre logístic i sanitari en què es va convertir l'hospital Pere Mata, provocant que el psiquiàtric de Sant Boi quedés escàs de professionals i no hi arribessin ni els aliments ni els medicaments necessaris per atendre correctament les persones ingressades.

Aquesta desatenció, afegit al desori burocràtic que es vivia aleshores, va propiciar també que el sanatori no notifiqués les morts als parents directes. "Moltes famílies ignoren quin va ser el motiu exacte de la defunció i, encara menys, on van ser enterrats, ja que el psiquiàtric s'inhibia de comunicar-ho", indica Blanco, per a qui "sigui com sigui, tots els expedients obtinguts proven que, els qui morien a Sant Boi, eren conduïts directament a la fossa que hi ha al cementiri".

"Moltes famílies ignoren quin va ser el motiu exacte de la defunció"  

En el cas del seu avi Ruperto, els forenses havien de notificar-ho a la seva àvia. "Però el fet que l'avi provingués d'una petita població situada a 600 km de distància i que en la guerra estigués en mans de les tropes franquistes, probablement ho va impedir", sosté Blanco, que després d'indagar-ho, ha sabut que la Diputació de Sòria va tenir-ne coneixement ja passat l'any 39.

Relacionat amb aquest tema

'Recuperado del enemigo: com el franquisme va instrumentalitzar la cultura a través de l'art confiscat

Judit Castaño

Dignitat sense demora  

En el marc de Besnets per la Dignitat, Antonio Blanco vol donar a conèixer el periple d'un col·lectiu que, per l'escàs interès públic i l'estigma social de què eren víctimes les persones amb malalties mentals, ha quedat al marge de qualsevol política de reparació i reconeixement institucional.

Ha sigut la investigació de Marcos Robles, a instàncies de la Direcció General de Memòria Democràtica, qui n'ha desvetllat la situació, la qual ha pres cos després que el tarragoní Francesc Martínez s'adrecés als mitjans per explicar que el seu besavi Josep, veí de Tàrrega, també havia mort com l'avi d'Antonio Blanco. "En veure que no quedava acreditat que estigués al cementiri, vaig parlar amb el director de l'Arxiu Històric Municipal de Sant Boi, Carles Serret, i allà vaig saber que es troba a la fossa comuna i que havia mort l'any 1938", ha explicat.

Davant d'això, Martínez i altres familiars del Baix Camp van fundar la plataforma Besnets per la Dignitat, la qual ha comprovat com gairebé tots els interns morien per marasme, enterocolitis, caquèxia, diarrees, col·lapse físic o altres afeccions derivades de la desnutrició. En cap cas, doncs, per la malaltia mental que els havia portat allà.

 Besnets per la Dignitat centra els esforços a què les autoritats difonguin aquesta història ocultada pel relat oficial  

Avui, Besnets per la Dignitat centra els esforços a què les autoritats difonguin aquesta història ocultada pel relat oficial. "No es tracta de buscar responsabilitats o culpables, sinó treure del silenci uns fets que mai no haurien de repetir-se", indica Blanco, que valora el paper que està tenint la plataforma impulsada per Martínez. "De moment, s'ha aconseguit que l'Ajuntament de Sant Boi hagi acordat dignificar la fossa comuna del cementiri on reposen la immensa majoria de morts, i que, al costat de la Generalitat, s'hagi compromès a senyalar aquest espai en un acte d'homenatge".

A criteri d'Antonio Blanco, reconstruir aquests episodis és l'objectiu central dels familiars, al costat de vehicular de forma telemàtica les peticions d'altres persones que, per una raó o altra, també intueixen que els seus parents van morir en aquells equipaments abandonats a la seva sort. 

Relacionat amb aquest tema

Noranta anys de la victòria del Front Popular: quan les urnes es van plantar enfront del feixisme

Laura Prieto Gallego

"Per ara, ja són trenta els familiars que se'ns han adreçat, i creiem que arribarem a una seixantena que voldran accedir a la documentació i revisar el destí dels seus avantpassats", comenta Blanco. Aquest és el propòsit de Besnets per la Dignitat, que en espera que les institucions catalanes compleixen el seu compromís, no descarten elevar el cas a la Unió Europea i altres organismes internacionals.