Reivindicant Carlos Cano

María la portuguesa, Habaneras de Cádiz o Alacena de las monjas son algunes cançons de Carlos Cano que formen part de la banda sonora personal de moltes generacions (no només dels que volten la setantena). Amb el cor al costat de la gent més humil, el cantautor Carlos Cano (Granada, 1946-2000) va transformar la cobla, i amb una manera de fer honesta i combativa, va convertir la cobla en un gènere popular i compromès amb els problemes socials del sud, i per extensió, dels més desafavorits d’arreu del planeta.

El cantautor va convertir la cobla en un gènere popular i compromès amb els problemes socials del sud

Les cançons de Carlos Cano romanen, sí, però també era necessari recollir en un llibre la magnitud de la seva trajectòria i això és el que han fet el periodista Omar Jurado i el fotògraf Juan Miguel Morales a Carlos Cano. Voces para una biografía. Després de set anys llargs de feina, han condensat en 300 pàgines un retrat de Carlos Cano construït a través d'una cinquantena de veus diverses. D'acord que existeix l'exhaurit El color de la vida publicat a Temas de Hoy, però el que ofereix aquest volum fa ressonar amb força el missatge de Cano.

La sortida del llibre va quedar deslluïda pels estralls de la pandèmia de la Covid, però el seu valor va més enllà de si es tracta d'una novetat editorial o no. I no només perquè el nom de Queipo de Llano torni a ocupar espai als mitjans de comunicació, o perquè es torni a parlar de la identitat andalusa.

A Carlos Cano. Voces para una biografía són diferents artistes, familiars, amics o activistes socials i polítics, que el van conèixer i que van compartir la seva trajectòria o que s'han nodrit de la seva influència qui ens acosta la figura de Carlos Cano. Ordenades de manera cronològica i només per citar-ne algunes, les veus que filen el llibre són les de Juan de Loxa, Paco Ibáñez, Luís Pastor, Lluís Llach, Manuel Gerena, Santiago Auserón, Benito Moreno, Martirio, Ian Gibson, Fernando Bellver, Giulia Valle o Amaranta Cano.

Lluís Llach va ser un dels responsables d'animar-lo a cantar, i com apunta a llibre, Cano "era un apassionat en tot i sobretot d'Andalusia"; i afegeix, "parlàvem de llibertat, de sexe com a concepte d'alliberació, de justícia social, de nacionalisme andalús. Jo li deia que si alguna regió d'Espanya tenia dret a l'autodeterminació i el seu alliberament, perquè des de 1942 està esclavitzada per una elit, és Andalusia", sosté Llach.

Cano va ser "únic en anticipar-se a la realitat col·lectiva andalusa"

En opinió de la poeta i professora Fanny Rubio, Carlos Cano va ser "únic en anticipar-se a la realitat col·lectiva andalusa. Quan tots estàvem parlant del canvi polític ningú parlava de les autonomies. Ell va ser el primer a avançar-se, no només en el folklore o en el símbol, sinó que toca terra i hi deixa el pes del qual significa Andalusia com a lloc de memòria, de ferida i reparació".

Carlos Cano es va aferrar a les arrels del folklore, i hi va anar ben endins per captar-ne l'essència i les complexitats de la identitat andalusa, perquè com argumenta l'historiador Javier García Fernandéz, Cano va "impugnar la manera com la cultura andalusa havia sigut apropiada per la dictadura franquista". A García Fernández, natural d'un poblet de Granada, li agrada recordar que Cano mirava el món sent andalús però lluny del folklorisme reduccionista i del cosmopolitisme uniformador, i el situa involucrat en lluites sindicals i polítiques, però també com a baula entre la cultura andalusina africana i allò que arribava d'ultramar.

Granada era la ciutat de Carlos Cano, però va ser a Barcelona on va començar a cantar i composar pensant que aquell era el seu camí. Abans de fer carrera musical, com tants altres andalusos, va treballar de peó d'obra. I resulta molt clarivident el testimoni de l'escriptor Jordi Sierra i Fabra, quan explica com quan tenia 17 anys treballava a les oficines d'una empresa de construcció, i coses de la vida, Carlos Cano va anar-hi a demanar feina. Sierra i Fabra recorda com al cap d'una setmana Cano ho va deixar fet una fúria perquè considerava que aquella feina era una esclavitud. Allà, Sierra i Fabra es va adonar que Cano era un rebel, per això quan més endavant el va retrobar convertit en el "Raimon andalús" no el van sorprendre gens les seves lletres subversives.

Precisament per reivindicar Carlos Cano, el passat 2 de novembre a l'Ateneu Barcelonès es va celebrar un homenatge on hi van participar Omar Jurado, David Castillo, l'historiador Javier García Fernandéz, Giulia Valle, Marina Rossell i Paco Ibáñez, que al llibre diu que "Carlos Cano va néixer per estar compromès". Els dos cantautors es van conèixer a Granada però es van tractar molt a París, una ciutat que als setanta del segle passat va ser un punt d'acollida per a molts joves que fugien de la censura i la repressió.

El periodista Omar Jurado, responsable d'escriure els textos d'aquesta biografia il·lustrada, remarca que Carlos Cano és una figura bàsica dins de l'escenari de la cançó d'autor de l'Estat espanyol i que la seva manera de fer música, d'explicar històries, entronca amb la tradició dels antics joglars medievals i amb altres noms il·lustres de la cançó popular com Serrat, Llac, Víctor Jara o Violeta Parra.

L'afany de denúncia i una personalitat rebel davant les injustícies de qualsevol mena i en qualsvol àmbit, fan de Carlos Cano una inspiració que segueix parlant a través d'unes cançons que juguen a una lliga on les modes i el temps no importen. Potser perquè com ell mateix es va definir: "Sabed que he sido brujo, escritor, cantante, morisco, gitano, bereber, sierena, gayamba, monjita de convento, bandolero, pirata, guerrillero, abogado de pobres, contrabandista y justiciero. Que me aferro al instinto cuando me traiciona la inteligencia. Que aprendí a cantar y a golpear las cuerdas de mi guitarra como si fueran barrotes de una prisión".