Refugiats a Catalunya posen de relleu les mancances del pla d’acollida

A finals de març de 2016 s’anunciava l'obertura, al barri de Sant Andreu de Barcelona, de la Casa Bloc. El que s’havia de convertir en el principal centre d’acollida de persones sol·licitants d’asil de la capital catalana és un edifici cedit per la Generalitat de Catalunya a ACCEM, CEAR i Creu Roja per implementar el programa estatal d’acollida. Passarien encara algunes setmanes fins que es van omplir els 24 habitacles dels que disposa, finsassolir vora un centenar de residents de diverses nacionalitats que viuen, majoritàriament des de fa nou mesos, en aquest centre. Uns residents que representen, gairebé, una quarta part de les places d’acollida de les que disposa Catalunya a dia d’avui.

A final d’any diversos habitants de la Casa Bloc es van posar en situació d’alerta. Les seves onegés els van avisar que en poques setmanes havien d’acabar la seva estada al centre i que havien de trobar una sortida per abandonar la seva plaça a la Casa Bloc. Els residents es van veure de sobte amb el risc d’acabar al carrer. És per això que una quarantena d’ells van firmar una petició a les entitats sol·licitant la resolució de problemes administratius, la transparència informativa i, sobretot, l’acompanyament en la recerca d’habitatge.

Segons denunciaven, les ajudes de les entitats han estat més aviat poques i les pressions per a abandonar el recinte molt grans. “No volen ajudar i no paren de pressionar-nos dient que no podem rebutjar cap proposta” afirma una resident, mare monoparental fugida d’Ucraïna amb els seus fills. “M’han fet molta pressió psicològica, picant cada dia a la porta” afirma un sol·licitant indi que ha arribat amb la seva dona, mare i dos fills a Barcelona, on va nàixer la seva tercera filla. “No sabem què fer” afirma la mare ucraïnesa.

Un programa d'integració de tres fases que té "deficiències"

El Sistema estatal d’acollida als refugiats, del Ministeri de Treball i Seguretat Social, preveu un programa d’integració en tres fases. La primera, d’entre sis i nou mesos, es realitza en centres d’acollida gestionats per les ONG a qui s’atorga la tutela del refugiat. La segona, d’entre 12 i 20 mesos, es preveu en pisos llogats pel propi sol·licitant i pagat pel pressupost del programa i la tercera i darrera, de sis mesos, preveu l’autonomia del sol·licitant i una simple assistència de la organització.

En la primera fase, els refugiats estan en centres d'acollida; en la segona, en pisos llogats però pagats pel programa, i en la tercera ja han de ser autònoms

Totes les fases es gestionen a través de les ONG amb el pressupost i control del Ministeri. Originalment, el setembre de 2015 i per decret reial, es va fer una assignació directa i sense concurs de la gestió del programa a ACCEM, CEAR i Creu Roja, però posteriorment es va anar ampliant el registre d’entitats que treballen amb aquest programa. A Catalunya, a més d’aquestes ja citades, també hi treballen, APIP, CEPAIM, Dianova i Bai al-Thaqafa.

Els beneficiaris denuncien que en la seva aplicació el programa té enormes deficiències, especialment en el pas entre fases. Segons critiquen, el principal escull és que no tenen elements per negociar amb els llogaters. La majoria arriba a aquest punt sense tenir encara permís de treball -el que critiquen també com una anomalia respecte altres països europeus on el dret a feina és automàtic- i critiquen que les onegés no les ajuden per justificar possibles avals o fiances originalment previstes al programa estatal. Segons afirmen, els lliuren un paper sense validació legal en què s’informa que el beneficiari podria rebre una ajuda de tres mesos (i no dotze com recull el programa) sempre i quan els pressupostos estatals ho permetin. Les persones sol·licitants d’asil denuncien que amb aquest paper ningú els vol llogar cap pis.

El programa preveu ajudes al lloguer que van dels 376 euros mensuals per a una persona als 717 euros al mes per als nuclis de cinc membres, a més de fiances i avals per valor de dos mesos en cas que fos necessari. Uns barems únics arreu del territori estatal, sense tenir en compte la disparitat dels preus segons la ciutat i que topen amb el col·lapse del mercat barceloní. “Els topalls econòmics són un problema i així ho hem denunciat a l’estat” afirma Oriol Amoròs, secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania del govern de la Generalitat, qui qualifica com a “vergonyós” que la primera reunió de coordinació del pla estatal d’acollida es va fer fa tot just dues setmanes.

Atenció millorable

Els problemes detectats a la casa Bloc es repeteixen arreu dels centres d’acollida quan els refugiats acaben la primera fase. Al grup de Facebook de la Associació de refugiados en Espanya, amb més de 260 membres en la seva pràctica totalitat de nacionalitat ucraïnesa, no paren de registrar problemes similars arreu de l’estat. En molts casos, els refugiats, simplement, salten del programa.

A Catalunya, el 2016 hi va haver vora 2.200 sol·licituds d’asil. D’aquestes, 471 persones es troben avui sota la primera fase del programa. “La meitat haurien d’estar a segona fase” afirma Oriol Amoròs, ”però no ho estan”. Malgrat haver demanat el nombre de sol·licitants d’asil en segona fase tant als organismes estatals com autonòmics o separadament a les ONG, no hem pogut tenir cap resposta clara. Només Creu Roja va afirmar que, davant les 156 places i 312 persones que havien sigut ateses en primera fase del programa estatal a Catalunya el 2016, només 40 es trobaven en segona fase a dia d’avui.

Segons afirmava recentment en roda de premsa Enric Morist, coordinador de la Creu Roja, això es deu a què “el programa porta poc temps”, però la realitat és que l’actual sistema és vigent des d’octubre de 2015 i la divisió per fases del programa és anterior a 2013. “Estem detectant problemes” afirmava Morist. “El nostre objectiu és repartit els refugiats arreu del territori en grupets petits aprofitant les xarxes publiques”, assegurava, tot i que molts valoren que això pot trencar els seus incipients processos d’integració.

“Tots els ajuntaments diuen tenir programes pels refugiats però estan fent més aviat poc”, denuncia Ghassan Saliba, de CCOO

“Tots els ajuntaments diuen tenir programes pels refugiats però estan fent més aviat poc”, afirma Ghassan Saliba, responsable de cohesió social de CCOO. Per Ruben Wagensberg, de la campanya Casa nostra, casa vostra, tant Ajuntament com Generalitat “tenen moltes competències i podrien millorar la vida d’aquestes persones que encara no disposen dels mateixos drets que una persona que hagi nascut aquí”. “Falta un programa d’acompanyament” assegura Saliba.

Segons la Generalitat de Catalunya, s'ha posat en marxa un inventari de recursos a través del que ha recollit 1.250 places que han posat a disposició de les entitats que treballen amb refugiats i assegura que de les 471 places del programa estatal a Catalunya, la meitat surten d’aquest inventari. Reconeixen, però, que algunes d’aquestes places son en pobles petits o tenen alguns problemes logístics respecte els requisits del Ministeri central.

Paral·lelament també ha presentat recentment un programa propi, sense subvenció del fons europeu, de mentoratge per a refugiades inspirat en el model canadenc i que podria atendre 100 persones que surtin del programa estatal. Aquest preveu la feina de cinc mentors socials, sorgits de voluntariat entre la població i que acompanyi la persona nouvinguda en la seva integració.

Per la seva banda, l’Ajuntament de Barcelona, que al tancament d’aquest article no havia atès les peticions d’entrevista per valorar políticament la situació, també va impulsar fa uns mesos el Pla Nausicaa, un programa complementari a l’estatal que actualment dona cobertura a 47 persones a través de les mateixes ONG que gestionen el pla estatal i que preveu poder ampliar a 100 en els propers mesos. Segons fonts municipals, aquest és un pla complementari a l’estatal on preval el criteri de vulnerabilitat determinat a través d’un servei d’avaluació conjunt entre les entitats estatals i l’Ajuntament.

Refugiats que se'n van

Però l’accés a la segona fase i a un habitatge no és l'única queixa de les persones refugiades que també denuncien control de moviments dins els centres, problemes amb la manca de traductors, desatenció per part dels educadors o insuficient formació en el camp laboral, entre d’altres.

Mentre les mobilitzacions demanen el reassentament de milers de refugiats sirians, alguns dels 138 que ja han arribat han tornat a fer les maletes

De fet, mentre les mobilitzacions públiques demanen el reassentament de milers de refugiats sirians provinents dels camps de Grècia, alguns dels 138 que ja han arribat han decidit tornar a fer les maletes. En Hussam és un jove atlètic original de la proclamada capital del califat de l’Estat Islàmic a Síria, Raqqa. Va arribar a Barcelona l’octubre passat amb un grup de sirians que venien d’Atenes dins un programa de reassentament. Dels 25 que van venir en queden menys de la meitat. La majoria, diu, han fugit a Alemanya. Assegura que perquè “vivim com en una presó”, que amb prou feines se’ls donen 52 euros mensuals i que encara no tenen permís de treball amb el que guanyar-se la vida. “Aquí es juga mediàticament amb el tema, però no es fa res” assegura.

A l’Alberg de Berga també s’ha produït quelcom similar. Segons en Samir, original de Deraa, al sud de Síria, i que va arribar a Berga el passat desembre, de les 51 persones que van arribar, unes 30 han marxat ja. “La gent és molt bona, l’equip d’educadors és molt bo, però els programa és un desastre” afirma. “Si no hi ha recursos, perquè ens acullen?” assegura abans d’afegir que “ho vam perdre tot per ara trobar-nos amb això?”. En Samir ho té clar, la gent marxa perquè a Alemanya els donen 400 euros, pis propi i permís de treball des de l’arribada. Per ell no hi ha color.

Alemanya és dels pocs països que no està aplicant el conveni de Dublín, amb el que un refugiat ha de rebre assistència en aquell estat membre on hagi cursat la petició d’asil. Però Merkel ha anunciat la fi d’aquesta anomalia i que començarà a ser estricte en el control dels sol·liciants d’Asil, el que podria frenar l’èxode actual. Però per a Amorós el problema és que el programa de reassentament, més enllà de no complir amb les xifres acordades, no està funcionant. “Persones que volen venir no les porten i les que no volen venir, les estan portant” afirma.

Diu que la Generalitat ha fet 270 informes demanant refugiats que estan als camps de Grècia i que tenen vincles a Catalunya però que només n’han arribat 14. L’Estat diu que les autoritats a Grècia no les troben malgrat estar en contacte constant amb familiars i coneguts a Catalunya.

Les queixes amb el programa d’acollida, però, no son noves. Nadia Voda és una refugiada siriopalestina que va passar pel programa estatal durant mig any entre finals del 2013 i principis de 2014. Descriu com a “situació horrorosa” la seva estada a un centre d’acollida de CEAR a Sabadell i denuncia que constantment li feien firmar papers que no entenia sota amenaça, assegura, de perdre-ho tot. “Ens enganyaven constantment”, afirma. Quan buscaven un pis per a la segona fase “cada setmana ens deien que la llei havia canviat i que no ens podien ajudar”, sosté. Afirma que finalment va ser expulsada del programa d’ajudes després de començar a mobilitzar-se políticament pels seus drets amb un grup denominat Refugiats Indignats. “S’ha de lluitar molt per a que et facin cas” assegura.

Segons Amorós el gran problema del programa és “un control centralitzat exasperant propi del segle XIX” i afirma que les ONG destinen un terç dels seus recursos humans a les feines burocràtiques imposades pel programa. De fet moltes refugiades han hagut de recórrer al suport de persones externes o grups de suport per a poder realitzar tràmits o rebre les ajudes que dins la ONG no rebien. Ester Serra, per exemple, és membre de Dandelion, una entitat que es va acabar de formar als camps de refugiats de Grècia i que ara es troba també ajudant refugiats a Catalunya. “És un programa fictici, gens realista; hagués pogut estar redactat perfectament fa 30 anys” afirma. “Si haguessin vingut 17 mil de cop entendria que fos difícil, però és que amb el comptagotes en que estan arribant!” es lamenta.