Quatre claus de la nova estratègia que la CUP votarà el 14 de juliol

La CUP vol sacsejar el seu projecte polític. Això en cap cas suposarà allunyar-se dels pilars ideològics de la formació -que seguirà guiada per l’independentisme, el socialisme, el feminisme o l’ecologisme-, però sí que pretén fer una actualització de la seva estratègia per adaptar-la a un moment que poc té a veure amb el que hi havia la tardor de 2017. Des d’aleshores, el partit de l’Esquerra Independentista ha patit, per primera vegada en la seva història, dues sotragades electorals consecutives. Tant les eleccions al Parlament del 21 de desembre de 2017, quan va perdre sis dels deu diputats que tenia, com les municipals del passat 26 de maig van suposar retrocessos per a una formació que, fins aleshores, sempre havia augmentat la seva representació institucional.

El proper 14 de juliol la CUP celebrarà una assemblea nacional a Celrà (Gironès) en què es debatrà i votarà una ponència estratègia que ha de servir per modificar el rumb de la formació que en el document, a l’espera de les esmenes que hi arribin, fa una certa autocrítica i admet que determinades apostes tàctiques, com el seu intent de bloquejar el Parlament, no han funcionat. A més a més, també reconeix que s’ha vist arrossegada a un “seguidisme” de l’“independentisme governamental”, és a dir, JxCat i ERC i que no ha estat capaç d’articular aliances parlamentàries més enllà d’aquestes formacions. El document, que té per títol "Combatem la resignació, preparem-nos per tornar-hi", parteix d’una anàlisi general de la situació, en què concorden les crisis social, ecològica i social del capitalisme. Resumim en cinc punts els principals aspectes del document estratègic que votarà la CUP el dia 14.

Aposta per un front ampli d’esquerres al Parlament i sense descartar entrar al Govern

Amb la convocatòria d’unes eleccions al Parlament a l’horitzó -a tot estirar les contempla com a tard a la tardor de 2020-, la CUP vol acabar amb l’actual situació, en què ha vist com les seves aliances parlamentàries s’han limitat a les formacions independentistes. De cara als possibles comicis, planteja treballar per “l’articulació d’un front post-electoral ampli, d’esquerres i sobiranistes, amb pes polític i que pugui tenir capacitat d’incidència i de decisió al Parlament de Catalunya”, al servei d’objectius com articular el conjunt de sectors polítics i socials de l’esquerra “transformadora, independentista i autodeterminista”; tensionar o moure cap a l’esquerra la resta de partits “auto-anomenats d’esquerres” del Parlament.

Anant més enllà, i tal com ja ha fet a diversos ajuntaments després de les eleccions municipals del 26 de maig, la ponència política avança que la CUP estaria disposada “a assumir responsabilitats en el govern o en la governabilitat de la Generalitat i del Parlament”. Tot i que avisa que “no ho farà de franc, ni per col·laborar en cap estratègia de relegitimació de l’Estat al nostre país”, sinó només si contempla polítiques i mesures orientades a revertir “les polítiques d’austeritat que s’han aplicat de forma sistemàtica contra les classes populars, i en funció d’un programa polític orientat a preparar de forma concreta l’exercici de l’autodeterminació”.

Sense condicions imminents per a un nou 1 d’octubre

La CUP és l’única formació independentista amb representació al Parlament que manté l’aposta per la via unilateral com a camí per assolir l’Estat propi. Ara bé, la ponència admet que ara mateix no es donen les condicions per celebrar un nou referèndum unilateral, com l’1 d’octubre. “No podem sinó constatar per enèssima vegada que l’exercici de l’autodeterminació nacional no vindrà donat per un pacte amb l’Estat, (...) ni tampoc vindrà d’una proposta de la UE que continua sent un instrument al servei de les multinacionals i dels estats membres”.

El document considera que “un referèndum d’autodeterminació validat per la comunitat internacional i l’estat només podria ser conseqüència d’una solució impulsada a nivell internacional després d’un col·lapse de l’Estat i del Règim, producte d’una enorme acumulació de forces polítiques i socials a nivell nacional, estatal i internacional”.

Si el que es vol és plantejar un nou 1 d’octubre, apunta que caldria “l’impuls d’una acció prèvia i paral·lela a nivell nacional i internacional per tal de recollir el màxim de suports i complicitats en la seva celebració, així com una campanya de pressió impulsada des de la comunitat internacional perquè l’Estat espanyol n’accepti la seva celebració i els seus resultats; l’existència d’un ampli consens social en el seu favor; i l’existència d’un govern i d’una administració de la Generalitat absolutament compromeses amb el seu impuls, la seva preparació, la seva realització, i les seves conseqüències”. Amb tot, però, conclou que “els esdeveniments posteriors a l’1 d’Octubre demostren que avui no es compleixen aquestes condicions”.

Final de cicle polític

La CUP assumeix que les darreres cites electorals han tancat el cicle de canvi i mobilització que va iniciar-se amb el 15-M i que va tenir com a moment culminant l’1-O. Constata que hi ha un “cert esgotament del cicle de lluites” que va esclatar amb l’inici de la “crisi econòmica, democràtica i nacional a l’Estat” i admet que “les estratègies -com les de Podemos- que fa uns anys semblaven estar a punt de canviar-ho tot, no semblen estar en condicions de generar canvis significatius a curt termini”. Segons el document estratègic, els últims resultats a les urnes “han dibuixat un escenari en què la tendència política central serà la recerca de l’estabilitat del règim, tot i que aquesta no està garantida”. Afegeix que “les elits econòmiques i polítiques estatals i catalanes busquen una reestabilització del règim a través d'un paper cada vegada més protagonista del PSOE”.

A nivell català, considera que els efectes de l’aplicació del 155 i de la repressió han comportat un “replegament polític per part de les forces de l'independentisme governamental”. “El paper del govern ha consistit en una inflamació simbòlica que ha combinat amb la continuïtat de polítiques socials i econòmiques d'anteriors governs d'hegemonia convergent, abandonant fins i tot qualsevol activitat orientada a portar l'autonomia al límit per evidenciar els costos que suposa seguir dins el marc estatal”.

Així mateix, subratlla que el final de l’estratègia que va portar a l’1-O, ha donat pas a la lluita “entre JxC i ERC per ocupar la posició hegemònica al bloc independentista i a l’espai de centre que pretén governar Catalunya”, si bé apunta que “hi ha una voluntat molt majoritària favorable a superar el cicle anterior a través de l'avenç en drets civils i polítics”. La CUP també destaca que la defensa de la desobediència civil i institucional, resumida en l'eslògan "Ho tornarem a fer", “té una acollida i un suports amplíssims”, si bé ni ERC ni JxCat apostin ni per la desobediència institucional ni per la unilateralitat.

Paper més “propositiu” per promoure “canvis” materials a curt termini

Mentre que l’estratègia de defensa i exercici de la desobediència civil i institucional no sigui suficient per materialitzar l’exercici del dret a l’autodeterminació, la CUP aposta per “tensar els límits del règim, de la Unió Europea i de les institucions per tal de garantir drets i construir sobiranies”. Dit amb altres paraules, això suposa “treballar amb propostes per al 99% de la població que puguin combinar mesures de xoc amb propostes que puguin desplegar-se a mitjà termini i sobretot enfocades a la recuperació de la tinença pública de serveis i d’infraestructures, al control dels mecanismes de redistribució de la riquesa - fiscals i impositius -, i mesures per a poder garantir una governança que tingui la capacitat de dignificar materialment a les persones i les comunitats”. En aquest sentit, la CUP passaria a fer una oposició “més propositiva”, per tal de “promoure canvis el més aviat possible” i generar “nous escenaris d’entesa cap a l’exercici de l’autodeterminació i els drets socials”.