El PSC busca mantenir l'equilibri entre la seva creixent influència al PSOE i l'autonomia orgànica

Catalunya ha estat sempre un territori fonamental per a les victòries socialistes a les eleccions generals. En els darrers comicis del 2023 -que van permetre a Pedro Sánchez mantenir la presidència del Govern espanyol- els socialistes catalans van obtenir 19 escons, amb l'expresidenta del Congrés, Meritxell Batet, al capdavant. Una xifra que Carme Chacón va arribar a posar en 25 diputats l'any 2008. I això fa que el PSC sigui una peça clau del socialisme de l'Estat espanyol. Però malgrat haver apostat des del 1982, amb la primera victòria del PSOE després de la dictadura, per participar en la cúpula del poder estatal amb destacades figures com Narcís Serra, Ernest Lluch, i d'altres socialistes catalans incorporats als governs de Felipe González, no sempre la influència del socialisme català en el PSOE ha estat equiparable al pes electoral que aportava.

Segurament, el moment més proper del socialisme català a assaltar el control del PSOE va ser el 7 de gener del 2012, amb les primàries en què la difunta Carme Chacón va disputar a Alfredo Pérez Rubalcaba la secretaria general del PSOE. Però l'operació es va frustrar amb la derrota de Chacón per només 22 vots. Tot i que aquesta va ser més una aposta de l'exministra que del seu partit a Catalunya.

 La major influència del PSC al PSOE en 40 anys  

Des d'aquest context històric, es pot sustentar que la influència i incidència del PSC de Salvador Illa en el PSOE de Pedro Sánchez és, probablement, la més forta en més de 40 anys. Un fenomen que enforteix el socialisme català, però que alhora genera un cert debat intern sobre els límits d'aquesta relació, davant la voluntat de mantenir l'autonomia orgànica del PSC front al PSOE, com un partit autònom. "El PSC sempre ha estat un puntal dins del socialisme de l'Estat, i també un element federalitzant d'Espanya i per tant també del PSOE", assegura un vell dirigent del socialisme català.  Des del PSC reconeixen el creixement de la influència en el PSOE i es marquen un objectiu: "liderar i empènyer els conceptes d'una Espanya federal des de dins del PSOE".

Aquesta afirmació seria la voluntat d'impulsar un projecte del PSC per a Espanya que, segons el prestigiós historiador Borja de Riquer havia estat durant molt anys "inexistent". "Fins a l'aparició de la figura de Pasqual Maragall, el PSC no tenia un projecte concret per a Espanya", apunta De Riquer. Per al també historiador i militant del PSC, Joan Fuster Sobrepere, "el projecte que ha intentat desplegar el PSC durant aquests anys és un projecte federalista que vol incidir sobre la dinàmica de l'Estat per modificar-la", planteja en un debat de la Fundació Catalunya Europa de Pasqual Maragall.

 Fins a l'aparició de la figura de Pasqual Maragall, el PSC no tenia un projecte concret per a Espanya  

També ho apunta l'historiador Jaume Muñoz Jofre, que assegura que "la política del PSC i la influència aconseguida pels socialistes catalans de manera sostinguda al llarg de dècades es deu al fet que, a tots nivells, les polítiques del PSC anaven encarades a la transformació d’un àmbit concret –municipal, autonòmic, estatal, europeu–, però que alhora sovint desbordaven el seu àmbit immediat d’aplicació".

 Més PSOE però no menys PSC  

Això no vol dir que el PSC estigui disposat a renunciar al seu estatus de partit autònom, formalment independent: "El PSC no renunciarà al seu ADN i a la seva història, però això no és cap barrera perquè la seva contribució al projecte comú del socialisme per a l'Estat sigui la major possible, de forma mútuament lleial amb el PSOE". 

Relacionat amb aquest tema

La 'pax' socialista a Catalunya: "normalitat" institucional i esdeveniments estatals a Barcelona

Marc Font

Aquest és un equilibri al qual caldrà estar molt atents si es confirma una situació inèdita, el nomenament de Montse Mínguez Garcia com a nova secretària d'Organització del PSOE, després de la fulminant defenestració de Santos Cerdán pel cas de presumpta corrupció. El nomenament de Mínguez el pròxim 5 de juliol suposaria el major càrrec orgànic que un militant del PSC ha exercit al PSOE, amb una incidència sobre el partit molt superior a la dels diversos ministres catalans que hagin tingut els governs espanyols del PSOE.

Però la forta influència que ha aconseguit el PSC actual en el PSOE té un nom propi: Salvador Illa. L'actual president de la Generalitat és un dels barons amb més incidència en el socialisme espanyol des que el lidera Pedro Sánchez. L'arribada al Palau de la Generalitat ha incrementat la rellevància del primer secretari del PSC, però ja era molt elevada amb anterioritat com a ministre. L'arribada a la presidència de la Generalitat després d'haver estat ministre és un camí que ja va recórrer abans José Montilla. Però Illa, com a ministre de Sanitat que va haver de fer front a la pandèmia, al costat de Pedro Sánchez, va conrear una estreta relació de confiança amb el president del Govern espanyol i una imatge de gestor solvent i determinat.

Relacionat amb aquest tema

Sánchez es reuneix amb Illa a la Moncloa en plena tempesta política pel cas Cerdán

Públic

 L'actual president de la Generalitat és un dels barons amb més incidència en el socialisme espanyol des que el lidera Pedro Sánchez  

Un altre punt fort d'Illa és el fet d'haver liderat l'objectiu de Pedro Sánchez de rebaixar el conflicte polític a Catalunya després del procés independentista, guanyant les eleccions i eliminant la majoria de l'independentisme. Un resultat que justifica decisions com l'amnistia i els acords amb ERC i Junts. Aquests elements, la presidència de la Generalitat, i la pèrdua de pes d'altres grans bastions socialistes, com és el cas d'Andalusia, han enfortit enormement el pes d'Illa en la cúpula del PSOE.

 Illa, un valor a l'alça però no un substitut per a Sánchez  

La gran rellevància de Salvador Illa en el socialisme espanyol és el que explica els darrers rumors d'una possible substitució d'un Pedro Sánchez assetjat pels casos judicials, per part del polític català, com a president del Govern espanyol. Especialment, després de la darrera trobada sorpresa a la Moncloa dels dos dirigents. Una especulació que, preguntada a un alt dirigent del PSC al Parlament, no rep com a resposta més enllà d'un somriure sorneguer i incrèdul. I és que, també en això el PSC és diferent i autònom del PSOE. Si, probablement, qualsevol baró del PSOE tindria pocs dubtes davant una operació d'aquest calibre, per als socialistes catalans resulta ara mateix impensable que el seu primer secretari i president de la Generalitat pugui canviar de latituds polítiques.

 Es descarta qualsevol escenari alternatiu al que hi ha: Sánchez al Govern d’Espanya i Illa al de Catalunya  

Illa no s'hi ha pronunciat explícitament, però ho deixa molt clar la portaveu del Govern, Sílvia Paneque: “Es descarta qualsevol escenari alternatiu al que hi ha: Sánchez al Govern d’Espanya i Illa al de Catalunya”. A més, la portaveu remarca el “compromís absolut d’Illa amb la ciutadania de Catalunya” i el “contracte que ha assumit” amb els catalans per a exercir de president. “Per a ell és un gran honor i una responsabilitat”.

 Mínguez i la nodrida xarxa del PSC a Madrid  

Si Illa és el gran nom que lidera la influència actual del PSC dins del PSOE, Montse Mínguez és sens dubte la dirigent emergent, amb només 39 anys. Diputada del PSC per Lleida, en el darrer Congrés del PSOE va ser nomenada Secretària de Treball, Economia Social i Treball Autònom de l'Executiva Federal del partit. I amb l'esclat del 'cas Cerdán' forma part de les quatre persones designades per dirigir de forma interina el partit a l'espera de la designació d'un nou secretari d'Organització, lloc en què diverses fonts situen possiblement a la diputada del PSC.

 Montse Mínguez és la dirigent del PSC emergent a Madrid, on  encapçala un nodrit exèrcit de militants del PSC que han teixit quotes de poder molt rellevants

Mínguez encapçala un nodrit exèrcit de militants del PSC que han teixit quotes de poder molt rellevants a Madrid acaparant importants càrrecs, que va més enllà del ministeri d'Indústria que ocupa l'exalcalde de Barcelona, Jordi Hereu. Al Congrés dels Diputats, a Mínguez -que és Secretària General del Grup Parlamentari Socialista- cal sumar-hi altres militants del PSC amb escó que tenen un paper rellevant dins del grup parlamentari socialista amb càrrecs destacats. És el cas de Francisco Aranda, Valle Mellado, Amador Marqués, Arnau Ramírez, Marc Lamuà, Ignasi Conesa, Lídia Guinart, Ferran Verdejo, Carmen Andrés o Mercè Perea, primeres espases dels 19 diputats del PSC.

Sense oblidar altres noms que han hagut de deixar la seva responsabilitat a Madrid per ocupar càrrecs al Govern de la Generalitat un cop investit Salvador Illa, com és el cas de la presidenta de l'Institut Català de les Dones, Sònia Guerra, o la consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo, entre d'altres. A aquesta llista de noms caldria afegir alguns dirigents de la vella guàrdia del PSC encara al Congrés com l'influent José Zaragoza, ara en una discreta segona fila però sempre present.

La llarga llista de socialistes catalans amb poder a Madrid es podria incrementar amb càrrecs governamentals i empresarials. Entre els molts noms que podem trobar hi ha el d'Eva Granados, secretària d'Estat de Cooperació Internacional, o Maurici Lucena, president d'Aena, respectivament, entre d'altres. Un conglomerat en què va tenir un paper important Francesc Vallès, exsecretari de Comunicació del Govern de Pedro Sánchez, però que fa uns mesos va ser substituït.

 El frustrat intent d'una federació catalana del PSOE  

Aquesta influència del PSC ha estat sovint discutida des de sectors del PSOE que reclamen un canvi del protocol de relació entre els dos partits, ja que consideren injust que militants del PSC estiguin en els òrgans de decisió del PSOE però no a l'inrevés. Per exemple, la ratificació de les llistes electorals a les principals ciutats de l'Estat corresponen a la direcció del PSOE, membres del PSC inclosos, però no en el cas de les ciutats catalanes que només tria el propi PSC.

Aquest debat és antic, des dels anys 90, però va tenir el punt àlgid amb el procés independentista, quan el PSC -liderat llavors per Pere Navarro- es va desmarcar de les votacions del PSOE contràries al dret a l'autodeterminació per a Catalunya ni que fos pactada. Importants dirigents del PSOE, de la vella guàrdia guerrista, van demanar al llavors totpoderós alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, que liderés una escissió del PSC creant la federació del PSOE a Catalunya. Ni Llavors se'n van sortir els partidaris d'absorbir el PSC com una federació més. 

 Importants dirigents del PSOE, de la vella guàrdia guerrista, van demanar al llavors totpoderós alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, que liderés una escissió del PSC creant la federació del PSOE a Catalunya  

Tampoc va fer fortuna el camí contrari, la dels pocs militants del PSC que reclamaven la recuperació d'un grup parlamentari propi al Congrés, que el PSC ja va tenir a l'inici de la democràcia i al qual va renunciar amb la victòria socialistes de 1982. Alguns d'aquests militants, tan significats com Ernest Maragall, Marina Geli o Joaquim Nadal, entre d'altres, acabarien estripant el carnet del PSC.

L'aposta dins del PSC en la Catalunya postprocés és clara, assegura un destacat dirigent: "El procés va ser divisiu per Catalunya, i el PSC no va ser una excepció i vam patir una situació greu. Però n'hem aprés la lliçó. El PSC no se supedita a ningú, però tenim el mateix projecte que els nostres companys del PSOE i hem de buscar una sincronia en la nostra respectiva actuació que no provoqui distorsions. La situació actual és la ideal, i els resultats així ho avalen".

 Montilla a Zapatero: "T'estimem molt però ens estimem més a Catalunya"  

El Partit dels Socialistes de Catalunya va néixer l'any 1978 amb la unificació de les diverses corrents socialistes que operaven a Catalunya com el Partit Socialista de Catalunya-Congrés -PSC (C)- de Joan Reventós i el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament -PSC (R)- de Josep Pallach. També s'hi va integrar la federació catalana del PSOE de Josep Maria Triginer. Però aquesta no era ni de bon tros, en aquell moment fundacional, el grup més rellevant del nou PSC. Ara bé, la mort de Pallach, diverses vicissituds històriques i sobretot la gran victòria electoral del PSOE de Felipe González del 1982, van anar estrenyent la relació entre el PSC i el PSOE. Però sense que el PSC hagi renunciat mai a l'autonomia orgànica i sempre amb el debat de fons sobre la presumpta supeditació del PSC al PSOE, que encara ara els partits independentistes com ERC, i sobretot Junts, esperonen.

Montilla a Zapatero: José Luis, els socialistes catalans t'estimem molt, però encara ens estimem més Catalunya  

El PSC porta gairebé mig segle debatent-se en la dicotomia sobre si la incidència del PSOE en el PSC era excessiva o calia estrènyer encara més la relació. L'any 2008, el llavors president de la Generalitat, José Montilla, li va dir al president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, en una visita en plena polèmica sobre l'Estatut, la famosa frase que ha quedat com a exemplificadora: "José Luis, els socialistes catalans t'estimem molt, però encara ens estimem més Catalunya i els seus ciutadans, els estimem apassionadament, tenim obligació primer amb ells". Una frase que Montilla va pronunciar a l'antiga seu del PSC al carrer Nicaragua de Barcelona. Ara aquella seu ja no existeix, els socialistes catalans estan al carrer Pallars, i lideren una nova etapa a Catalunya, i qui sap si també a Espanya.