Entrevista a Ernesto Ekaizer"Si Sánchez formés govern, la crisi no acabaria perquè la judicatura segueix en peu d'armes"
El periodista i escriptor presenta el seu nou llibre: 'Estado de Golpe. Una historia de guerra sucia' (Akal).

Madrid--Actualitzat a
A Estado de Golpe. Una historia de guerra sucia (Akal), el veterà periodista i escriptor Ernesto Ekaizer (Buenos Aires, 1949) posa al descobert "la coalició de forces que operen per la caiguda del Govern", com resumeix en una entrevista amb Público.
Aquest “copòleg”, com així es defineix, fa un recorregut per la història política, judicial i mediàtica espanyola dels últims 30 anys. I, encara que traça un cert paral·lelisme entre "la llarga agonia política de Felipe González" i l'actual Govern de Pedro Sánchez, en el cas d'aquest últim, els embats del que denomina "sindicat mediàtic-judicial" tenen un factor diferencial: "Ara s'actua a cara descoberta".
Vostè es defineix com a "copòleg" per la seva "experiència vital". Com ha afectat la seva trajectòria a l'hora d'interpretar la realitat política, judicial i mediàtica espanyola?
La idea d'utilitzar el terme "copòleg" em va venir perquè, diguem, aquest llibre el que tracta d'aportar és una experiència personal. Jo tendeixo a dir que no és un llibre periodístic perquè jo he viscut una quantitat d'esdeveniments en els últims 30, 35 o 40 anys que em semblava que podien arribar a ser útils per comprendre el que està passant en l'actualitat.
Sobretot, em remeto al que jo anomenaria la recerca del sant brial, que és el patró que fa que les alternances polítiques a Espanya no siguin pacífiques, tinguin les característiques de cops de força o amb tendències colpistes. I això va passar l'any 93-96 [última legislatura de Felipe González]. Va tenir també algunes expressions més tard i tornen a repetir-se de manera espectacular a partir de 2018 i, sobretot, de 2023.
A partir de 2023, hi ha la famosa declaració de José María Aznar de novembre juntament amb Alberto Núñez Feijóo a la Universitat Francisco de Victoria, que és directament el clarizano: "El que pugui parlar, que parli; el que pugui fer, que faci". La frase és més llarga, però bàsicament és això.
Aquest sant grial, aquest patró de conducta, és una mica el que em porta a analitzar sobre la base de l'assaig general del 1993-96, l'època de Felipe González fins a la situació actual. La situació actual té similituds i grans diferències.
Estableix un paral·lelisme entre l'última legislatura de Felipe González i l'última de Pedro Sánchez. Quines diferències hi ha entre aquestes dues etapes?
El que tenim allà [amb Felipe González] és un sistema de corrupció que jo anomeno, valgui la redundància, una corrupció sistèmica. Són casos molt greus de corrupció. Tenim el cas Filesa, que és un cas de finançament il·legal, quan el PSOE era al poder. I tenim el cas Luis Roldán, del director de la Guàrdia Civil, un director corrupte; la detenció de Mariano Rubio, governador del Banc d'Espanya, que és un fet molt impactant a nivell internacional; i tenim molts altres casos de corrupció, renúncia de ministres...
I tots aquests casos seran instruïts després que Felipe González deixi el Govern, cosa que l'obliga fins i tot a comparèixer dues vegades al Tribunal Suprem com a testimoni. Una vegada en el cas Filesa i una altra en el cas greu de Segundo Marey, perquè un altre dels escàndols polítics més espectaculars és el tema de la guerra bruta contra ETA [els GAL], on és condemnat José Barrionuevo [exministre de l'Interior], Rafael Vera [exsecretari d'Estat per a la Seguretat], entre d'altres, i entren a la presó.
Però el que hi ha hagut amb Sánchez és corrupció vistosa, no sistèmica. Per exemple, en el cas Plus Ultra, si s'arribés a demostrar, que no s'ha demostrat ni tan sols a nivell d'indicis, que la concessió d'un préstec de 53 milions d'euros –préstec que s'està pagant en condicions normals i que no va ser l'única aerolínia en l'època de la pandèmia que es va beneficiar d'això a Europa– és el resultat d'una influència de Zapatero sobre Sánchez o de Zapatero sobre algun altre membre important de la SEPI, perquè això seria un cas de corrupció sistèmica.
És Ábalos, Koldo i Aldama, i en segon lloc, Santos Cerdán, un cas de corrupció sistèmica? Jo no ho crec així i crec que, a més, la sentència [del cas mascaretes] ho diu clarament. La sentència del Suprem, pràcticament, el tema de la mascareta el dilueix i és en realitat el Supremo Jéssica Rodríguez o les amants d'Ábalos.
Això vol dir que no té importància? No, té la importància que té, però és clar, l'amplificador de la dreta mediàtica ha estat espectacular. En l'època de Felipe González hi havia un amplificador, hi havia un sindicat del crim que es va crear, però hi va haver un sindicat que no es fiava que Aznar guanyés les eleccions, fins i tot amb aquests escàndols, perquè per a ells, en aquella època, Felipe era déu.
El 93, van estar encertats perquè es pensava que guanyaria les eleccions. Fins i tot, van sortir Alberto Ruiz Gallardón i Javier Arenas, i van començar amb la cançó de la tupinada. I hi va haver d'intervenir el rei d'Espanya, Joan Carles I, que va parlar amb González, després va parlar amb Aznar i tot això es va dissipar.
Però el sindicat del crim que es crea després diu: "Bé, aquest tipus seguirà governant aquí 30 anys. És un geni. Se l'ha de batre. I Aznar no n'és capaç, necessita crosses". I això és el sindicat del crim. I la veritat és que no es van equivocar: Aznar va guanyar però per 270.000 vots. És a dir, que amb la quantitat d'escàndols que hi havia llavors, Aznar va guanyar raspant.
Llavors, tot aquest esquema es trasllada a l'actualitat. En l'actualitat, existeix un sindicat mediàtic-judicial, jo ho he denunciat a El Periódico. Aquest sindicat mediàtic-judicial no necessita cap associació. En aquell moment es va crear, i Luis María Ansón, l'exdirector de ABC, ho explica molt bé: es reunien a les oficines de l'ABC, a la Luis María Ansón.
Ara, el sindicat del crim és un sindicat de facto. Per què? Perquè hi ha cinc magistrats al Tribunal Constitucional, la dreta del Tribunal Constitucional, que fa vots particulars per a la premsa, no per debatre amb el sector progressista. Ho filtra immediatament a la premsa i tots van a rebuf. Al Tribunal Suprem passa tres quarts del mateix. I és clar, la gran figura és Manuel Marchena.
Al llibre, parla de "els embats d'un 'sindicat mediàtic-judicial' 'de facto', llançat a executar fins a les seves últimes conseqüències la consigna que 'el que pugui fer, que faci'". Llavors beuen de l'experiència de l'anomenat 'sindicat del crim' orquestrat durant el període de González o estem davant una fórmula diferent?
En realitat, és la mateixa, només que no té la forma d'una associació independent com es va crear llavors. Ara s'actua a cara descoberta. L'ensenyament és que es pot actuar de la mateixa manera, vociferant sobre les garrotades que li donava al Govern en l'època de la pandèmia la majoria dretana del Tribunal Constitucional sobre la base dels recursos que presentava Vox. És el mateix mètode, només que de manera més brutal, més generalitzada, diàriament, i clarament dirigits, com llavors el sindicat de crim, a voltejar al Govern.
Sobre la figura de Marchena, molt present al llarg del llibre, com explica la seva trajectòria en aquest context de "guerra bruta" que retrata?
Tenim l'avantatge que la seva trajectòria és pública. El que passa és que jo aporto una conversa amb ell al llarg de 40 minuts, on ell es retrata a si mateix i on el lector té la rara oportunitat de conèixer què és el que hi ha al cap de Marchena. A part dels seus fruits, citant sant Mateu: "Pels seus fruits els coneixereu", té el que hi ha al cap de Marchena. És un Marchena que ens explica que la primera versió de la Llei d'amnistia estava bé. És un Marchena que, amb això, ens vol dir que potser no podia haver-se oposat a l'amnistia, amb la qual cosa, evidentment, mostra el seu oportunisme. Perquè la segona versió de la Llei d'amnistia, encara que modifica algunes coses i comet una sèrie d'errors (la proposa Junts), no obstant això, segueix sent la mateixa que la primera: cal amnistiar el delicte de malversació. El delicte de malversació va ser comès en el quadre del procés i és una de les coses que cal amnistiar.
Marchena s'inventa una teoria sobre l'aplicació del delicte de malversació, però és que no és subjecte al debat. La primera que ho diu és una companya que va compartir condemnar els dirigents independentistes a altes penes pel delicte de sedició. I és Ana Ferrer.
Ana Ferrer comet el sacrilegi, la traïció des del punt de vista de Marchena, de dir-li: "Escolta, no puc acompanyar-vos en això. Jo he signat, jo he format part del tribunal, però no puc acompanyar-vos perquè jo sé per què condemnem per malversació. Jo conec l'anàlisi que vam fer i el que vam votar en la sentència, i el que esteu fent és una ficció jurídica. El que esteu fent és una entelèquia".
Dir-li a Marchena que és una ficció jurídica és el que li costa a Ana Ferrer ser bastant aïllada, en el que jo anomeno el Soviet Suprem. Sí, sempre et diran que ha estat la primera dona que ha entrat a la Sala Penal. Però ja no és la mateixa Ana Ferrer, perquè ha traït, perquè s'exigeix unanimitat en les qüestions bàsiques, perquè els vots particulars no estan ben vistos. Això ho veurem després també amb Andrés Palomo en el cas del fiscal general de l'Estat. Andrés Palomo volia fer un vot particular abans de fer finalment el vot particular, quan processen García Ortiz, però se'l reserva. Per què? Perquè no s'espera d'Andrés Palomo, quan s'incorpora a la Sala Segona del Suprem, que faci vots particulars. És el Soviet Suprem.
Recordo que, quan vaig escriure això a El Periódico, Marchena em va escriure, perquè ell és molt comunicatiu i a més té vocació periodística. Em deia que m'havia passat. I jo vaig dir: "No, no, no. No m'hi vaig passar. Tu vols la unanimitat. Tu el que critiques al Tribunal Constitucional és que no hi hagi unanimitat. Tu el que vols és un Suprem i un Constitucional que votin per unanimitat. Home, i alguna vegada que hi hagi discrepància, bé, en fi, sí, per aparentar".
El que vull dir és que ell treballa amb l'amnistia i la seva oposició a l'amnistia és la continuació del que jo anomeno el judici de Netflix, el judici del procés, que li dóna una gran popularitat a Marchena. Si vas amb jutges de Audiencia de Madrid que jutgen casos diferents, menors o majors, i jo sempre pregunto sobre el judici del procés, em responen: "Ah, magnífic, magnífic. Marchena, genial. Quina lliçó de justícia".
El judici de Netflix el fa molt popular i aprofita el judici del procés per donar-li continuïtat en el lideratge que s'inventa amb la Llei d'amnistia. I, és clar, a la llei d'amnistia li sumes que la judicatura és una judicatura molt conservadora, que el preocupa l'avortament, que el preocupa l'eutanàsia, que el preocupa la llei del sol sí és sí, que el preocupa el matrimoni homosexual, el que tens és el dibuix: el PSOE, i especialment Pedro Sánchez, és el diable, i cal extirpar-lo.
Al final, el Suprem s'ha vist obligat a aplicar la llei d'amnistia, obligat pel Constitucional i després de la sentència del TJUE, que van avalar la norma. Després d'aquestes garrotades, en quin estat queda el Tribunal Suprem?
Bé, no s'ha acabat encara. Estem a l'espera, aquests dies, suposo que esperarà que acabi la campanya electoral, de la interlocutòria final de Marchena. La interlocutòria final de Marchena és la interlocutòria que es refereix a Puigdemont, a Toni Comín i a Lluís Puig. És una interlocutòria que no s'entén bé per què no surt, perquè la doctrina del Constitucional ha estat assumida pel Tribunal Suprem en el cas de tots els altres. Ja se'ls ha aplicat a tots els altres, però Puigdemont és el símbol.
I, per tant, Marchena es reserva el que jo anomeno el torn d'última paraula, que és un torn per als acusats. Que jo sàpiga, Marchena no està acusat, però s'identifica a si mateix amb el torn de l'última paraula i ell vol donar l'última paraula.
Què és el que vol dir això? En el cas de Puigdemont, en lloc de simplement dir: "S'aplica la doctrina del Tribunal Constitucional, queda el senyor Puigdemont amnistiat". Marchena espera en aquest acte tornar a explicar-nos tota la milonga. I, sobretot, prendre les declaracions del president del Tribunal Constitucional, el senyor Cándido Conde-Pumpido, en l'entrevista al diari El País i la seva compareixença al diari La Vanguardia, i contestar a aquests arguments.
La sentència del Tribunal Constitucional entra a mostrar que el Tribunal Suprem s'ha inventat entorn de l'aplicació de la malversació alguna cosa que no havia d'inventar-se, perquè no es discuteix l'aplicació de la malversació. Es discuteix el que diu la llei orgànica, la llei d'amnistia aprovada. Cal amnistiar el delicte de malversació, que és el que diu Ana Ferrer. Escolta, el que diu la llei és molt clar.
Marchena [en la conversa que reprodueix al llibre] també diu que, per fer una llei d'amnistia, es necessita una experiència legislativa i cal parlar amb la gent que en sap. Home, el que vol Marchena és que l'haguessin consultat. I li hauria fet probablement les recomanacions perquè l'amnistia fos inatacable. És una expressió, sí, una llicència meva, però ho diu.
I després ens comenta l'entrevista amb Pedro Sánchez el dia 20 de juliol de 2020, on Pedro Sánchez li diu que el rei està esperant que ell digui que sí a ser el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial. I perquè, en l'obertura de l'any judicial, al setembre de 2020, es produeixi allò que no es va produir quan es va frustrar pel famós missatge de WhatsApp de Cosidó. Es frustra per segona vegada la decisió de Marchena de ser un polític judicial.
"La vocació de Marchena és ser un polític judicial"
Per què dic això? Perquè ja el 2013 Marchena vol abandonar la jurisdicció, com ell l'anomena. La paraula "jurisdicció" és una paraula que s'utilitza molt en el llenguatge judicial, gairebé amb veneració. La jurisdicció és posar sentències. El 2013, Marchena es presenta com a candidat enfrontat a Lesmes i fracassa. I diu: "Bé, aquest home seguirà el camí de la jurisdicció ja sempre". No, però el 2018 torna a intentar-ho. De manera que la seva vocació és la de ser un polític judicial.
I el llibre, en aquest sentit, és com una novel·la. No hi ha índex onomàstic en el llibre, perquè és que l'índex onomàstic planteja una deformació. Si tu fas un índex onomàstic, la gent va a llegir el llibre de manera selectiva. Però aquí hi ha una seqüència, l'estructura del llibre és una seqüència i és molt important seguir aquesta seqüència.
És molt important saber que el Tribunal Suprem, la Sala Penal de Marchena i amb ponència de Puente, salva Manos Limpias quan Manos Limpias és condemnada per la jutgessa Palacios a l'Audiència Nacional. I poc després de ser salvat per la Sala Penal del Suprem, Manos Limpias inicia l'activitat de 2024 que el portarà a les denúncies contra David Sánchez, germà de Pedro Sánchez, i contra Begoña Gómez, entre d'altres.
Quan aborda la "descomposició del bipartidisme", en al·lusió a les etapes de Zapatero i Rajoy, quins van ser els principals errors que es van cometre per no frenar el que va venir després, és a dir, "la reedició de l'assetjament i enderrocament"?
En el cas de Rajoy, delegar tota la gestió del tema de l'independentisme, de la radicalització de l'independentisme, a la Sala Segona del Tribunal Suprem, en el fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza, el nomenament del qual és una recomanació que fa Marchena a Rafael Catalá. La delegació de Rajoy és l'abandonament d'una política enfront de l'independentisme i és l'elecció de la via criminal, la via penal. Això és un primer tema que marcarà tot el que ve a posteriori.
I, en el cas de Zapatero, jo crec que cau fonamentalment per la crisi econòmica internacional, que el PP s'encarrega de mostrar que és producte seu. Sembla que Zapatero és el que ha creat la recessió més important des de la crisi dels anys 30.
Tot el plantejament sobre Zapatero és que les seves mesures a Espanya són les que han creat la crisi, la qual cosa, evidentment, no és cert. Llavors, Zapatero cau per això. Fins i tot, renuncia a ser candidat, cosa que en certs sectors del partit es considera un error. Es considera que, si ell hagués fet una elecció, tornés a ser candidat al novembre d'aquell any, podia haver explicat què és el que va passar i podia tenir la possibilitat de rebatre. Però ell renuncia i el succeeix Rubalcaba, amb uns resultats desastrosos.
Llavors, en l'època de Zapatero no hi ha casos de corrupció gairebé. Hi ha casos molt limitats, però no constitueixen l'essencial. L'essencial de l'ofensiva del PP és la crisi econòmica: "Tu ets el responsable de la crisi econòmica".
I, evidentment, l'error que comet és que ell s'adapta completament a les pressions de la Unió Europea, de Wolfgang Schäuble i d'Angela Merkel, que fa una operació de destrucció de Grecia i de reforma del sistema de benestar social, del sistema vigent, amb un sistema d'austeritat.
Zapatero podia haver renunciat en lloc d'aplicar-ho. Podia haver dit: "Jo vaig ser triat amb un programa. El meu programa és un programa de progrés social. Jo he fet el matrimoni homosexual, he fet això. Jo fins aquí he arribat. Que el poble decideixi".
Però Zapatero el que fa és metamorfosar-se i es converteix en l'executor de l'austeritat. És el millor camí per ser derrotat. És el que li passa a Trump ara. Trump ha fet una política contrària al seu propi interès.
"Zapatero no va reaccionar, es va metamorfosar, es va adaptar i va pagar car. El PSOE va pagar molt car"
Però Zapatero tenia la possibilitat de dir: "Escolta, convoco eleccions. Esteu d'acord amb el que jo estic fent? I, si no esteu d'acord, doncs anem a veure quin és el programa alternatiu". Però no, segueix i aplica, es metamorfosa amb la idea que després ja va a poder... Doncs no. Això és un error colossal, que pagarà Rubalcaba com a candidat.
Llavors, què es podia haver fet? Per exemple, convocar eleccions. Per exemple, negar-se a aplicar el programa d'austeritat. Perquè el problema fonamental a Espanya no era el deute públic. El deute públic era més baix que a França i que a Alemanya.
Quant a la seqüència judicial, a mi la seqüència judicial, a partir de la decisió de la Sala Penal de salvar a Manos Limpias, em sembla molt clara. Manos Limpias se sent enfortida. Miguel Bernad va arribar a la presó. La sentència de la jutge Palacios, del tribunal de l'Audiència Nacional, és molt dura. A partir que el salven, reneix. Bernad n'impulsa les causes. Pràcticament totes les que coneixem [les que afecten el Govern] estan impulsades per Manos Limpias. Llavors, aquesta seqüència ens mostra clarament que la judicatura està enrolada en una activitat que jo anomeno clarament de força, de forçar la caiguda del Govern.
Hi ha un altre element nou i que té una diferència amb l'etapa del 93-96 que a tu t'interessava. I és que, sobre la base de tota aquesta experiència del PP, el que ja es veu a partir del 2018 és que intenta crear una estructura de doble poder a Espanya. Una estructura de doble poder per buidar el contingut del Govern de Sánchez. Emparat en la idea que aquesta arribada de Sánchez amb la moció de censura és una via il·legítima d'accés al poder.
Llavors, això ho tenim clarament a partir del 23, quan Feijóo no pot aconseguir la investidura malgrat haver guanyat les eleccions i haver fet una elecció molt bona. Treu més de vuit milions de vots, són gairebé gairebé quatre milions de vots més que Casado abans. És una elecció estupenda.
Llavors, aquesta aposta de les primeres legislatures de Sánchez per una estructura de doble poder es consuma, al meu entendre, a partir del 23. I aquí el que tenim és que ja hi ha una coalició de forces que operen per la caiguda del Govern. La UCO comença a jugar un paper fonamental. Això no existia en els anys 93-96. Pràcticament, intervé en tots els procediments. És un activisme policial, un activisme policial forçat.
El fet que el capità Antonio Balas hagi de retre testimoni en el cas de David Sánchez, que és un cas absolutament menor, com a molt d'una infracció, i que aquesta paraula sigui la paraula de déu per condemnar-lo, indica fins a quin punt hem arribat.
Ho veurem quan s'acabi el llibre. Per a mi era un cas emblemàtic: l'entrada que fan agents de la UCO dijous de la setmana passada al Tribunal de Comptes. El meu llibre no arriba aquí perquè acabo una miqueta abans. El meu llibre arriba pràcticament fins a la llei de néts i l'aposta pels tres cinquens al Tribunal Constitucional. És a dir, uns dies abans.
Però l'entrada al Tribunal de Comptes és molt rellevant i jo crec que la premsa no li dóna la importància que li hauria de donar. Per què? Perquè el Tribunal de Comptes és un òrgan constitucional, depèn del Congrés i del Senat. Es dedica a fiscalitzar totes les administracions, els comptes de totes les administracions públiques espanyoles.
En segon lloc, té facultats jurisdiccionals, és a dir, pot dictar sentències en cas de fraus comptables. I, en tercer lloc, fiscalitza la comptabilitat dels partits polítics, les subvencions i la de les seves fundacions. Un, per què ha d'entrar la UCO allà? Dos, per què, si la peça és secreta, cal airejar-ho perquè ho sàpiguen tots els telenotícies i tots els mitjans, amb els agents de la UCO entrant? Tercer, per què fer-ho enmig de la campanya electoral? Un dia abans que comenci oficialment la campanya electoral.
Quart, perquè se li dóna un termini de deu dies, que encara està dins del termini de la campanya electoral, perquè lliurin l'informe.
Però, sobretot, la peça és secreta. Quan la peça és secreta, què volem dir? Volem dir que només el fiscal, només la UCO i només el jutge ho saben. Tu no et pots oposar a l'entrada perquè no tens facultat per oposar-t'hi, perquè la peça és secreta. Tu no ets part, no hi ha parts. Llavors, és clar, és una patent de cors. És una prepotència tremenda.
I quin és l'objectiu? L'objectiu no pot ser més que un. És un sol objectiu: mostrar el PSOE assetjat pel finançament irregular. Però si és que no hi ha finançament irregular aquí. No s'investiga finançament irregular, sinó que s'investiguen pagaments en metàl·lic arran d'una sèrie de bescanvis, de liquidació de menjars, vals i hotels i altres coses. Aquesta és la peça, no és finançament irregular. Això no és Filesa ni és el finançament del PP a través de les campanyes electorals, de donatius o d'un altre tipus d'activitats. Llavors, és clar, quan tu veus que entren al Tribunal de Comptes, t'adones que no pot ser més que una sola cosa. Estan preparant la imputació del PSOE.
Davant d'aquestes actuacions, ¿li ha cridat l'atenció que no hagi tingut tanta amplificació mediàtica els pagaments de l'editora d'Okdiario a l'exadvocada de Koldo García, Leticia de la Hoz?
L'advocada Leticia de la Hoz està imputada en el cas Leire perquè, presumiblement, la Fiscalía i el jutge pensen que li va pagar el PSOE. El seu advocat, Carlos Bautista, exfiscal de l' Audiència Nacional durant molts anys, Carlos Bautista al juliol, per desfer la imputació, davant del jutge Santiago Pedraz i la fiscal María Scharfhausen, de la Fiscalia Anticorrupció, qui li va pagar la defensa de Koldo. Perquè la presumpció de la Fiscalia i del jutge és que la va pagar el PSOE.
Quan ella diu que no, l'advocat seu li pregunta: "I qui va ser?". Ella diu: "Jo això només ho puc dir si m'ho requereix el jutge". Però ni la fiscal ni el jutge l'hi requereixen. Això és al mes de juliol. Agost, setembre, octubre. Solament a la fi d'octubre pot fer-ho. I demostra que les factures, qui les va pagar? Okdiario.
I tenim que hi ha una reunió Alberto Durán [advocat del PP], de Koldo García, al despatx del que va ser en el seu moment el seu advocat, Ismael Oliver, al carrer Orfila, 8, al costat de la seu del PP de Madrid, i on aparentment van estar veient com organitzaven aquesta història. I d'aquí sortiria el pagament a Leticia de la Hoz.
Bé, vol dir-se que la presumpció de Pedraz i de la fiscal no va per aquí. Si tot el castell de cartes contra ella es basa en això, s'ha caigut. Però no fan res. I després surt Eduardo Inda i diu: "No, no, escolti, no. Efectivament, la factura diu això, això és incontrovertible perquè ha estat emesa pel bufet de Leticia de la Hoz, sinó perquè és que jo tenia un contracte amb Koldo García per produir una docusèrie i un llibre. I la veritat és que aquests 242.000 euros pagats al novembre eren per a això".
Bé, molt bé, diu ell. Llavors, tenim aquí que investigar què és el que ha passat, perquè ell ve a dir que la factura és inveraz, que ha pagat una factura inveraz. Si efectivament ha pagat per una docuserie i un llibre, ell està donant diners a Koldo García, no a l'advocada. Però d'aquí diu que paga a l'advocada en les factures.
I si li dóna diners a Koldo García, com és possible que Koldo García, tenint diners, eludeixi les responsabilitats civils que li fixa el Tribunal Suprem en la sentència del juny passat, la sentència Jessica, que jo l'anomeno així?
Llavors, hi hauria aquí una possible cooperació necessària entre l'editora d'Okdiario, Eduardo Inda i Koldo García per trampejar a la Sala Penal del Tribunal Suprem. I això no ho investiga ningú. Al Suprem no li interessa. I a la fiscal María Scharfhausen no li interessa, i al jutge Pedraz no li interessa. Doncs sembla que no.
"Vol Tardón acabar fent una exposició raonada al Tribunal Suprem per investigar Pedro Sánchez?"
I llavors el que tenim ara són unes denúncies que ha presentat el PSOE, una davant Agencia Tributaria i una altra davant la Fiscalia de Madrid. Esperem que la Fiscalia de Madrid faci unes diligències prejudicials.
Però no és l'únic cas. La jutgessa María Tardón va imputar durant la campanya electoral a l'exdelegat del Govern a Ceuta. I aquesta investigació, que presumptament anava a investigar al Marroc... Tots sabíem que no anaven a investigar al Marroc perquè és ininvestigable. Tots sabíem que estava dirigida al Govern.
I llavors, què passa? Que la jutgessa Tardón vol acabar fent una exposició raonada al Tribunal Suprem per investigar Pedro Sánchez? Vol, en aquest moment, fer un paral·lelisme: de la mateixa manera que el jutge Peinado ha processat i assegut al banc dels acusats Begoña Gómez, ella vol fer-ho amb Sánchez sobre Ceuta? És una pregunta ingènua. Però en la situació actual, res d'això és ingenu.
Al llibre aborda l'hegemonia d'Ayuso. Quin impacte ha tingut aquest poder en la judicatura?
El cas del fiscal general, jo desplego tota l'operació en el llibre. Primer, Marchena convenç Susana Polo, que no volia. Era la magistrada ponent a la Sala d'Admissió. Al Suprem hi ha una sala, el que s'anomena una Sala d'Admissió, que està formada per cinc magistrats. Susana Polo era la ponent, li havia tocat per torn, i ella no era partidària d'obrir diligències, com li demanava el Tribunal Superior de Justícia de Madrid.
Ella no n'era partidària, però Marchena exerceix la seva capacitat de seducció i li diu: "Mira, és el Tribunal Superior de Justícia de Madrid, és una mica dur arxivar-lo. Farem una sèrie de diligències i, com sempre, aquestes diligències sobre filtració no acaben en res". Ella accedeix.
Però ja en l'acte d'admissió (perquè un altre dels arguments que ella diu és que en el comunicat que treu la Fiscalia no veu elements delictius), que em sembla que és del 15 d'octubre de 2024, diu que aparentment el comunicat no té revelació de secrets.
Fixa't que interessant, perquè després, quan la sentència no pugui condemnar-li amb proves directes, també li condemnaran pel comunicat. La qual cosa és una violació del principi de legalitat, perquè tu has de saber de què t'acusen. I si a tu et diuen que, en principi, aparentment això no té característiques delictives, resulta que després és fonamental.
Però el que és important és que l'estratègia de Marchena i de la Sala Penal del Suprem no és fer un judici al fiscal general de l'Estat. Ells parteixen d'una premissa: caurà. Cap fiscal general de l'Estat s'asseurà a la banqueta. Com és possible conviure amb aquesta situació? Per això la instrucció no té ni cap ni peus.
És una instrucció que no va enlloc i no investiga ni tan sols on podia investigar, que és en l'òrgan que té tota la informació de la Fiscalia, i on estan registrats absolutament tots els que entren per veure, per exemple, els correus. Aquí no hi ha cap investigació. Investiga a Meta, investiga a Google.
És a dir, la investigació és una investigació que no té cap objectiu més que precipitar la caiguda del fiscal general. I, és clar, després ja han arribat massa lluny i han de condemnar amb el que hi ha. Que és que no hi ha.
I, finalment, davant un hipotètic Govern de PP i Vox, augura una reconciliació entre el poder executiu i judicial? Quines conseqüències podria tenir aquesta eventual aliança?
Amb un govern PP i Vox, la judicatura està contentíssima. Ha aconseguit acabar amb Sánchez. Els que van poder fer, van fer. Es va consumar l'operació i tal. L'únic problema que jo veig és que les eleccions del 29 de novembre no resoldran res en aquest país, guanyi qui guanyi.
Tenim en aquest moment a la població i als ciutadans a Espanya mobilitzats. Han començat a mobilitzar-se. És que, en el fons, la missió complerta d'aquells que van poder fer i van fer va provocar la caiguda del Govern de Sánchez. Sánchez convoca eleccions, però cau, perquè el seu propòsit és acabar la legislatura. I en aquesta caiguda del Govern de Sánchez també operen els sectors socials. Per què?
Perquè l'última fase precipita el tema de l'habitatge i Maricarmen és el símbol amb què s'identifiquen amplis sectors de la població espanyola en el sofriment dels temes de l'habitatge. És a dir, en el domini de les societats d'inversió immobiliària, que van tenir una gran expansió a partir de l'any 2012 amb el decret Guindos.
Llavors, és clar, en la caiguda de Sánchez es barregen dos factors: un, l'ofensiva i el que jo anomeno la missió complerta de la judicatura i del sindicat mediàtic judicial; però també els sectors populars, no perquè demanin la caiguda del Govern, sinó perquè demanen les resolucions pel tema de l'habitatge.
El que fa Pedro Sánchez és, en una operació que jo anomeno de bonapartisme, de reconèixer que no pot seguir governant i es puja a la marea, plantejant el tema de l'habitatge com el gran debat.
Llavors, en la hipòtesi que Pedro Sánchez pogués formar govern, la crisi no acabaria perquè la judicatura segueix en peu d'armes. La UCO, fins a l'últim moment, està preparant la imputació del PSOE. Això està en curs. Ho ha demostrat l'entrada en el Tribunal de Comptes i l'informe que estan esperant.
Llavors, un govern hipotètic Sánchez-Colau no acabaria amb la crisi. I un govern Feijóo-Abascal tampoc acabaria amb la crisi. Per què? Perquè s'hauria complert l'objectiu central de les institucions rebels, per dir-ho així: judicatura, UCO, sindicat mediaticojudicial. Però tindrien els pensionistes, els docents, el sindicat d'inquilins mobilitzats. Per tant, el 29-N no resoldrà res. Res.








Comentaris dels nostres subscriptors
Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.