Llums, sorra i acció! Comença el XIX Festival de Cinema del Sàhara per exigir la descolonització del territori

Entre dos camions, l'escenari. Sobre l'escenari, Jira Bulahi, governadora del camp de refugiats sahrauís d'Ausserd, a Algèria, exclama: "Que gaudiu de la festa! Tota la pàtria o el martiri!". Amb aquestes paraules donava oficialment començament a la dinovena edició de FiSáhara, el festival internacional de cinema que cada any reuneix personalitats del setè art i de l'activisme de tot el món.

Cada nit del 28 d'abril al 2 de maig, es projectaran sobre un tràiler blanc fins a una vintena de pel·lícules, curts i documentals produïts per cineastes d'arreu del món, alguns dels quals seran presents al festival. Entre els espanyols que s'han sumat aquest any a la cita també destaquen les actrius Patricia López Arnáiz i Almudena Salort, la hispanoiraniana, Fariba Sheikhanel, així com el director Fernando León de Aranoa.

El fil conductor de les produccions és l'alliberament dels territoris oprimits i colonitzats del món: des del Sàhara Occidental, colonitzat pel Marroc i Mauritània, fins al poble sami, marginat pels estats del nord d'Europa en els territoris dels quals habita, passant per la Palestina ocupada per Israel.

Les potències del vell continent i les seves aliades arrosseguen, des del segle XX, un deute de descolonització amb gairebé una vintena de pobles. Alguns d'aquests conflictes han sofert esclats genocides en els últims anys. D'altres, com el sahrauí, continuen absents de les polítiques del Govern espanyol, responsable de la seva descolonització.

Madrid falta a aquest compromís des del 1976, quan va deixar a la seva sort la seva antiga colònia número 53. L'Executiu del socialista Pedro Sánchez ha aprofundit encara més en aquest oblit, en reconèixer per carta, el 2022, la legitimitat del pla del Marroc sobre el Sàhara. Això és: la integració formal del Sàhara ocupat al seu territori.

Sánchez ha aprofundit encara més en aquest oblit en reconèixer la legitimitat del pla del Marroc sobre el Sàhara

Malgrat la indiferència, els exiliats d'aquest territori conserven i reprodueixen algunes de les tradicions que van construir en la seva anterior terra. Entre elles, els campaments nòmades sahrauís, coneguts com LeFrig. Una mostra d'aquestes construccions ha estat inaugurada en paral·lel al festival. Entre les haimes ha passejat Brahim Ghali, màxim representant del Front Polisario i president de la República Àrab Sahrauí Democràtica.

Primer dia de festival

El cinema és una de les eines a través de les quals els sahrauís continuen relatant al món una existència que no és senzilla. D'això dóna compte la cinta Disonancia, que relata la lluita d'un grup de dones per desminar els territoris sahrauís que han acabat amb la vida de centenars de persones i han amputat altres tantes. També, el documental Aminetu, que relata la història de l'activista Aminatu Haidar, expulsada il·legalment d'El Aiún (Sàhara Occidental) per part del Marroc el 2009. Ambdues pel·lícules són de producció espanyola i s'han projectat durant la primera nit del FiSáhara, amb alguns dels seus creadors presents entre el públic: Rafael Linares, per part de Disonancia, i Lucía Muñoz, d'Aminetu.

Els esculls que retraten aquestes i altres pel·lícules i que són suportats diàriament pel poble sahrauí a l'exili són presos pel Front Polisario com un exemple de convenciment dels seus compatriotes. "Alguns poden pensar que, després de 50 anys és el moment de triar entre continuar amb la lluita o cedir a la realpolitik ", ha plantejat Abdulah Arabi durant una sessió informativa celebrada el matí del 28 d'abril. "La realitat és que els qui lluiten durant 50 anys contra l'ocupació i l'exili és perquè estan convençuts del seu dret a l'autodeterminació", ha conclòs.