40 anys del 'no' de Catalunya a l'OTAN
Quatre dècades després del referèndum sobre la permanència d'Espanya a l'Aliança Atlàntica, alguns dels participants recorden a 'Públic' la campanya, de la que miren d'extreure lliçons davant un panorama internacional agitat
En el conjunt de l'Estat, el "sí" va imposar-se, però Catalunya, el País Basc, Navarra i les Canàries van votar-hi en contra

Barcelona--Actualitzat a
Hi ha aniversaris recordats, n'hi ha d'oblidats i, finalment, n'hi ha d'aquells que les circumstàncies fan impossibles d'oblidar. Aquest dijous se celebra el 40è aniversari del referèndum sobre la permanència d'Espanya a l'OTAN, que correspondria a aquesta darrera categoria. Aquella consulta havia de decidir si Espanya continuava a l'Aliança Atlàntica, de la que n'era membre des del 1982.
Des de la seva convocatòria, la campanya del referèndum va estar marcada per la controvèrsia: el PSOE, que hi havia estat en contra (amb el lema "OTAN, d'entrada no"), va demanar el "sí" un cop al govern de l'Estat i la pregunta de la consulta –que, a més, no era vinculant, conforme a l'article 92 de la Constitució Espanyola– incloïa tres condicionants -la no-inclusió en l'estructura militar integrada; la prohibició d'instal·lar, emmagatzemar o introduir armes nuclears en territori espanyol; i la reducció progressiva de la presència militar dels Estats Units a Espanya-, que van enterbolir el debat.
Els que hi van participar demanant el "no" recorden aquella campanya com a difícil, perquè l'executiu espanyol va destinar-hi molts recursos per aconseguir la victòria del "sí”, però també com un moment que va servir per impulsar el moviment antibel·licista i unir en una mateixa causa al conjunt de l'esquerra.
El referèndum sobre la permanència d'Espanya a l'OTAN va acabar amb la victòria del "sí”, amb un 52,5%, mentre que el "no" va aconseguir un 39,8% dels vots, amb una participació del 59,42%. El "no" va guanyar, però, al País Basc (67,55%), Navarra (56,72%), les Illes Canàries (53,69%) i Catalunya (53,72%). Tanmateix, els tres condicionants no es van respectar: Espanya es va integrar a l'estructura militar de l'OTAN el 1999, sota la presidència de José María Aznar, i tampoc s'ha acomplert la reducció progressiva de la presència militar estatunidenca a Espanya.
El "no" va guanyar, però, al País Basc (67,55%), Navarra (56,72%), les Illes Canàries (53,69%) i Catalunya (53,72%)
Llums i ombres de la campanya
Víctor Ríos, aleshores membre de la redacció de la revista mientras tanto i del Comitè Antinuclear de Catalunya (CANC), va ser un dels participants d'aquella campanya, de la que conserva "molts records, propis d'uns anys de compromís intens, de reflexionar molt sobre les alternatives possibles i necessàries" en matèria de política de seguretat i defensa, alternatives amb les quals "donar consistència i credibilitat a la nostra posició contrària a la permanència a l'OTAN". Això passava, explica a Públic, per l'estudi i divulgació en campanya "de models alternatius de defensa popular no violenta, de debats frontals amb els defensors de la permanència i de mobilitzacions molt àmplies i creatives al carrer."
José Luis Gordillo va ser fundador del Comitè Anti-OTAN de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) a la tardor del 1981 juntament amb companys de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR) i el Moviment Comunista de Catalunya (MCC), "quan va començar la discussió parlamentària sobre la petició d'ingrés a l'Aliança Atlàntica". Aquell comitè es va integrar, com altres d'arreu del país, en la Coordinadora Estatal pel Desarmament i la Desnuclearització Totals (CEDDT), al marge dels promoguts pel Partit Comunista d'Espanya (PCE).
"Malgrat la divisió”, afirma Gordillo, "va ser una gran campanya que va durar cinc anys, diria que va ser la primera campanya política d'abast espanyol sostinguda en el temps que es va poder fer en condicions de llibertat política". "Va ser massiva, molt participativa i es va mantenir l'arrelament als barris, a les universitats i fins i tot als centres de treball". Per a Gordillo, aquesta campanya "va ser l'última gran batalla política del conjunt de forces reals que havien resistit al franquisme i havien lluitat per a la ruptura".
José Luis Gordillo: "Va ser massiva, molt participativa i es va mantenir l'arrelament als barris"
Potser per això mateix molts van rebre els resultats com una galleda d'aigua freda? Gordillo no es deixa emportar pel pessimisme i respon que "va ser una derrota molt digna”, tot i que reconeix que personalment "va ser una decepció profunda i la primera vegada que realment em sentia derrotat". A banda del suport dels EUA a la dictadura de Franco, considera, com molts dels participants, que aquella consulta la va guanyar el govern amb "promeses que després no es van complir" i "els que vam votar que no almenys en sentíem sencers i coherents".
"Missatges enganyosos de Felipe González"
Per la seva banda, Ríos va rebre els resultats "amb alegria per haver guanyat el referèndum a Catalunya d'una forma clara”, però amb "decepció pel resultat global al conjunt de l'Estat”. Aquests resultats van mostrar "la potència corruptora dels missatges enganyosos i demagògics d'última hora de Felipe González i de l'aparell del PSOE entre amplis sectors de treballadors”, i també "la desproporcionalitat enorme" i "el joc brut, reconegut anys després”, dels mitjans de comunicació.
Gordillo hi coincideix: "Els intel·lectuals del PSOE van justificar la pertinença a l'OTAN amb arguments que no tenien res a veure amb la política de defensa, perquè molt poca gent se sentia amenaçada per l'URSS, van dir que era el preu a pagar per entrar a la Comunitat Econòmica Europea i que era la manera de distreure als militars colpistes… per dir-ho amb altres paraules, que s'havia de combatre el colpisme amb imperialisme".
"Els intel·lectuals del PSOE van justificar la pertinença a l'OTAN amb arguments que no tenien res a veure amb la política de defensa"
Però malgrat tot això, "i la gran feblesa institucional de l'esquerra política”, Ríos destaca que "uns set milions de persones vam votar en contra de la permanència a l'OTAN”, una xifra que considera com una "llavor de la sensatesa" que també palesava "el potencial del pacifisme".
Gordillo també destaca com aquella campanya va portar a la fundació de Izquierda Unida i "el rellançament de la rebel·lió contra el servei militar obligatori mitjançant la insubmissió i la pràctica legal de l'objecció de consciència, que va buidar literalment les casernes cap a la segona meitat dels noranta". "Ens van fotre a l'OTAN, però es van quedar sense servei militar obligatori”, rebla.
Lliçons del referèndum de cara a un futur incert
Quines lliçons es poden extreure d'aquella mobilització, 40 anys enrere? "Moltes”, respon d'immediat Víctor Ríos, i passa sense pausa a enumerar-les: "Sobre la potència corruptora de sentiments i cervells per part del poder mediàtic, sobre la importància de la reflexió i l'estudi per desfer mites i enganys…". També per l'oportunitat que va significar "poder oferir als ciutadans alternatives de seguretat i defensa" que fossin ”consistents, creïbles i factibles”, sobretot ara en front "de la legitimació cega d'un rearmament i del militarisme al servei dels interessos del complex militar-industrial-algorítmic dominant".
José Luis Gordillo s'expressa d'una manera similar, i creu que aquella campanya va palesar la "distància profunda entre allò que pensa la gent sobre política exterior i de defensa que s'ha de fer, i allò que pensen les elits polítiques i empresarials", per a les quals "sempre és un problema prendre decisions en aquest àmbit perquè hi ha un moviment de fons a la societat espanyola favorable a la pau i contra les guerres". "Pels que manen”, agrega, "això sempre és un problema i per això han de dir moltes mentides i explicar sopars de duro sobre les bondats de l'imperi".
A quatre dècades de distància, Ríos considera que cada passa és important, i que gràcies a fites com aquella campanya "els valors de la pau estan més arrelats entre nosaltres que no pas els de la bogeria militarista amb la que tornen a voler-nos fer combregar". "Ara encara som a temps", rebla, "però ens trobem en un moment molt perillós".
"Hi ha batalles polítiques que es guanyen i altres que es perden", sosté Gordillo, "i una cosa i l'altra tenen conseqüències" i formar part de l'OTAN ha suposat, per exemple, "la dificultat extrema de fer polítiques d'esquerres" per la naturalesa d'aquesta organització. Assenyala un episodi fosc: la xarxa Gladio a Itàlia, que "va impedir l'acció d'un govern d'esquerres amb accions terroristes”. I un altre: "Cops d'estat com a la Grècia de la dictadura dels coronels.”
Això pel que fa a l'OTAN "cap a dintre”, com deia Manuel Sacristán. "Cap a fora”, argumenta Gordillo, "els EUA sempre han estat en guerra, literalment, vull dir, que sempre estan bombardejant algun país, envaint-ne un altre, muntant guerres proxy, un cop d'estat o promovent un 'canvi de règim' amb accions comercials o armades". I, com que els EUA sempre estan en guerra, "nosaltres, per activa o per passiva, també".
El 5% [de despesa militar] que el president dels EUA, Donald Trump, va exigir a Espanya sota amenaça d'expulsió de l'Aliança Atlàntica, és el darrer exemple. "Llàstima que Trump sigui un fatxenda bocamoll, perquè si fos veritat”, ironitza, "la lluita contra el rearmament tindria un premi doble: mantenir o fins i tot augmentar la despesa social i desenganxar-nos del tren dels nord-americans, que sempre ens porta a la mateixa estació: la guerra".


Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.