Entrevista a Javier Pacheco"Per lluitar amb les noves realitats del treball hem d'aplicar les velles relacions laborals"

Després d'exercir com a secretari general del sindicat CCOO Catalunya des del 2017, fa uns mesos Javier Pacheco va anunciar que deixarà el càrrec a l'abril de l'any pròxim, moment en el qual se celebrarà el congrés per escollir el seu successor. De moment, només Belén López, actual líder de la formació a les comarques gironines, ha presentat els suports necessaris davant la secretaria d'organització per iniciar el procés de la recollida d'avals. 

Treballador en excedència de l'antiga Nissan, després de dos mandats, s'ha obert un debat intern sobre el lideratge al sindicat, afavorit pel mateix Pacheco, sobre la necessitat d'incrementar la presència de les dones i els joves en la direcció de CCOO Catalunya. Tot i que de forma tímida, admet que està disposat a continuar d'alguna forma al sindicat. Una possible fórmula, encara no concretada, seria formar part d'alguna de les candidatures que optaran a la direcció estatal del sindicat en el marc del congrés confederal, que tindrà lloc el juny de l'any 2025.

Sobre el balanç dels vuit anys que haurà estat a la secretaria general del sindicat a Catalunya quan esgoti el mandat, reconeix algunes tasques pendents, fruit de dos contextos que han marcat molt la trajectòria laboral, econòmica i política: el Procés independentista i els efectes de la pandèmia de la Covid-19. Això sí, reivindica el paper d'intermediació dels sindicats, acostumats a la concertació social a l'hora de signar els convenis col·lectius, en els conflictes polítics i institucionals.

Per què va prendre la decisió de no optar a la reelecció a la secretaria general?

Considero que es tracta d'una decisió col·lectiva. Està enquadrada en un procés que promou de manera dinàmica el relleu dels òrgans de direcció i que limita la nostra presència a dos mandats per poder garantir aquesta alternança i renovació. Amb aquesta acció, hem volgut ser més referencials i assemblar-nos més a la societat a la qual volem representar. El propòsit és donar respostes a la classe treballadora del segle XXI, que està caracteritzada per un paper cada vegada més important de les dones i la gent jove. Tot i que des de la posició que assoleixi, continuo tenint ganes i energia d'estar actiu i fent coses.

Quin balanç en fa del mandat de vuit anys?

Ha sigut un període molt complex derivat de la tensió política que es va viure amb el Procés sobiranista a Catalunya i de la crisi de la pandèmia que va posar a examen al conjunt de les institucions i també als sindicats. Els dos escenaris que ens vam trobar els primers quatre anys van determinar el perfil de la legitimitat de la funció sindical. Veníem de la crisi del 2008, un moment nefast en l'àmbit de la retallada de drets socials i fonamentals, que ara hem sabut gestionar d'una altra forma.

En alguna intervenció recent, ha comentat que està mirant noves oportunitats de continuar vinculat a l'activitat sindical. Això implicaria fer el salt a Madrid?

En el moment que la meva organització, CCOO, en l'àmbit estatal, faci una proposta de candidatura, jo faré la meva valoració. És cert que m'agrada molt la feina i el paper que puc exercir a un sindicat, però tinc més inquietuds a desenvolupar a la meva vida, tant des del punt de vista laboral com el personal. Hauré de calibrar la utilitat que pot aportar el meu perfil a una etapa organitzativa del sindicat. De totes maneres, són decisions que encara no estem en el temps d'abordar-les i s'hauran d'analitzar quan el procés congressual estigui més avançat

Com valora el pas endavant de Belén López per optar a ser la primera secretaria general de CCOO Catalunya?

Auguro que Belén López tindrà un gran suport i possibilitarà una nova etapa a la història del sindicalisme català

Estic molt content perquè és un fet històric al moviment obrer català i a més estic observant que en l'esfera interna la seva candidatura té un grau d'acceptació alt. Penso que s'obrirà camí amb un consens ampli. Auguro que tindrà un gran suport i possibilitarà una nova etapa a la història de CCOO Catalunya i del sindicalisme català.

Quines mesures han quedat per fer i resten pendents pel futur des de l'òptica de CCOO Catalunya?

Hem estat capaços de millorar la vida de les persones amb la negociació d'una sèrie de reformes i amb el canvi al Govern de l'Estat, que ha desembocat en polítiques d'esquerres, l'obertura del diàleg social i la concertació o la reversió de les retallades en el món del treball posteriors a la crisi financera. Malgrat això, la insatisfacció prové de no haver estat capaços de resoldre de manera integral una disputa essencial al segle XXI, com és la renda de suficiència. 

Hem estat capaços de millorar la vida de les persones amb la negociació d'una sèrie de reformes i amb el canvi al Govern de l'Estat

No és només la capacitat de fer avançar les condicions laborals que es generen a través del treball i dels salaris, sinó també a on desenvolupem i cap a on dirigim les nostres despeses. Ens ha sigut impossible a conseqüència de dos factors que han tensat aquest aspecte: l'increment de preus dels aliments, de la cistella de la compra i de l'habitatge. Aquestes realitats mantenen un nivell elevat de desigualtat a la societat, que s'està convertint en un problema de caràcter polític. Aquestes esquerdes, com que un de cada quatre ciutadans estigui per sota del llindar de la pobresa, són les que aprofita el populisme reaccionari per llençar i fer calar el seu discurs.

Les dues crisis dels darrers anys han servit per reforçar la funció del sindicalisme com a eina per ajudar a resoldre els problemes?

Penso que aquesta situació ha validat el perfil de lideratge dels sindicats. En el cas de la crisi política del Procés i la polarització de les posicions, des de la nostra esfera mai hem abandonat la capacitat de raonar, dialogar i plantejar alternatives. Per a nosaltres resultava senzill, atesa la nostra experiència de concertació. Si necessitem negociar un conveni col·lectiu, hem de tenir un conjunt de treballadors darrere la nostra plataforma reivindicativa. Aquest paral·lelisme entre món sindical i polític i el fet d'haver de posar d'acord diferents sensibilitats en el si del sindicat demostrava que també era possible arribar a un consens a la societat. 

[Durant el Procés] No vam ser ni equidistants ni ens vam posar de perfil

El nostre aprenentatge ens feia tenir clar el carril que havíem de seguir. Resseguint els nostres orígens, aquest era el de lluita per les llibertats i la democràcia. No vam ser ni equidistants ni ens vam posar de perfil. En algun moment, el conjunt de la societat catalana reconeixerà el rol dels sindicats en la resolució del conflicte polític, que s'ha acabat amb un nivell de cohesió alt i liderat per una societat civil, de què formem part, que no volia trencar l'equació de la convivència.

Com a treballador en excedència de l'antiga Nissan, com valora l'acord que ha permès la reindustrialització de la planta i la posada en marxa, fa pocs dies, de l'activitat amb Ebro?

En el meu cas, ara pertanyo a l'empresa Silence. Trobar una solució política a una decisió que crec que ha estat la més dràstica de la indústria a Catalunya i a l'Estat espanyol des de l'inici de la democràcia com és el tancament de l'empresa era per a mi una prioritat i un compromís des del punt de vista personal, professional i emocional. Veure ara, després de l'esforç que hem fet durant tants anys, en tots els escenaris, com la vaga que vam portar a terme en plena pandèmia i amb un estat d'alarma declarat, l'acord laboral per donar-nos una oportunitat per reindustrialitzar la planta i la tasca de contactes i de negociacions per garantir la viabilitat i el futur de l'activitat fins a l'arribada de la companyia xinesa Chery, que és un projecte d'èxit, ens dona una gran satisfacció. 

L'aposta ja comença a donar feina a més de 500 persones. A part, amb els treballadors que estan en formació, s'està més a prop de l'objectiu laboral de recol·locació dels antics empleats de Nissan. A més, hi ha bones perspectives de futur amb l'aterratge d'empreses asiàtiques a l'Estat espanyol en el sector del cotxe elèctric. Aquestes firmes estan desembarcant a Catalunya i al sud d'Europa perquè els costos energètics ajustats, fruit d'una determinada dinàmica política, actuen com un incentiu d'atracció d'inversions. Aquestes apostes ja estan començant a tenir concrecions. La capacitat de consum energètic que té l'estratègia de la mobilitat elèctrica troba un element d'incentiu amb els seus costos a Catalunya i a Espanya. És una tendència que pot enfortir el teixit productiu del nostre país.

Pot servir l'exemple de l'antiga Nissan com a model de la reindustrialització a Catalunya?

Primer de tot, m'agradaria remarcar que durant la signatura de l'acord per reactivar l'antiga Nissan, l'únic que se'l creia era el nostre sindicat. Ningú entenia que era allò de la reindustrialització. A hores d'ara, l'exemple de Nissan és una referència d'algunes modificacions normatives que ja s'han posat en marxa. Fins que va esclatar el cas, no disposàvem de cap mecanisme administratiu que incentivés a una multinacional a tenir un compromís de reindustrialització quan tanca la fàbrica. No existia cap condició i la vam posar sobre la taula en el marc d'un acord laboral durant la negociació d'un Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO).

Avui dia tenim tres quartes parts de la plantilla de l'antiga Nissan ja recol·locada. És una història d'èxit

Aquest marc normatiu l'hauria de promoure la mateixa Administració, com ja passa a França. A partir d'aquí hem construït un escenari en què hem vinculat a les administracions en aquell acord de caràcter laboral. De les experiències viscudes amb Nissan, hem creat un protocol normatiu sobre com s'ha d'actuar en el cas que una empresa vulgui marxar i traslladar la seva activitat fora de Catalunya. Aquest argumentari s'ha incorporat al Pacte Nacional per a la Indústria per facilitar que s'incentivi la reindustrialització i que no hi hagi una deslocalització financera. Avui dia tenim tres quartes parts de la plantilla de l'antiga Nissan ja recol·locada. És una història d'èxit que s'ha d'explicar. És un èxit de la lluita sindical, de la col·laboració entre institucions, un èxit econòmic.

Ha canviat el focus de les lluites sindicals els darrers anys amb la reivindicació de la Renda Bàsica, l'habitatge o mesures més transversals?

M'agrada recordar que les mobilitzacions veïnals de fa gairebé 50 anys en defensa de les llibertats nacionals i els drets fonamentals superaven i transcendien el paper dels sindicats. El que ha canviat és la capacitat d'agregació del conflicte. Abans, els moviments veïnals, socials o sindicals responien a una idea més global. 

La confluència dels conflictes ha d'agregar la societat darrere d'un model. Si sortim de forma reactiva darrere de cada problema, estem deixant de construir un horitzó i perdem la confiança dels ciutadans. En aquest forat és on entren la dreta i la ultradreta perquè no hi ha un horitzó definit. No hem estat capaços de vincular la lluita del treball amb la dels preus i ens trobem que amb la millora de salari més important dels darrers 20 anys encara hi ha col·lectius que no poden arribar a final de mes.

No hem estat capaços de vincular la lluita del treball amb la dels preus

Hem de dissenyar confluències sindicals i polítiques perquè els ciutadans visualitzin aquesta recuperació de drets que s'ha fet en els darrers sis anys. Sense una aposta integral per garantir les necessitats bàsiques de supervivència de la població i si no travem un espai d'aliances socials amb compromisos polítics de les esquerres i els sindicats agrupats en un front ampli de convergència, la democràcia no serà un sistema que arribi a tothom.

Com ha sigut el procés d'adaptació dels sindicats als nous models productius de les economies de plataforma com el cas de Glovo o Uber?

Les noves realitats del treball s'ha demostrat que són les relacions d'explotació de sempre. Hi havia un empresari i un treballador. Irromp el format digital, però la forma d'organitzar el treball encara és la mateixa. L'única solució era la relació laboral. Des de CCOO Catalunya vam obrir tres fronts. La primera vaga a Europa d'una plataforma digital va ser la convocada pels empleats de Glovo a Barcelona. Vam aconseguir laboralitzar la situació dels treballadors dels supermercats de Glovo i els hi vam crear un conveni col·lectiu. 

Les noves realitats del treball s'ha demostrat que són les relacions d'explotació de sempre

Per lluitar amb les noves realitats del treball hem d'aplicar les velles relacions laborals. Són les úniques en què es determina la relació entre un empresari i un empleat. Fins a aquell moment, certs sectors venien el mantra que les economies de plataformes eren el futur i la relació laboral ja no era necessària. Hem aturat els perills que suposava un model de negoci que obria noves línies d'explotació laboral que no podíem assumir.

Des d'altres organitzacions, s'acusa CCOO Catalunya d'haver-se convertit en un sindicat de postal, que ha perdut el seu caràcter reivindicatiu i amb menys capacitat de mobilització. Com valora aquesta crítica?

Si no tinguéssim una estructura articulada com la nostra, que algú m'expliqui com som capaços de comptar amb 148.000 afiliats a Catalunya, xifra que suposa multiplicar per cinc els que apleguen tots els partits polítics junts. Aquesta organització és la que permet donar assessorament laboral a més de 35.000 persones cada any. La nostra organització sindical ha de tenir burocràcia per la seva mateixa dimensió. Hem de recordar que a Catalunya, CCOO no ha perdut mai unes eleccions sindicals de caràcter general. 

No es pot plantejar una comparativa sobre quantes vagues estem convocant precisament en l'etapa més important en relació amb la capacitat de recuperació dels drets. Resulta contradictòria, ja que no les convoques quan els salaris són més alts durant els darrers anys. En funció de la resistència patronal, actua la pressió sindical. La protesta i la vaga no són un fi en si mateix, sinó un recurs per arribar a la negociació o a la concertació.

Encara veieu possible el suport patronal a la proposta de reduir la jornada laboral a les 35 hores setmanals?

La protesta i la vaga no són un fi en si mateix, sinó un recurs per arribar a la negociació o a la concertació

La patronal ha pres una posició política, que cada vegada és més sostinguda pels partits de dretes. L'única sortida és l'acord polític dels partits que van donar suport a la investidura de Pedro Sánchez. Això sí, s'han d'evitar contradiccions com les que manifesta Junts per Catalunya, que reivindica al Parlament de Catalunya un increment del Salari Mínim Interprofessional aquí, però rebutja la reducció de la jornada laboral. La mesura, amb la seva aplicació inicial, ja tindria un impacte retributiu immediat en més de 460.000 treballadors catalans contractats a temps parcial que cobren un sou per sota del salari mínim. 

Oposar-se a la tramitació de la llei de la reducció de la jornada laboral és donar l'esquena a dues terceres parts de la ciutadania d'aquest país que es mostra favorable a la mesura. Es tracta de repartir equitativament el treball reproductiu, igual que s'ha fet amb el productiu.

Quines haurien de ser les reivindicacions de CCOO Catalunya després del congrés de l'abril de 2025?

Una de les prioritats hauria de ser reclamar un acompanyament de les transicions del model productiu i donar respostes als reptes demogràfics que tenim a sobre la taula. Un altre repte pendent és fer que l'únic sector productiu que s'ha externalitzat cap a les famílies, com és de les cures, es doti de recursos públics per crear un sistema nacional, similar a l'educatiu o al de salut. Hi ha tres eixos clars a reivindicar en el futur: la transformació del model sostenible productiu, el treball com un pilar del nou contracte social i desenvolupar l'estat de benestar social.