Vaga docent a Catalunya: guanyar una batalla important avui per eixamplar la lluita demà

En un context marcat per anys de retrocessos socials, lògiques mercantilitzadores i creixent autoritarisme polític, el cicle de lluites docents desencadenat a Catalunya durant el curs 2025-2026 ha desembocat en un seguit de victòries, parcials però molt significatives, impensables a principi de curs.

La imposició per part del tripartit de la LEC el 2009 ha suposat una degradació accelerada de l'educació pública (com ens ha recordat el recent informe PISA), la introducció d'una lògica gerencial i antidemocràtica als centres i, sobretot, la inoculació de la desmobilització, la desafecció política i sindical (el discurs recurrent de culpar als sindicats per justificar la desmobilització pròpia) i, últim però no menys important, una colonització ideològica neoliberal, competitiva i individualista d'una part del col·lectiu docent. Tot plegat ha fet un mal que tot just comencem a revertir, però que requerirà de noves victòries.

Claus de l'èxit

La mobilització d'enguany s'ha basat en un seguit de factors cabdals que no es poden perdre de vista:

a) Un seguit d'experiències prèvies recents han tingut efectes acumulatius indispensables per fer possible la batzegada d'enguany:

● La lluita de les interines per l'estabilització davant de "l'icetazo".

● Les vagues contra l'autoritarisme del Cambray, que, si bé no van desembocar en grans victòries, sí van facilitar i accelerar l'estabilització d'amplis sectors docents precaris. Això va ser essencial per reduir la precarietat, la timidesa davant les direccions per buscar continuïtat individualment als centres i, sobretot, contenir la por a fer vaga i mobilitzar-se. La lluita contra Cambray també va permetre reduir la jornada lectiva i revertir altres aspectes més lesius de les retallades dels temps del duet Mas-Rigau, com ara la recuperació dels estadis a sis anys…

Relacionat amb aquest tema

La consulta del preacord amb Educació arrenca dilluns i els sindicats majoritaris desconvoquen les vagues fins dijous

Públic

Tot plegat ha anat eixamplant el cercle de gent mobilitzada a molts centres i, sobretot, ha anat incorporant a molt docent jove a la seva primera experiència de lluita.

b) Un treball previ de dos anys de consultes, entrevistes i preparació amb les plantilles per part del sindicat USTEC que ha permès construir una massa crítica suficient com per llençar un cicle de mobilitzacions, no només per protestar, sinó per guanyar i conquerir millores palpables, concretes i molt sentides. Amb la incorporació de tot un seguit de mètodes procedents de l'anomenat "organizing", que han donat grans resultats en molts moviments socials, sindicals i polítics, tant a Estats Units com a altres països europeus, aquesta organització sindical ha actuat com a detonant i principal estructuradora de les mobilitzacions, juntament amb les assemblees de centre i de zona.

c) Una lògica unitària que ha buscat acords consistents i un front sindical el més ampli possible capaç de mobilitzar una majoria del col·lectiu, malgrat les traïcions primerenques d'uns i les retirades i/o allunyaments més tardans d'altres, que en els dos casos han afeblit la posició negociadora del col·lectiu, sobretot en el primer cas, és clar, però no només.

d) Un procediment democràtic de consulta amb el conjunt de les plantilles sobre les reivindicacions, les modalitats de mobilització i sobretot sobre els passos a donar a les negociacions amb l’Administració i davant de possibles acords.

e) Un enfocament sòcio-polític de la vaga que ha desenvolupat una estratègia conscient d'aliança amb les famílies, de conquesta del suport d'una majoria de l'opinió pública (i fins i tot de sectors no menyspreables de l'opinió publicada) i d'economia d'esforços dels vaguistes (sent conscients dels límits de les vagues com a palanca de pressió en sectors com el nostre, de treball no directament productiu o connectat a les cadenes de valorització del capital… que, en canvi, sí posen pressió directa sobre la classe capitalista).

Relacionat amb aquest tema

Principi d'acord entre Educació i els sindicats majoritaris, amb un increment salarial d'uns 600 euros mensuals en quatre anys

Judit Castaño / Marc Font

Coses a no perdre de vista

El preacord que s'ha assolit i que se sotmetrà a debat als centres i a consulta online a tota la plantilla s'ha basat en una estratègia negociadora que ha intentat arrencar totes les concessions possibles abans de final de curs en un context polític marcat per:

a) L'encotillament de les negociacions posteriors per un “pacte de país” que només tenia d'històric la magnitud de la traïció a tot el col·lectiu docent per part de les direccions burocràtiques de CCOO i UGT. Això ha dificultat enormement desbloquejar les negociacions i ha estat una veritable llosa.

b) El poder de les mobilitzacions, malgrat la seva amplitud, combativitat i dinamisme ja estaven perdent força, sobretot pel que fa al seguiment de la tongada de vagues del mes de maig si les veiem en conjunt… cosa que previsiblement s'aprofundirà, atès que moltes etapes educatives ja han acabat les classes o estan a punt de fer-ho i a que hi ha un cert cansament més enllà de les avantguardes més actives i perquè la combativitat del col·lectiu no passa del zero a l'infinit en una sola experiència. Els processos moleculars de radicalització requereixen temps, formació, organització i reflexió.

c) Des de l'abril es constatava una polarització creixent de l'opinió entre partidaris d'escalar la lluita cap a una vaga indefinida a final de curs i qui ja no estava disposat a fer més de 2 o 3 dies de vaga… cosa que comprometia seriosament la continuïtat del moviment. Molt probablement no aconseguir conquestes significatives abans d'estiu pot generar una dinàmica de disgregació, conflictes i desmoralització que seria extraordinàriament difícil de remuntar a la tardor.

d)    El govern del PSC, tot i haver patit una situació de fragilitat per la crisi de rodalies, la seva feblesa parlamentària i la seva incapacitat de frenar el moviment amb l'anomenat "pacte de país" amb CCOO i UGT i d'enfrontar a les famílies al professorat, ha recuperat oxigen gràcies a l'aprovació dels pressupostos amb el suport d'ERC i Comuns, sense que cap de les dues formacions el condicionés realment a les reivindicacions docents, més enllà de declaracions abstractes.

e) Si bé és cert que l'amenaça de no fer sortides i colònies el curs vinent ha estat un mecanisme de pressió molt eficaç sobre el Departament, hem de ser conscients de què portar-ho a la pràctica podria malmetre significativament l'aliança amb les famílies i podria portar a greus conflictes entre plantilles i direccions, de la mateixa manera que amenaçar els exàmens de la selectivitat podria portar a un rebuig d'una part del jovent que porta tot el curs preparant-se per a les PAU -sobretot els d'origen més humil que necessiten treballar a l'estiu per pagar-se els estudis-.

f) L'opció d'aprofitar la visita del Papa per escalar les protestes, probablement una dels factors que expliquen moltes de les concessions d'última hora del Departament, té un gran potencial disruptiu i probablement hauria comptat amb les simpaties d'una majoria social si la Niubó i l'Illa no haguessin sortit de l'enrocament anterior, però probablement en el nou context també podrien tenir un efecte contraproduent. Tampoc és evident que sigui fàcil una mobilització eficaç en un context on s'ha anunciat una fortíssima presència policial.

g) Per últim, si ja fer una vaga indefinida és de per si una aposta molt arriscada que requereix moltíssima organització, determinació i capacitat de sacrifici (com s'està veient al País Valencià… on, per cert, les ofertes del govern de moment estan molt per sota del preacord assolit al Principat), iniciar-la a final de curs segurament seria un fracàs garantit, i més sense una àmplia unitat sindical.

Perspectives

Votar a favor de l'acord és una aposta tàctica que permet consolidar les conquestes d'aquest cicle sense deixar de mobilitzar-se, d'enfortir sindicats, assemblees i coordinacions de zona, de pressionar i mobilitzar-se per garantir el desplegament dels acords i al voltant de reivindicacions noves o que no s'han pogut guanyar en aquest cicle de vagues. La gent que legítimament defensa el no a l'acord també ha de tenir present el risc de que el Departament es tiri enrere, torni a l'acord de març amb CCOO i UGT i de que ulteriors mobilitzacions a curt termini no portin a cap victòria real i sí a moltíssima frustració i desmoralització. Cal un debat honest i amb prou temps als centres que permeti una reflexió col·lectiva, tot evitant la crispació i les desqualificacions, i fer la votació online que està prevista. És important tenir present també que rebutjar l'acord implica estar disposats a anar a una escalada improbable del conflicte per les raons que s'exposaven abans. Cap lluita obrera, ni avui en dia ni en els temps de la vaga de la Canadenca, ni aquí ni enlloc, ha aconseguit victòries reals sense arribar a compromisos amb l'adversari. En aquell cas, la intel·ligència de Salvador Seguí, el 'Noi del Sucre', d'entendre que una vaga, per combativa que sigui, ha de donar fruits concrets per consolidar posicions, enfortir l'organització i mantenir una visió de conjunt de les tasques del proletariat va ser cabdal, cosa que la patronal no li va perdonar mai i que portaria poc després al seu assassinat a mans dels pistolers dels "sindicats lliures", cosa de la qual mai no es va recuperar la CNT històrica, que viuria una forta polarització i un període de lluites internes molt destructives.

És molt comprensible que alguna gent que fa la seva primera experiència de lluita docent tendeixi a exagerar el potencial de la mobilització després d'haver experimentat la il·lusió que desperta l'acció col·lectiva, però és fonamental mantenir una visió de conjunt i consolidar la victòria. Necessitem temps per recuperar forces, reorganitzar-nos i preparar nous objectius. Cal acompanyar també, amb seguretat i alhora fraternalment, la reflexió de qui no ha participat en el conflicte però que ha vist amb els seus propis ulls que l'acció des de baix i les vagues sí serveixen. I, últim però no menys important, hem d'enfortir les assemblees, els sindicats i els col·lectius de la comunitat educativa per encarar les properes embranzides des de la confiança que dóna la sensació de victòria, per molt parcial i incompleta que sigui.

Noves lluites, nous camins…

Òbviament, l'acord arrabassat in extremis al Departament d'Educació queda lluny de les nostres aspiracions, com ara indexar els salaris amb la inflació, reduir més significativament les ràtios, més concreció en aspectes com ara la desburocratització i el fre al desgavell curricular… No obstant, com estem veient al País Valencià, Galícia, Aragó, Madrid, etc…, el malestar i les lluites docents s'estan generalitzant a altres territoris al voltant de reivindicacions molt similars a les nostres. Per què no començar a federar-les i treballar en la perspectiva d'una vaga docent a tot l'Estat, com la dels 21 dies de 1988, al voltant d'objectius pendents i d'altres de nous com ara:

-Setmana docent de quatre dies, compactant la càrrega lectiva, per alliberar temps per al lleure i les tasques personals.

-La indexació per llei dels complements específics autonòmics a l'evolució de la inflació a cada CC.AA.

-La lluita per la jubilació als 60 anys en col·laboració amb el moviment pensionista.

-Un complement de residència en el cas del personal destinat a municipis catalogats com a zona de mercat immobiliari tensionat, en aliança amb el moviment per l'habitatge.

-Un pla estatal de transició ecològica, resiliència climàtica i estalvi energètic per als centres educatius, amb recursos estatals assignats a cada comunitat autònoma… en confluència amb les AMPES i els moviments per la justícia climàtica.

Tot està per fer i [de vegades] tot és possible!