Set apunts en el mentrestant del confinament

Jorge Sánchez, gestor cultural i militant d'Anticapitalistes

1./ La vida ha donat un tomb de 180º en només dues setmanes. L’engranatge de funcionament del sistema econòmic i social en el qual vivim s’ha aturat en sec. La vida en un mirall ens escup una mena de realitat distòpica on en molts casos sorgeixen preguntes i plantejaments de quina és la vida que estem vivint, com la volem viure i amb qui la volem viure. Una de les idees més comunes entre part de les esquerres és que cal fer un “reset” a tot un sistema social i econòmic agonitzant per tal de posar la vida al centre.

2./ A l’altra banda veiem com les elits i la classe política ha sortit en tromba a prendre mesures per tornar, amb el menor cost possible, a l’escenari previ a la pandèmia prenent decisions en l’àmbit econòmic i laboral que van encaminades a fer pagar un altre cop la crisi a les classes populars. La patronal pressiona per tal que l’Estat injecti diners a l’economia. L’hegemonia neoliberal, que s’ha imposat des dels anys vuitanta del segle passat, demana de manera paradigmàtica que sigui l’Estat qui intervingui en el mercat. L’any 2008 era per rescatar als bancs socialitzant les pèrdues de 60.000 milions d’euros mai retornats, ara demanant transferir els salaris derivats dels ERTOS a compte de l’erari públic, entre altres mesures.

3./ Assistim en temps real a una pugna on cada govern implementa mesures que intenten equilibrar el col·lapse del sistema sanitari, en el cas de l’Estat espanyol fruit de les retallades dels governs del PP i de CiU, amb l’intent de salvar al màxim els efectes del sotrac econòmic. Els polítics s'enfronten al dilema entre la preservació de la salut pública i la supervivència de l'economia. En el que coincideixen tots el governs és en tornar a l’escenari previ al que teníem abans de la pandèmia. Tornar el més aviat possible a un sistema que es comprova noquejat, mentre se sent de manera reiterativa des d’algunes esquerres que cal posar la vida al centre.

4./ La COVID-19 actua com a detonant d’una crisi anunciada. Si tornar com si res a l’estat anterior a la pandèmia no sembla que sigui una opció, s’ha de saber com entomar la situació. O mutem cap a un sistema diferent, on encara és molt prematur pronunciar-se sobre com hauria de ser, o el perill pot fer que augmenti encara més l’espai polític de qui fa plantejaments populistes autoritaris i/o nacionalistes identitaris. Evitar aquesta catàstrofe serà un del grans reptes a entomar en una nova bifurcació política.

5./ Una de les idees trampa que s’està implementant des de l'Estat és que estem davant d’una guerra de totes contra la COVID-19. La creació d’un enemic comú que imposi la falsa idea segons la qual tots anem en el mateix vaixell. Llenguatge calculadament bèl·lic, un nosaltres desclassat davant d'un enemic comú que és el virus. Totes contra el virus. Al mateix temps veiem com les elits i la classe política tenen accés a fer-se el test inaccessible per a la majoria de la població, observem com grans fortunes blanquegen la seva imatge fent donacions a diferents iniciatives mentre evadeixen impostos o els tributen a paradisos fiscals any rere any, o normalitzem mesures que potencien el control social, com els militars al carrer o inclús sortint com a portaveus en rodes de premsa governamentals sobre l'evolució de la pandèmia. El capitalisme en crisi fa el que ha fet sempre. Implementar un seguit de mesures que, aprofitant la conjuntura, perpetuïn els seus privilegis a qualsevol preu. Vides humanes si cal.

Las rambles durant el confinament. ENRIQUE PERESCANCIO

6./ En pocs dies s’estan veient els efectes del confinament sobre la vida de moltes persones. Una sensació d’irrealitat de viure en una nau espacial, llevat dels nostres veïns amb els quals ens miren com a extraterrestres; possibles hostes d'un virus mortal. Per això, segurament, sortir a les balconades a les 20:00 h, funciona com una mena de catarsi col·lectiva i pot apuntar a potencials canvis en el nivell de consciència.

Moltíssimes veus parlen d’un punt d’inflexió o d’un abans i un després d’aquesta pandèmia. Malgrat aquestes veus optimistes, tenim experiències recents que ens obliguen a repensar les tasques a fer per provocar realment canvis estructurals.

L’exemple del 15M, conseqüència de la crisi que va fer esclatar el 2008, també havia servit per trencar certs consensos sobre el sistema capitalista. Les reivindicacions d’aquell moviment apuntaven a un seguit de demandes semblants a les que ara plantegen diferents col·lectius socials en un pla de xoc. La crua realitat és que la inèrcia institucional i l’adaptació al sistema, fan inservibles els partits anomenats “del canvi” si volem entomar un nou embat contra el sistema. Necessitem noves eines per començar a treballar per un canvi radical. La disjuntiva a un retorn a la situació anterior a la pandèmia pot significar una tragèdia, tenint en compte els reptes que demana l’emergència climàtica. Els que apostin pel canvi radical per posar la vida al centre tindran renovades evidències per argumentar en contra de les polítiques austericides que van provocar les retallades que han portat el sistema públic sanitari cap el col·lapse.

7./ El fet de quedar-nos a casa no ens ha de portar a l'aïllament, cal dotar-se de noves eines per l’endemà que s’acabi el confinament. En aquest mentrestant cal cuidar-se, reflexionar, llegir i preparar el retorn al nostre natural camp de batalla, el carrer. Els sindicats de classe tindran un paper fonamental en el nou període però també les noves formes de sindicalisme social i altres moviments que lluiten per preservar qüestions indispensables per mantenir la vida. Moltes qüestions que l’hegemonia neoliberal ha anat convertint en mercaderia. Cal, per tant, organitzar-se i recuperar la iniciativa política i tenir molt present una realitat que no havíem comprovat mai fins ara: el poder que té el poble quan s’atura la producció quinze dies.