Quatre anys després de l'1 d'octubre

Aquest article forma part de la col·laboració entre el Institut Sobiranies i Públic

Jordi Muñoz

Professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Barcelona

Quatre anys després de l'1 d'octubre, Catalunya (com és obvi) no és independent. I la independència no sembla, tampoc, imminent. L'intent de forçar les coses que va fer l'independentisme en el 2017 es va topar amb un mur de realitat: la correlació de forces interna i externa, i sobre les condicions necessàries per a materialitzar un procés de secessió en el nostre context històric i geopolític. L'independentisme, que potser en alguns moments es va creure la seva pròpia propaganda, va poder constatar quins eren els seus límits, i els de l'Estat.

Dit això, tanmateix, és obligat constatar també que quatre anys després de l'1 d'octubre a Catalunya hi ha un govern independentista, i una majoria absoluta independentista en el Parlament. Un partit independentista va ser el més votat en les eleccions municipals de Barcelona, encara que l'operació Valls li barrés el pas a l'alcaldia. L'independentisme també va guanyar les eleccions generals, i les eleccions al Parlament Europeu del 2019. A més, aquestes victòries electorals han configurat una aritmètica parlamentària a Espanya que fa dependre investidura i pressupostos del suport de l'independentisme.

Malgrat la decapitació del moviment i de la persecució judicial i policial, malgrat el desgast provocat pels errors del 2017 i de la forta divisió interna del moviment, el cicle del procés ha deixat un llegat que sembla haver transformat de manera estructural el mapa electoral català. Hi ha dos factors a tenir en compte. Primer, el desplaçament cap a l'independentisme del nacionalisme autonomista català sembla que no té marxa enrere, i tots els intents de recuperar el vell esperit de la convergència pactista han resultat infructuosos. El segon, els vells patrons de vot dual, que feien que els partits d'àmbit català fossin molt forts en les eleccions autonòmiques i molt febles en les generals s'han acabat o, almenys, s'han afeblit molt. Això, si es consolida, tindrà fortes implicacions en la política espanyola, ja que convertiria la dependència de les esquerres cap a l'independentisme català en un factor estructural i no conjuntural.

En el fons, tot això respon a un procés de solidificació dels alineaments electorals que deriva de la polarització política. En aparença, la intensa tardor del 2017 no va canviar substancialment la correlació de forces. Curiosament, els percentatges de vot entre 2015 i 2017 no van variar molt. Però per sota d'aquesta aparent estabilitat, sí que passaven coses. Com no havien de passar?

La cruesa de la repressió policial del referèndum, i del que va venir després (presó, exili, judici i condemna del Suprem, repressió econòmica i persecució de la protesta independentista) ha deixat una ferida molt oberta en la societat catalana. La rasa que es va obrir amb la incapacitat del sistema polític espanyol d'acomodar o donar resposta a cap de les demandes del sobiranisme català des del 2010 es va fer molt profunda amb la resposta policial i penal a l'1 d'octubre. Una resposta que, més enllà dels indults, encara continua en marxa. Certament, algunes de les coses que va fer l'independentisme durant el procés també van generar una ferida i la consegüent reacció en una part de la societat catalana que es va sentir amenaçada. Però la simetria en aquest cas és fal·laç.

Tot això ha deixat el conflicte en una espècie d'estat de congelació. Hi ha un intent, diria que sincer per part d'Unides Podem i d'ERC i no tant per part del PSOE, d'explorar sortides mitjançant un procés de negociació. Però la negociació topa i toparà amb molts obstacles. Un que resulta molt evident és la divisió de l'independentisme i les poques ganes que tenen dos dels tres partits independentistes d'explorar aquesta via. Però m'atreviria a dir que els principals problemes són els que vénen de l'Estat, començant pel tancament constitucional del règim del 78, seguint per la poca voluntat del PSOE, que és part integral d'aquesta arquitectura i per la feblesa relativa de Podem, que després de la seva fase ascendent ha quedat de moment confinat a un paper relativament secundari.

No cal ser molt astut per entendre que la qüestió catalana suposa un destorb per a l'esquerra espanyola, que preferiria que aquest tema desaparegués de l'agenda per sempre. Els provoca, en primer lloc, una incomoditat ideològica profunda, perquè la matriu centralista i jacobina de l'esquerra espanyola no és menor. A més, pensen que aquest tema desvia l'atenció dels temes importants, i que la polarització en aquesta dimensió afavoreix a la dreta. És per això que una part important de les esquerres espanyoles ha estat sempre disposada a comprar les teories més estranyes sobre la naturalesa conjuntural, o intrínsecament perversa del sobiranisme català. Per això, mentre miraven obsessivament el sobiranisme català com a font de tots els mals, els creixien monstres com Vox o Isabel Díaz Ayuso i el seu turbonacionalisme espanyol-madrileny.

La mala notícia per a aquestes esquerres, no obstant això, és que de moment la qüestió no desapareix, ni sembla que ho vagi a fer aviat. De fet, n'hi ha prou amb aixecar la mirada per entendre que el procès no van ser uns anys aïllats d'al·lucinació col·lectiva, sinó una fase, més o menys encertada, d'un conflicte polític secular sobre la distribució territorial del poder i la construcció de l'estat espanyol modern. De fet, la qüestió està plantejada ara en uns termes que fan inevitable que qualsevol projecte polític espanyol amb voluntat transformadora s'hagi d'encarar a fons. Perquè només una resolució en clau democràtica de la qüestió territorial podria obrir els panys que tanquen les oportunitats de transformació a Espanya. No hi ha cap possibilitat de transformació social i democràtica a Espanya que no passi per encarar aquesta qüestió.

Cavalcar explícitament o implícita sobre la repressió estatal per tractar d'evitar-la, externalitzar la gestió als tribunals i la Policia, que és el que voldria fer una part de l'esquerra espanyola, farà inviable no només la fórmula parlamentària actual, sinó també qualsevol transformació real de la distribució del poder en l'Estat. I, de fet, la judicialització el que fa és reforçar uns poders de l'statu quo controlats per la dreta espanyola que, quan pugui, atacarà també a les esquerres espanyoles. Senyals no en falten. Desgraciadament, quan s'adonin alguns ja serà massa tard.