El punt de no retorn

Josep Mª Reniu. Doctor en Ciència Política i de l'Administració i professor de la UB @jmreniu

Un dels errors que massa sovint fem és creure que hi ha una correspondència directa, perfecta i clarament visible entre causes i efectes. Així hom està sovint temptat de ser el primer en aixecar el dit i assenyalar una successió inalterable de fets: per culpa d’això ha passat això altre, i llestos! Aquesta concepció lineal dels esdeveniments és perfecta, sempre però que la realitat no ho espatlli... atès que, per definició, la realitat és complexa i polièdrica.

Això ve a tomb pel fet que sovint hem escoltat que l’independentisme a casa nostra té un únic motiu, una única causa: la sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional, de 28 de juny, que feia miques la darrera proposta política de millorar l’encaix (sic) de Catalunya al conjunt de l’Estat espanyol. És evident que aquesta sentència va provocar un rellevant nombre d’efectes, però ni de bon tros és el punt de partida del moviment sobiranista sinó que va fer evident que ens trobàvem davant el punt de no retorn.

Mirem-nos-ho. La reforma estatutària no va ser pas l’únic intent de millorar la relació entre Catalunya i l’Estat, sinó que s’havien succeït amb anterioritat propostes sobre com aprofundir en l’autogovern català. Aquesta darrera s’havia bastit entre desavinences entre els que llavors eren socis de govern, una part de l’oposició (CiU) reclamant el concert econòmic fins al dia de la votació en el ple i l’altra (PP) desmarcant-se en solitari del text des del primer moment. El text aprovat per 120 dels 135 escons (només el PP va votar-hi en contra) va passar al Congreso de los Diputados on és coneguda la cita que posa en relació un ribot i el text. Del que es tractava era d’avançar en la concepció plural de l’Estat espanyol o, si es prefereix, bastir realitats que fessin cert el “mantra” que ja s’escoltava feia temps segons el qual l’Estat espanyol era el “més descentralitzat del món, fins i tot més que els estats federals”... Es podrà discutir si l’abast del text era més o menys ambiciós, però la clau de fons era per una banda la posada al dia d’un model de descentralització territorial del poder que no havia assolit les expectatives generades, enfront d’una indissimulada voluntat recentralitzadora per part de les principals formacions polítiques espanyoles, PP i bona part del PSOE.

De fet, només arribar el text al Congreso ja s’activaren tots els recursos polítics, jurídics i mediàtics en contra seva, amb un Mariano Rajoy que havia endegat una recollida de més de 4 milions de signatures en contra de la tramitació de l’Estatut i proposant un referèndum (sí, ho heu llegit bé) “sobre la igualtat dels espanyols a tot l’Estat”. Tot i la seva aprovació parlamentària (un cop ribotejat) i el referendament dels ciutadans de Catalunya -amb més abstencions que votants i amb ERC expulsada de l’executiu un mes abans- el text va ser portat al TC –entre d’altres- per un recurs del PP contra 114 articles del total de 223.

En la seva admissió a tràmit i en els quatre anys dedicats a cuinar la sentència –amb recusacions de part i l’obstaculització interessada de la renovació del TC- trobem una de les evidències més clares del procés de descomposició del sistema polític espanyol. Una raó d’estat jurídica per sobre de la voluntat ciutadana o, si ho preferiu, la negació de la política com a mecanisme evolutiu. La resposta per part de la ciutadania i la classe política catalana, amb la manifestació del 10 de juliol del 2010 (“Som una nació, nosaltres decidim”) crec que no fou l’inici de res, ans la constatació d’una emprenyada col·lectiva covada durant molt de temps. No serà doncs una conversió espontània, sinó que esdevé la darrera fase d’una seqüència lògica: constatada a bastament la impossibilitat de reformar un sistema afectat per l’aluminosi (jurídica i política) hom només podia optar per sortir-ne.

És a dir, la sentència del TC va fer evident la inutilitat fàctica de la lleialtat envers el sistema –una reforma estatutària dins del marc constitucional, legitimada pels ciutadans amb el seu vot-, que no havia permès d’assolir uns objectius polítics (de mínims) per a l’aprofundiment de l’autogovern que eren àmpliament compartits. Així, enfront el sistemàtic i conscient menysteniment de qualsevulla proposta de desenvolupament polític hom només disposava d’una última opció: la sortida. És així com el creixement del sobiranisme (i no pas la seva aparició) esdevindrà l’única opció política per una part significativa de la població del país. Això modificarà radicalment l’escenari polític vigent al país, trinxant-ne els lideratges, partits i les dinàmiques polítiques fins llavors existents.

En resum, els esforços de la caverna per desmantellar les pretensions de millorar l’autogovern generaran paradoxalment un doble efecte no desitjat: per una banda el camí obert pel TC esdevindrà una càrrega de profunditat per la mateixa estabilitat del sistema i, per l’altra, farà evident la impossibilitat de reeixir en la reforma del sistema. Així que, l’any 2010, vàrem passar el punt de no retorn.