Privilegis vs. democràcia

Oriol Junqueras Vies, president d'Esquerra Republicana de Catalunya

De vegades, pensem que Europa és l'oasi de la progressia i de la modernitat. Però si ens fixem en la composició del Parlament Europeu veurem que la suma de diputats de l'esquerra, dels verds, dels demòcrates, i dels demòcrates-liberals no arriba ni de bon tros a la meitat. Això vol dir, doncs, que més de la meitat d'aquesta cambra la conformen els conservadors europeus i l'extrema dreta europea. Aquesta dada ens ajuda a situar-nos, a entendre i a desgranar la complexitat del context actual.

En aquest mateix sentit, hem presenciat victòries electorals dolorosament clares de l'extrema dreta o d'una dreta molt extrema en països europeus com Itàlia, Hongria o Polònia. També, victòries molt ajustades de candidats progressistes en alguns països llatinoamericans, on els guanyadors s'enfrontaven a un perfil d'extrema dreta molt marcat, com són els casos del Brasil i Xile.

Davant d'aquest context global actual, a més, observem un patró molt concret de conducta per part del poder establert, que creu que els seus privilegis estan en risc a causa del resultat de la democràcia i del resultat de les urnes; i que en comptes d'acceptar-ho, decideix atrinxerar-s'hi.

Aquest mateix atrinxerament l'hem anat observant al llarg de la història adoptant diverses formes. Ho vam veure als anys 20 i 30 del segle XX, amb l'arribada del feixisme, quan una part de les velles estructures de poder va sortir al carrer amb uniformats per ocupar els carrers i acabar amb la democràcia. També, als mateixos anys 20 i 30, quan alguns òrgans dels estats es van convertir en paraestatals, i la policia, en parapolicial, i l'exèrcit, en paramilitar. Ho vam veure durant els anys 70 i 80 del segle XX, quan la resposta dels vells règims i dels vells poders va ser l'ús de forces paramilitars i parapolicials, i dels cops d'Estat. D'aquí se'n deriva, a l'Estat espanyol, el terrorisme d'extrema dreta -abans del GAL i amb els GAL-, els seus atemptats als Països Catalans, i una sèrie de detencions arbitràries, tortures i empresonaments injustos.

Aquest mateix fenomen el van viure a Llatinoamèrica, a una escala molt més gran, en forma de dictadures militars: a Xile, amb 3.000 morts, a l'Argentina, amb 30.000 morts, o a Colòmbia, amb 300.000 morts.

I, avui, una nova onada d'atrinxeraments es materialitza en l'actuació d'alguns sectors de l'establishment, que manté el control del poder judicial i s'hi aferra per frenar la pulsió democràtica pel canvi. En el cas espanyol, s'atrinxeren tot mantenint-se en els càrrecs caducats, i prefereixen no renovar els òrgans dels qual formen part, encara que la llei prevegi que la seva composició ha de respondre a les majories parlamentàries. Què diríem si un alcalde, després d'haver perdut unes eleccions decideix no abandonar el seu càrrec i saltar-se els resultats de les eleccions? Aquest exemple il·lustraria el que ha succeït aquests darrers dies al Tribunal Constitucional i al Consell General del Poder Judicial.

Aquest mateix patró, però, es reprodueix en altres països. Recordem, si no, com Dilma Rouseff és apartada de la presidència del Brasil, o com s'impedeix la participació del candidat Lula da Silva en els comicis. També hi ha altres casos semblants, com el d'Evo Morales a Bolívia, Rafael Correa a l'Equador, o Gustavo Petro a Colòmbia. I quan això no és prou, els mateixos sectors no tenen escrúpols a l'hora de recórrer a tàctiques obertament insurreccionals, com vam poder veure en l'assalt part de l'extrema dreta, al Capitoli dels EUA.

En el nostre cas concret, una lectura possible dels fets d'aquests dies està relacionada amb un moment històric determinat, quan l'Estat espanyol deixa de ser un estat imperial. És aleshores quan la intel·lectualitat de l'època manifesta que l'Estat s'enfronta a "los cuatro problemas": la reforma agrària, l'Església, l'exèrcit i Catalunya. Avui, però, la qüestió agrària ja no representa un problema per a l'Estat, perquè ha fet rendible la propietat de la terra sense necessitar els treballadors. L'Església ha deixat de ser un actor important. I, finalment, el paper que en el seu moment pertocava a l'exèrcit, ara el fan els jutges. Per tant, avui, l'únic "problema" per a ells és la qüestió catalana, i possiblement per això hi centren el gruix de la seva actuació.

Lluny de ser fruit de l'atzar, tot plegat respon a una actuació programada, preparada i concertada a nivell internacional. El vell poder actua amb determinació contra una l'única amenaça real que percep: la resposta dels demòcrates. En aquest context, cal que expliquem al món que la societat catalana és víctima de les temptacions antidemocràtiques que es reprodueixen, amb diferents intensitats, a escala global. La defensa plena de la democràcia i dels drets de les persones no és només el que demanen els consensos més amplis existents a la societat catalana: és, també, la millor carta de presentació a l'hora d'explicar-nos arreu del món.