El Premi Internacional Catalunya a Joseph Stiglitz, una bona notícia

Miguel Guillén

El jurat del Premi Internacional Catalunya, creat per la Generalitat, ha decidit atorgar el XXXV guardó a l'economista Joseph Stiglitz, argumentant que el mereix "per haver articulat una visió de l'economia, en tots els seus aspectes, que l'ha convertit en un referent mundial d'una economia més ètica, centrada en el Sud global, en la lluita contra la desigualtat, i en la sostenibilitat". Coincideixo plenament amb aquestes consideracions del jurat i celebro l'atorgament del premi a Stiglitz.

El prestigi d'Stiglitz està fora de tot dubte: Medalla John Bates Clark (1979), Premi de Ciències Econòmiques del Banc de Suècia, conegut popularment com a Premi Nobel (2001), Premi Bruno Kreisky (2002), Premi Loeb (2010), Premi Robert F. Kennedy Book Award (2013), i un llarg etcètera. Ara, Stiglitz suma el guardó que atorga el govern del nostre país, en un reconeixement absolutament merescut que crec que incrementarà el prestigi del premi, que anteriorment ja havien rebut personalitats com Karl Popper, Amartya Sen, Claude Lévi-Strauss, Haruki Murakami o Desmond Tutu, per citar només cinc noms d'una ja àmplia llista.

La primera vegada que molts universitaris d'arreu del món vam sentir el nom del prestigiós economista nord-americà va ser quan vam estudiar microeconomia amb el seu conegut manual durant el primer curs de carrera, en el meu cas fa ja més de vint anys. L'origen del prestigi d'Stiglitz ve de les seves investigacions sobre les conseqüències de la informació asimètrica en els mercats (sí, facin cas al senyor Stiglitz, els mercats no sempre funcionen bé per si sols i no tots els seus actors tenen la informació necessària), en el que ara s'anomena l'"Economia de la Informació". Les seves contribucions innovadores en aquest camp, particularment en allò que té a veure amb la selecció adversa i el risc moral, el van portar a ser mereixedor del conegut com a Premi Nobel d'Economia el 2001, junt amb George A. Akerlof i Michael Spence. També ha treballat en altres camps, com ara la macroeconomia, la teoria monetària, l'economia del desenvolupament, les finances públiques i corporatives, l'economia del benestar, l'estudi de les desigualtats i la distribució de la renda, etc. I ho ha fet, a més, amb voluntat de divulgació, escrivint treballs i llibres que han aconseguit èxit de públic més enllà dels (sovint) elevats i infranquejables murs de l'acadèmia. Aquí radica part del seu èxit: la facilitat per explicar-se pedagògicament, fent arribar les seves investigacions a un públic ampli, a nivell internacional.

Un dels grans mèrits d'Stiglitz a l'hora d'investigar i divulgar la seva obra és que ho fa des d'un punt de vista que trenca els esquemes establerts per les teories quasireligioses del neoliberalisme, que malauradament porten més de quaranta anys imposant-se hegemònicament i esdevenint un suposat consens basat en creences no sempre ben fonamentades però que, com que estan al servei dels poderosos, han gaudit (i gaudeixen) d'una àmplia difusió per terra, mar i aire durant dècades. Sovint, les paraules d'economistes com Stiglitz són poc més que unes refrescants gotes d'aigua en un oceà immens on el domini neoliberal és aclaparador, i qui gosa qüestionar aquests postulats s'arrisca a ser desprestigiat i a ser titllat immediatament de dogmàtic o coses pitjors. Stiglitz, que va treballar com a assessor del govern dels Estats Units amb Bill Clinton a la presidència i com a vicepresident del Banc Mundial, sap que no sempre és fàcil fer arribar propostes de canvi a les altes instàncies de decisió política (i econòmica). Però tot i així, és un home que treballa incansablement per denunciar aquelles injustícies que observa, oferint propostes per poder viure en un món millor. Ara bé, no estem parlant d'un anticapitalista furibund ni un comunista que fa olor a sofre, però que sí que ha donat suport a moviments com per exemple Occupy Wall Street. Perquè per molt que ens haguem acabat creient que "There is no alternative", sí que n'hi ha. I tant si n'hi ha.

Stiglitz és un economista neokeynesià compromès, un intel·lectual que no dubta en criticar des de fa anys com s'està desenvolupant el procés de globalització, que denuncia les desigualtats existents arreu del món i que qüestiona les decisions dels bancs centrals, sovint basades en ortodòxies que perjudiquen els interessos de les majories socials. Alguns dels seus llibres aborden amb rigor aquestes i altres qüestions. I com s'està demostrant, les receptes neoliberals davant les crisis econòmiques no fan més que agreujar el patiment de les classes populars, dels de baix, mentre que només uns quants se'n beneficien de forma absolutament immoral i escandalosa.

Sabem que a les universitats d'arreu del món se sol explicar economia des de visions concretes, basades molt majoritàriament en els postulats hegemònics de què parlava abans. I no ho oblidem: la ideologia juga un paper fonamental a l'economia (i a totes les altres ciències socials), malgrat que sovint s'intentin presentar determinades visions com a veritats absolutes i inqüestionables. Les aportacions d'economistes com Stiglitz, per molt que es continuï utilitzant el seu manual de microeconomia, o d'altres professors com Paul Krugman, Branko Milanovic, Mariana Mazzucato o Thomas Piketty, per citar només alguns, continuen tenint una divulgació minoritària en la nostra acadèmia, i aquí existeix una mancança que cal subsanar. Cal situar en igualtat de condicions la divulgació dels treballs d'economistes com aquests, com a casa nostra hem de tenir més en compte els treballs de persones com Miren Etxezarreta o Arcadi Oliveres, perquè quan parlem d'economistes catalans o espanyols sempre apareixen els mateixos noms, tots ells molt mediàtics, i tots adscrits habitualment a una manera de pensar l'economia, sempre lligada als postulats neoliberals. No cal citar cap nom perquè segur que el lector els té ben presents. Un servidor, mentrestant, continuarà divulgant en les seves classes les aportacions d'economistes com els aquí citats. Perquè els nostres estudiants es mereixen conèixer el màxim de visions de l'estudi de l'economia, i no només quedar-se amb una de concreta que porta massa anys gaudint d'una atenció hegemònica injustament desmesurada.

Que Stiglitz rebi el Premi Internacional Catalunya és, sense dubte, motiu de celebració. Des d'aquí vull donar la meva humil enhorabona al professor d'Indiana i aplaudir la decisió del jurat.