Pobresa energètica i rehabilitació

*Còssima Cornadó

El context actual de crisis climàtica i energètica, amb les conseqüències a nivell econòmic que està comportant, ha evidenciat una problemàtica ja present en el passat recent: la pobresa energètica. L’elevat preu de l’energia juntament amb un parc edificat poc eficient porten a situacions on persones sacrifiquen el confort, prescindint de la climatització i la cuina de menjar calent, perquè el preu de l’energia és excessivament elevat.

Paral·lelament diversos estudis concorden amb que el parc d’habitatges existent és energèticament poc eficient, ja que no va ser fins 1979 que es va regular l’eficiència energètica dels edificis. Aquesta realitat és particularment acusada a les àrees metropolitanes de les grans ciutats, on es va produir un important creixement demogràfic durant la dècada dels anys 60 i 70 del segle passat que va resultar en un notable creixement urbà. Aquests entorns metropolitans compactes han demostrat ser models eficients en termes d’ús d’energia per al transport i concentració de serveis, no obstant els edificis existents no assoleixen uns mínims d’eficiència energètica.

Fa alguns anys el paradigma de producció de ciutat a Europa s'ha anat modificant, des d'una concepció basada en la construcció nova cap a una altra en què preval la intervenció sobre el teixit existent, en el marc d'una economia circular, i com a resultat de l'esgotament de sòl urbà disponible, així com conseqüència de la presa de consciència respecte de la necessitat d'actuar sobre el teixit existent amb criteris socials, de salut, sostenibilitat i eficiència energètica.

Ja fa uns anys, davant la crisi climàtica el 2010 es va aprovar la directiva europea 2010/31 on s’introduïa el concepte d’edificis amb consum d’energia quasi zero o nul com un objectiu al que arribar. En aquesta línia les normatives en referència a l’eficiència energètica han anat fent-se cada vegada més exigents, resultant en edificis de nova construcció més pròxims als requeriments fixats per la UE. En canvi, encara resta per actualitzar i millorar la gran majoria del parc edificat existent. Ja llavors es deia que la rehabilitació de l’edificació existent era una de les vies més eficients i rentables per aconseguir els objectius de reducció d’emissions de CO2.

Una vegada sobrepassada la frontera del 2020, la comissió europea ha establert a la seva Agenda 2030 una sèrie d’objectius per al desenvolupament sostenible, de caràcter transversal i interdisciplinari. Nous conceptes com l’economia circular, la transició digital i d’altres ja no tan nous com la sostenibilitat, la igualtat i la inclusió, entre d’altres, fan part d’aquests objectius. L’objectiu 11 es refereix a les “Ciutats i Comunitats Sostenibles”. Arribats a aquest punt cal fer una reflexió sobre com volem que siguin les ciutats on vivim; en un context on nombrosos barris es troben en situació de vulnerabilitat, cal proposar alternatives que orientin les polítiques públiques en la direcció de la promoció i defensa de societats més justes i sostenibles. La rehabilitació d’edificis s’erigeix com una via eficaç, que no única, per assolir aquest objectiu.

En aquesta línia, fa pocs mesos es van publicar les subvencions a la rehabilitació d’edificis residencials existents vinculats als fons Next Generation, que se sumen a les línies d’ajut públic a la rehabilitació existents i que augmenten notablement el finançament destinat a rehabilitació. En el cas concret de Barcelona la convocatòria superarà els 70M€ amb un potencial de millora de 15.000 habitatges que veuran reduïda la seva factura de la llum i millorades les seves condicions de confort.

La novetat de les subvencions, respecte a les anteriors, és que és imprescindible que s’incloguin millores a l’eficiència energètica. Així doncs, es pot arribar a finançar gran part del cost de la rehabilitació sempre i quan es justifiqui unes reduccions determinades en el consum d’energia no renovable i en la demanda energètica de calefacció i refrigeració. Sempre amb l’objectiu final de millorar el parc residencial existent perquè disminueixi el seu consum i emissions, ajudant a reduir possibles situacions de pobresa energètica.

Encara hi ha poc recorregut d’aquesta línia de subvenció i és d’hora per poder avaluar-ne els efectes positius en la millora del parc edificat i en la mitigació de la pobresa energètica però és indubtable que en sentirem a parlar els propers mesos.

*Còssima Cornadó

Dra. Arquitecta professora de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (UPC)

Departament de Tecnologia de l'Arquitectura - Àmbit de Rehabilitació