La palla a l’ull aliè

Mireia Boya. Ambientòloga

Molts hem mirat el vídeo dels vuit minuts i quaranta-sis segons de l’assassinat de George Floyd i ens hem indignat veient com aquest ciutadà afroamericà no podia respirar sota el genoll al coll d’un policia, blanc, de Minneapolis. L’onada de protestes i la seva mediatització han fet que aquests dies mirem cap a l’altra banda de l’Atlàntic, i que, fins i tot, sortim prou massivament als carrers de les nostres ciutats seguint les convocatòries del moviment antiracista. Black lives matter, sí, però totes i arreu?

La brutalitat i la impunitat policial no són exclusives del país americà. Simplement, aquí, ja abans de l’estat d’alarma de la pandèmia, hem normalitzat algunes pràctiques policials habituals envers persones no-blanques, com hem normalitzat el silenci de les administracions i els responsables polítics dels cossos de seguretat quan aquestes es produeixen. És allò de dir, de pensar, que alguna cosa hauran fet si la policia els pega. Tot, sense donar la veu a aquells que pateixen la injustícia d’aquest ordre. Assumint que el color de la pell determina l’acceptabilitat de les violències. Criminalitzant la seva existència. Un discurs que l’extrema-dreta de VOX fa en públic sense complexos.

La llista és llarga i és bo fer memòria. Tenim els CIE oberts, les deportacions en calent, els morts al Tarajal i la impunitat dels seus responsables, manters detinguts constantment per la guàrdia urbana, ex-menors no acompanyats perseguits per patrulles ciutadanes i l’alçada creixent de les tanques de la frontera sud, adornades amb concertines que tallen cossos i somnis anònims. No ens enganyem més, que tampoc això és el paradís de la igualtat de drets. No es pot respirar sota un genoll al coll, com tampoc es pot fer-ho sota l’aigua del mediterrani quan una pastera s’enfonsa. L’opressió és per acció, i també per omissió. Però això sí, la palla a l’ull aliè és la primera que veiem sempre.

Aquesta violència policial i estructural tan forta és part del racisme, entès com un sistema d’ordenació econòmica mundial que abarateix el preu de les vides i el treball de les persones no-blanques i no-occidentals. Però, si bé tenim casos d’excessos policials envers els migrants, molt més habitual, quotidiana i subtil és la violència cultural, econòmica i social amb la que convivim als nostres pobles i ciutats. Allò de categoritzar entre els d’aquí i els d’allà i com el fet d’estar en una categoria o l’altra pot determinar les oportunitats que tens de viure una vida digna i el grau acceptable de violència que pots patir.

Hi ha treballs que sostenen la vida, com el camp o les cures, que són els pitjor pagats. Són justament aquests els que assumeixen els migrants. Són en els que els drets laborals no són importants. Són els que rarament ocupen espai als informatius. I és que, el racisme institucional és una estructura econòmica i administrativa, però també cultural. Aquella que posa en un esglaó d’infrahumanitat a les persones no-blanques, fent que les seves vides i el seu treball valguin menys. Números, cares, no persones.

La història es repeteix cada estiu a Ponent, o al camp andalús. Milers de temporers de la fruita es veuen obligats a dormir al carrer mentre fan jornades laborals maratonianes en condicions molt dures per quatre duros. En el cas de les temporeres de la maduixa de Huelva, a més, els cassos d’agressions sexuals són escandalosament habituals. Silencis a canvi de feina. Aguantar allò inaguantable. La impunitat de l’opressor i la interseccionalitat multiplicant violències, que no són puntuals, sinó estructurals. Però tot això sembla que ens queda lluny i que no computa en el cost de la fruita que mengem. Un cost que, per altra banda, no decideixen els pagesos sinó els grans intermediaris i distribuïdors, ofegant així un món rural al que també li costa respirar. I sobreviure.

Portem anys així i mai s’ha fet gran cosa. És igual allò que passi. Si un temporer mor ofegat al canal de Serós, si dormen al carrer del casc antic de Lleida, si no poden dutxar-se a les afores d’Alcarràs, si fan jornades laborals eternes collint préssecs per un salari irrisori, és igual. Són negres, són subsaharians, són magrebins. Si protestem una mica els hi posaran un pavelló i repartiran entrepans uns dies, mentre la policia local que els desallotja fa un guaret per permetre la foto del polític de torn.

No n’hi ha prou amb que els polítics és sumin al discurs antiracista aprofitant les mobilitzacions del passat diumenge. No n’hi ha prou amb reconèixer que a la nostra societat hi ha un racisme transversal, inclòs l’institucional. No n’hi ha prou amb donar les gràcies a qui es manifesta. No n’hi ha prou amb allotjaments temporals quan l’emergència esclata. Cal assenyalar allò que, des de la política, cada càrrec electe pot fer. Cal autocrítica. Però, sobretot, cal arromangar-se amb propostes i accions pròpies en clau antiracista. La resta, són pilotes enfora i postureig per la fotografia. Una política irresponsable inadmissible per a qualsevol govern demòcrata que abanderi la lluita contra la vulneració dels drets humans.