Palestina: més repressió, més resistència... hora de rellançar la solidaritat?

Jorge Sánchez, Moviment de solidaritat amb Palestina

"Creiem que la lluita organitzada i conscient empresa per un poble colonitzat per a restablir la sobirania de la nació constitueix la manifestació més plenament cultural que existeix." Franz Fanon

El nou escenari a la política israeliana

La configuració d'un nou govern israelià el passat 23 de desembre, en l'últim moment, retorna Netanyahu a la primera línia política. Aquesta vegada, de la mà d'una coalició formada per sis partits que conformaran el gabinet més ultradretà, fonamentalista i radical des de la creació de l'estat d'Israel el 1948. Si Netanyahu era considerat un falcó en la clàssica diferenciació entre coloms i falcons de la política israeliana, els seus aliats, Poder Jueu, Sionisme Religiós i Noam deixen el mandatari com un polític liberal més aviat de centre. A més, els 64 escons que completen el nou executiu compten amb la participació de dos partits ultraortodoxes, Judaisme Unit de la Torà i Shas. Una majoria suficient per a governar la cambra de 120 escons del parlament israelià. Es culmina així un trànsit que, des de l'últim govern laborista d'Ehud Barak l'any 1999, s'ha anat escorant cada vegada més cap a posicions d'extrema dreta i a postulats ultraortodoxos.

La desfeta de l'esquerra sionista, exemplificada a través del Partit Laborista (menys del 4% de vots en les últimes eleccions) ha estat fulminant. Cal recordar que la fundació de l'estat d'Israel i el projecte sionista es fonamenten històricament en el laborisme. El partit laborista de Golda Meier, Issac Rabin o Shimon Peres constituïa, al costat del sindicat Histadrut i el moviment dels kibutzim, els pilars fonamentals del projecte sionista, i durant dècades han format l'anomenat “camp de la pau”. D'aquesta manera i durant molts anys Israel s'ha presentat al món amb una imatge d'estat jove, modern, progressista i laic. L'única democràcia a la regió. Una falsa imatge treballada des dels aparells de propaganda sionistes i el lobby omnipresent entre els mitjans de comunicació i fòrums d'Occident. Com una profecia autocomplerta, avui són els mateixos líders de l'estat d'Israel els que obertament declaren les seves intencions d'annexionar la totalitat dels territoris ocupats el 1967, és a dir la totalitat de Cisjordània més el costat oriental de la ciutat de Jerusalem, i ampliar les seves colònies en els Alts del Golan i el Nègueb. Qualsevol pot donar una ullada al perfil de twitter de Netanyahu que el dia 28 de desembre desgranava alguns dels plans del nou executiu que lidera: “Aquestes són les línies bàsiques del govern nacional que encapçalo: El poble jueu té un dret exclusiu i inqüestionable sobre totes les àrees de la Terra d'Israel. El govern promourà i desenvoluparà assentaments en totes les parts de la Terra d'Israel: en Galilea, el Nègueb, el Golan, Judea i Samaria.” No fa falta ja tirar d'argumentari sobre dret internacional, sobre incompliments de resolucions de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) o acudir a informes d'Amnistia Internacional o Human Rights Watch per a denunciar la impunitat de l'estat d'Israel. Declaracions com aquestes corren per la premsa israeliana de manera natural aquests dies, sense gesticulacions, afirmant-hi el seu racisme de manera oberta i mostrant-se aparentment orgullosos d'implementar el projecte colonial en tota la Palestina històrica. Admetent, conseqüentment, l’existència d’un criminal i inadmissible règim d'apartheid per a tota la població palestina. Gairebé sense despentinar-se.

Amb la desaparició de l'anomenat "camp de la pau", l'any 2023 obre un nou període en la política israeliana. Aquell espai de la política israeliana, encapçalat pel Partit Laborista, que defensava, almenys retòricament, la solució dels dos estats, ha estat escombrat de l'escena política. Bàsicament no hi ha amb qui parlar. Si el projecte dels dos estats, com a solució d'una pau duradora, va tenir alguna oportunitat en el passat, avui dia és inviable per la proliferació de colònies i assentaments en una cada vegada més escrostonada Cisjordània. Era funcional, això sí, per a la política de fets acomplerts de l'estat d'Israel i, per a mantenir l’estatus i els privilegis d’una Autoritat Nacional Palestina (ANP) totalment inoperant. L'ANP, la creació de la qual va ser fruit dels acords d'Oslo, avui dia es troba en una situació de total descrèdit a ulls de la població palestina per la seva col·laboració amb les forces policials i l'exèrcit israelians en la repressió de la resistència del poble palestí. De ser un ens transitori s'ha convertit en part del problema del conflicte. També bona part de l'esquerra internacional, avaladora d'aquesta solució dels dos estats avui impossible, hauria de revisar alguns de les seves anàlisis per a no quedar en la inòpia.

2022. El nefast balanç de la repressió israelianaFinal del formulario

L'any 2022 ha estat el més mortífer des del 2005, en plena segona intifada. Només a Cisjordània s'hi han produït més de 150 assassinats, 45 d'ells nens, segons fonts de l’ONU. Si a aquestes xifres els sumem la constant ampliació d'assentaments il·legals, amb 4800 nous habitatges per a nous colons i el desnonament de barris sencers de població palestina, la situació acumula una tensió creixent, traduïda en enfrontaments diaris amb l'exèrcit israelià i les hordes de colons armats que campen per tot el territori sota la protecció de l'exèrcit israelià.

A Gaza la situació no és millor. El bloqueig, imposat per l'estat d'Israel a tota la Franja l'any 2007, continua castigant els quasi dos milions de persones que viuen confinades en un espai de 360 km². Un bloqueig terrestre, aeri i marítim que dura ja més de quinze anys. A l'agost, com ve succeint de manera cíclica cada any, l'exèrcit israelià va llançar una campanya d'atacs aeris. Així entre el cinc i el vuit d'agost la Franja va ser atacada per l'aviació israeliana causant 49 morts palestines segons un informe de l’ONU.

Un dels moments que quedarà en el record, en el tràgic balanç de morts palestines, serà l'assassinat de la periodista d'Al Jazeera, Shireen Abu Akleh. La periodista, que cobria una operació de l'exèrcit israelià el passat 11 de maig a la ciutat de Jenin, va rebre un tret al cap malgrat portar casc i anar visiblement acreditada amb l'armilla de premsa. Encara que no s'ha pogut demostrar la intencionalitat, diverses fonts parlen d'un assassinat deliberat d'una de les veus més incòmodes entre el periodisme que cobreix el conflicte. Shireen Abu Akleh, de 51 anys, era una referent del periodisme en el món àrab després de 25 anys de trajectòria a la regió. La imatge que va donar la volta al món va succeir durant el seu enterrament a la Jerusalem Oriental ocupada. El trasllat del taüt de l'hospital fins a l'església, va condensar tota la cruesa, la violència i l'hostilitat del règim d'ocupació israeliana. Una multitud que acompanyava al seguici, portant banderes palestines i corejant lemes en record d'Abu Akleh, va sofrir duríssimes càrregues per part de les forces policials israelianes, desencadenant violents enfrontaments durant tot el recorregut.

Resiliència i resistència. Noves generacions en lluita

L'any 2022 també ha estat un any per a l'esperança. Una sèrie de protestes contra el desallotjament de famílies veïnes del barri de Sheik Jarrah a Jerusalem Oriental van anar estenent-se a poc a poc culminant el 18 de maig amb una jornada de vaga general, la primera des de fa moltíssim temps. En aquesta vaga hi va participar població palestina de tota la Palestina històrica (Cisjordània, Jerusalem Est i estat d'Israel), en una inesperada unitat d'acció que feia molt de temps que no succeïa.

De manera inesperada una nova generació de la resistència palestina ha irromput des de fa uns mesos en l'escena en diferents ciutats i pobles de Cisjordània. Sota el nom de "El cau dels lleons" (Lion’s Den), milicians molt joves enfronten diàriament cada incursió de l'exèrcit d'ocupació israeliana. Especialment forts a Balata (camp de refugiats pertanyent a la ciutat de Nablus) i Jenin, però no sols, "El cau dels lleons" reuneix milicians sense adscripció a cap facció de les conegudes fins ara i ha desbordat el poc control que sobre el terreny exercia una desacreditada ANP. Amb una popularitat creixent entre la població palestina les joves milícies han tornat a desbordar els marcs de les clàssiques organitzacions palestines. Ara com ara exerceixen el poder de facto en gran part de Cisjordània, responent una per una a cada incursió de l'exèrcit sionista. Sense un comandament o jerarquia clara, han anat a poc a poc adquirint notorietat des dels mesos de juliol i agost fins a l'actualitat. La seva joventut i combativitat els ha convertit en símbol d'una nova generació que no està disposada a transigir amb una ocupació que diàriament es cobra vides entre la població palestina. A principis de setembre passat, una trentena dels seus membres van recórrer la ciutat vella de Nablus, envoltats d'un centenar de persones, en una mena de presentació o posada de llarg de cara a la població palestina. Ben armats, s'han fet ràpidament populars gràcies a la seva activitat a les xarxes socials Tik-Tok i Telegram on es defineixen com; “un fenomen de resistència contínua derivat de la unitat sobre el terreny i de les arrels de la passada revolució”.

Canvi de cicle per a la solidaritat internacional

Durant la segona intifada, el juliol del 2005, una coalició de més de 170 organitzacions de la societat palestina va llançar la campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS). Un moviment amb lideratge palestí inspirat en el moviment anti-apartheid sud-africà, basat en la desobediència civil, que pretén aïllar l'estat d'Israel mentre no compleixi amb el dret internacional. El BDS, que durant anys ha donat una forta empenta a la solidaritat internacional, sembla sofrir un cert estancament. El reflux general dels moviments socials, la llarga pandèmia i l'absència d'avanços a la regió poden ser algunes de les seves causes. Però també cal fer notar una certa erosió entre els grups BDS, una certa dispersió d'alguns grups i pugnes internes entre diferents posicions polítiques. Potser s'han destinat moltes forces al treball de lobby institucional en detriment d'un treball més des de baix, de carrer, de mobilització. Les campanyes BDS solen ser llargues i cullen fruits a mitjà i llarg termini, i això pot donar la sensació d'una certa paralització pel que fa a l'aparició pública, a la manifestació del múscul que potencialment té una causa que és central per a gran part del sud global, com es va demostrar a Qatar, on la bandera palestina va estar molt present, sobretot en les victòries inesperades del Marroc.

El moviment ha minvat des dels primers anys 2000, quan hi havia una embranzida forta, en expansió, i iniciativa política. És per això que es fa necessari reagrupar tots els actius militants i obrir un debat. Un nou procés d'anàlisi i actualització dels marcs de lluita. Sense oblidar el BDS com una de les eines fonamentals, cal complementar aquesta lluita amb un treball més de base, de sensibilització de la causa palestina. Potser seria un bon moment d'aparcar les diferències que han desmembrat a part del moviment i fer una crida general per a, de manera col·lectiva, rellançar una iniciativa. Una crida àmplia que inclogui les persones organitzades i les que ho van estar en algun moment, per a recuperar la iniciativa. Sense oblidar tota la diàspora palestina militant amb la qual cal comptar de manera fonamental. Potser convindria pensar a tornar a organitzar brigades a Palestina ens podria assegurar nous relleus a la militància solidària.

Es tractaria d’analitzar les noves claus del conflicte per tal d’adaptar la solidaritat als nous marcs que s'han creat tant en la política israeliana com en el camp palestí. Actualitzar un discurs que ha d'incorporar el BDS com a eina d'acció de noves campanyes en combinació amb el suport a la resistència que cada dia deixa morts de la part palestina. I plantejar la impossibilitat de mantenir el discurs dels dos estats com a única solució per a així poder construir de manera col·lectiva nous horitzons en la lluita per l'emancipació del poble palestí.

El mes de setembre del 2023 es compliran 30 anys dels acords d'Oslo. Alguns recordem, els més veterans, les imatges d’Isaac Rabin i Iàssir Arafat donant-se la mà davant la mirada somrient de Bill Clinton. Una imatge que va donar la volta al món i que obria la possibilitat d'aconseguir una pau "justa, duradora i integral" segons part del text de l'acord. No obstant això, durant tots aquests anys els acords han estat la constatació d'un fracàs, un atzucac on la paraula pau ha estat qualsevol cosa menys una cosa palpable per al poble palestí. La pau com a objectiu ha d'anar acompanyada de justícia. I és de justícia posar fi al règim d'apartheid, a l'ocupació i a l'opressió colonial, i reconèixer el dret de la població palestina a la seva lliure determinació. Aquests podrien ser els punts de partida d'un nou debat.