Nicaragua, en hores tristes, exigeix solidaritat i reflexió

Marià de Delàs, periodista

Quan s'analitzen des de l'esquerra els canvis que tenen i han tingut lloc a Amèrica Llatina sovint es troben a faltar reflexions sobre el caràcter més o menys democràtic de les diferents experiències polítiques sota governs “progressistes”, sobre el menyspreu del pluralisme per part d'alguns dels seus dirigents, les derives autoritàries més o menys greus però evidents en el comportament de bona part dels principals protagonistes i sobre les causes de tot això.

Aquesta falta de sentit autocrític per part d'actors polítics i de la intel·lectualitat ‘compromesa’ es deu, segurament, al fet que el grau de respecte per les pràctiques democràtiques sota els governs de forces esquerranes és i ha estat gairebé sempre més alt que durant els règims precedents, no només en comparació amb les dictadures militars implantades durant els anys 60 i 70 sinó amb les forces de la dreta neoliberal que encapçalen l'actual involució, objecte del debat obert a Espacio Público (1).

Però encara que fos així, convé reflexionar sobre la conviccions democràtiques dels polítics “progressistes”, abanderats de la justícia social, perquè entre les causes de les derrotes patides per l'esquerra, entre les arrels del seu desarmament ideològic, es troben probablement les devocions pels hiperlideratges, que es fan o es van fer forts gràcies a una combinació de factors, entre els quals caldria destacar la incultura, la por, la irracionalitat i les ambicions dels qui fomenten el culte a la personalitat de determinats personatges.

Líders que acumulen poder administratiu sense solta ni volta, sense mesura ni control, que justifiquen aquesta concentració de funcions en nom de la voluntat de la gent, i que per això es proclamen demòcrates, encara que tendeixin a mantenir-se en els seus càrrecs per temps il·limitat, intentin nomenar successors, utilitzin privilegis arbitràriament i restringeixin d'una o altra forma el dret de la població a prendre decisions sobre el seu futur entre diferents opcions. Intel·lectualment brillants en alguns casos o mediocres en la seva immensa majoria, es consideren qualificats i autoritzats per a marcar el camí a seguir al comú dels mortals del seu país, sovint amb un llenguatge propi de les casernes, intenten fer callar la veu dels adversaris amb simple propaganda i identifiquen qualsevol dissident com a enemic del poble o com a agent de conspiracions inventades.

D'aquesta manera han justificat en massa ocasions l'ús de la repressió contra persones o col·lectius que van voler exercir el seu dret al sufragi, a la protesta, la reivindicació, la discrepància i a l'ús en definitiva de les llibertats formalment reconegudes en declaracions universals i textos constitucionals.

No es tracta per desgràcia d'un fenomen aïllat. La història de l'esquerra està plena de dirigents que es van mantenir o es mantenen en el poder gràcies a la repressió, fins i tot la més sagnant. I un dels exemples actuals més sinistres i tristos es troba a Nicaragua.

Van ser molts els que en el seu moment van veure o van voler veure en la revolució sandinista els senyals d'un projecte radicalment democràtic.

Va ser el producte d'una insurrecció popular en un país petit, de poc més de dos milions i mig d'habitants, que va tenir un impacte considerable en la consciència de ciutadans de nombrosos països, particularment d'Amèrica i Europa occidental.

El socialisme semblava que recuperava a Nicaragua el seu sentit original i almenys en aquell país aquesta paraula, aquest concepte, deixava d'associar-se amb els règims autoritaris de l'Est o amb polítiques possibilistes de la socialdemocràcia occidental, respectuoses amb l'alternança i resignades davant les lleis dels diners i el mercat.

Una revolució, dirigida pel Front Sandinista (FSLN), que va acabar amb la dictadura de l'últim de la dinastia Somoza i que ho va fer amb l'ambició de fer respectar els drets elementals que té qualsevol persona humana pel fet de ser-ho.

Nicaragua era un país petit i pobre i els sandinistes d'aquell moment buscaven la manera d'aconseguir una vida digna per a tota la seva població. Això exigia, a més de posar fi al poder d'una petita oligarquia, la utilització de nous mecanismes de creació i repartiment de la riquesa, d'un sistema educatiu que permetés aixecar el nivell cultural, de polítiques de millora de les infraestructures i els serveis, de canals de participació política i de defensa del que acabaven de conquistar.

Tot aquell que es va acostar a la vida dels nicaragüencs durant la primera meitat dels anys vuitanta va poder constatar fins a quin punt aquella població es va sentir lliure i va voler prendre a les seves mans les decisions sobre el seu futur. Als carrers, a les places, al camp i a les universitats, a les seus dels partits i a les esglésies, es discutia sobre la distribució de la riquesa, la reforma agrària, l'organització del transport, l'economia mixta, el sindicalisme, l'educació dels nens, la formació dels adults, la defensa davant l'agressió exterior, les milícies populars, l'exèrcit regular...

Van organitzar cooperatives, van expropiar béns dels somocistes, van nacionalitzar la banca, van desplegar una gran campanya d'alfabetització i van formar un nou exèrcit, perquè les restes de l'enfonsada Guàrdia Nacional somocista seguien actius i la defensa per fer front a l'agressió militar dirigida i finançada pels Estats Units (EUA)representava una prioritat.

La victòria dels sandinistes resultava exemplar per a altres forces d'Amèrica Llatina, que batallaven amb les armes per a enderrocar altres règims oligàrquics, particularment els d'El Salvador i Guatemala, i el govern dels EUA no dissimulava el seu ànim intervencionista en el que sempre va considerar com el seu pati del darrere.

L'FSLN, a més d'incorporar milers de ciutadans a les Milícies Populars, va considerar imprescindible la creació urgent de “un Exèrcit regular, dotat d'armament pesant, força aèria i naval, per a fer front a la contrarevolució” (2).

Per a transformar el seu país necessitaven lluitar a mort i derrotar un altre exèrcit, mercenari, la Contra, que operava sobretot des d'Hondures, amb assessoria directa i finançament dels EUA, que va integrar en les seves files a milers de nicaragüencs. En algunes ocasions resultava complicat traçar una línia divisòria entre opositors polítics i enemics armats. Ningú posava en qüestió públicament l'eficàcia de la democràcia en benefici del benestar general, però en la política interna dels anys 80 també els sandinistes van tenir les seves llums i les seves ombres. Van tancar algun mitjà de comunicació i es va produir més d'un ajust de comptes arbitrari amb simpatitzants de l'oposició armada, no necessàriament addictes al règim somocista. Es va estendre amb excessiva freqüència la confusió entre l'activitat de l'Estat i la del Front Sandinista (FSLN) que havia aconseguit fer caure l'any 79 la dictadura. A ulls dels observadors estrangers prou imparcials, semblava que el sandinisme dels anys 80 patia doncs les seves contradiccions, i dependències, sobretot d'ordre militar, però exigia i manifestava respecte per les llibertats de reunió, associació i expressió i pel valor del sufragi universal.

Partits polítics de qualsevol ideologia intervenien en la vida pública. L'any 84 van tenir lloc les primeres eleccions, que van ratificar l'hegemonia dels sandinistes, però en les següents, les del 90, van perdre i van passar a l'oposició. Molt va tenir a veure aquella derrota electoral amb el xantatge armat de ‘la Contra’, finançada pels EUA, però va desautoritzar a tots aquells que pretenien equiparar la Nicaragua sandinista amb els règims de partit únic dels països del Pacte de Varsòvia.

En aquest moment, no obstant això, amb la sortida del Govern, es va posar de manifest la falta de defenses de l'organisme sandinista davant la malaltia de la corrupció.

Si fins aleshores el lideratge compartit per nou comandants i nombrosos quadres del Front havia fet impossible que una o dues persones se sentissin amb prou poder per manar sense escoltar, amb la pèrdua del poder polític, va semblar que un bon nombre d'aquests mateixos dirigents sandinistes van començar a oblidar els principis que havien predicat i van perdre la vergonya. Es van difondre notícies sobre la seva decisió d'acaparar propietats i poder econòmic.

Sota el pretext que el partit no podia deixar el poder sense enfortir-se amb recursos que serien necessaris per a treballar des de l'oposició, el que van fer alguns va ser transferir propietats a si mateixos. Comandants significatius van abandonar l'activitat política per a dedicar-se als negocis i uns pocs, a més d'acumular fortuna es van fer amb els ressorts de control de l'aparell partidari.

Hi va haver qui es va fer amb la propietat de béns de tota mena i un d'ells, Daniel Ortega, va consolidar al costat de la seva esposa, Rosario Murillo, una quota desmesurada de poder personal. El que avui passa a Nicaragua és la conseqüència de la política d'Ortega des que va tornar a la presidència del país. El càstig sagnant aplicat contra la població és execrable, però resulta també alarmant la veu dels qui, en aquestes condicions, defensen el lideratge del president i la seva esposa per sobre dels anhels, necessitats i llibertats de la població.

Un dels participants en aquest debat, l'economista Claudio Katz, explicava amb tota cruesa en un article (3), publicat el passat estiu, que “l'orteguisme no guarda ni el més mínim parentiu amb el seu origen sandinista”. “Ha establert aliances estratègiques amb l'empresariat, va adoptar mesures exigides pel FMI i va afermar els vincles amb l'església després de prohibir l'avortament. Ha consolidat la privilegiada burocràcia dels negocis que va debutar amb l'apropiació dels béns públics. Sota la direcció d'Ortega regeix un sistema clientelista assentat en maquinàries electorals. La persistència de la vella simbologia sandinista oculta aquest canvi substancial, que reprodueix la involució patida per altres processos progressistes”.

Ningú des de l'esquerra hauria de justificar des de cap punt de vista la brutal repressió exercida contra ciutadans indefensos que van participar recentment en manifestacions iniciades el mes d'abril passat contra la reforma del sistema de pensions i l'augment de cotitzacions a la seguretat social. Sobren testimonis que certifiquen la brutalitat de les forces policials i paramilitars responsables de la mort de centenars de persones. Les acusacions de “terrorisme” dirigides contra els protagonistes de la protesta manquen de tota credibilitat.

El suport a Daniel Ortega en nom de no se sap quina causa justa o eficàcia no té cap sentit, però les mirades cap a un altre costat també expressen complicitat d'alguna manera amb aquest règim corrupte que usurpa el nom del sandinisme.

Els actors polítics de l'esquerra, individuals o col·lectius, interessats en la defensa d'un futur en el qual predomini la justícia social, lluny de tancar els ulls o de fer com que no hi veuen davant d'excessos tan dramàtics com el de Nicaragua, han d'enfrontar aquesta realitat i mirar també cap a altres llocs, i cap endarrere. Cap a altres països i altres experiències “revolucionàries” segons es miri, en les quals s'han vulnerat i es vulneren drets bàsics i es posen en qüestió llibertats tan elementals com les d'expressió, manifestació, reunió i associació.

Alguna cosa li passa des de sempre a l'esquerra que quan toca poder degenera. Convé preguntar-se en aquest debat per les arrels d'aquest fenomen. Convé reflexionar sobre el que ha passat en un país com Nicaragua, perquè aquella experiència va despertar moltes il·lusions, i més enllà de les acusacions, caldria pensar en quin lloc es troba el virus de la corrupció que acaba destrossant el llegat de les experiències revolucionàries i dels intents de canvi social.

L'esquerra que vulgui dibuixar un projecte que engresqui de nou a la població que només aspira a viure dignament haurà d'inventar alguna vacuna eficaç contra l'autoritarisme i la corrupció.

Notes:

(1) L'original en castellà d'aquest article forma part d'un conjunt d'intervencions per escrit a l'espai de reflexió Espacio Público. Al debat ¿Involución en América Latina?, obert pel periodista Pedro Brieger, han intervingut més de vint persones, que analitzen diferents aspectes de l'actualitat política i social llatinoamericana.

(2) Viva Nicaragua libre! Miguel Romero. LCR 1979

(3) Nicaragua duele. Claudio Katz. Viento Sur 27.07.2018