Més càrrega fiscal…pels de dalt

Fernando Luengo

Economista, membre del cercle de Chamberí de Podemos

Baixar els impostos, condició sine qua non perquè una economia funcioni eficientment. Aquest ha estat un axioma central dels denominats “economistes de l'oferta” i dels partits de la dreta. Durant molts, massa anys, la socialdemocràcia, a Espanya i a Europa, han assumit aquest postulat.

La reducció de la càrrega fiscal havia de dirigir-se, molt especialment, als grups socials amb més capacitat d'estalvi; als rics, en definitiva. En haver de pagar menys impostos, hi hauria més recursos per finançar les inversions productives. Més inversió, més ocupació, salaris més elevats, major competitivitat, més riquesa amb la qual nodrir les arques públiques, més creixement…bla, bla, bla!

En efecte, els segments més privilegiats de la societat, des de fa més de quatre dècades, paguen molt menys a la hisenda pública. Però s'ha traduït això en un augment de la inversió productiva? En absolut. Les grans fortunes i els grans patrimonis han trobat destinacions més interessants i lucratives als mercats financers, on podien obtenir beneficis més elevats i, a més, donada l'opacitat d'aquests mercats, pagaven menys impostos.

Aquest comportament no ha de sorprendre ningú, llevat a qui atribueix virtuts intrínseques als propietaris del capital! Simplement, els senyals del mercat -beneficis extraordinaris al casino i discrets resultats en la inversió productiva- propicien aquesta assignació de recursos. La racionalitat capitalista, en definitiva.

Més enllà de la grandiloqüent i tramposa retòrica del “menys impostos per a tothom”, la menor càrrega fiscal suportada pels rics i per les grans corporacions es va traslladar als treballadors i a les petites i mitjanes empreses. Algú havia de pagar les despeses associades a les polítiques públiques, socials i productives; i algú havia de fer-se càrrec de cobrir els recursos que, a través de diferents mecanismes, es dirigien als privilegiats.

D'aquesta manera, amb governs conservadors i socialdemòcrates, l'estructura tributària de la major part dels països europeus s'ha tornat més regressiva, paguen més els que menys tenen. I els anys de crisi -a pesar que en l'origen de la mateixa es troba l'oligarquia financera, aquesta que ha gaudit d'unes no merescudes vacances fiscals- han accentuat aquesta tendència.

Per tot això, és molt rellevant posar al centre de l'agenda política la contribució fiscal dels de dalt. Cal millorar l'eficàcia recaptatòria, combatre el frau i l'evasió fiscal, penalitzar a les corporacions i empreses transnacionals que, a través de l'enginyeria comptable, no paguen impostos, eliminar deduccions i exempcions que beneficien, sobretot, a les grans empreses, prohibir les societats d'inversió de capital variable i dotar de major progressivitat fiscal al nostre sistema tributari (més trams i tipus més elevats).

Cal avançar en aquesta direcció, perquè, a diferència del que s'afirma des del discurs convencional, el manteniment d'aquests privilegis és un càncer per a l'economia, la desigualtat extrema que reflecteixen provoca ineficiència i constitueix un pesat llast per superar la crisi. I perquè cal traslladar a la ciutadania un missatge de decència.

Importa, i molt, que el debat sobre els impostos no quedi confinat als experts, ni a les comissions tècniques dels partits. L'assumpte té una enorme rellevància. Hi ha necessitats, hi ha urgència, hi ha recursos…hi ha voluntat política per mobilitzar-los?

@fluengoe