Mai hem tingut l'opció de rendir-nos

Mercedes Vidal, coordinadora nacional d’EUiA i ex-regidora de Barcelona en Comú

Adelina Escandell, senadora d’ERC-Sobiranistes

Ens trobem a les portes d’unes noves eleccions, les més atípiques, potser, que hem contemplat en els darrers anys, que no han estat precisament plàcids. Estem en plena pandèmia, amb un estat d’ànim d’esgotament col·lectiu, que a Catalunya es suma al cansament que han donat uns anys trepidants en la política i que han desembocat en una legislatura esgotada, en un país on no es governa i amb una nova crisi econòmica, encavalcada amb la darrera crisi, de la qual encara no havíem sortit. Si Quim Torra hagués convocat eleccions abans de ser inhabilitat, hauríem esquivat aquest nou moviment judicial, que contra el criteri de gairebé tots els partits del parlament, ha forçat unes eleccions en un moment on les xifres de contagis (i els ànims de la gent) aconsellen molta més prudència.

Ens trobem al final d’un cicle polític on es fa difícil veure un projecte clar de govern, no només per la incertesa d’uns possibles resultats que semblen molt oberts, sinó pels dubtes de quines polítiques seran capaços de desplegar els diferents partits que hi concorren si aconsegueixen formar govern, immersos en unes lògiques de replegament que es tradueixen en una mirada a curt termini.

Abans de l’inici d’aquest cicle, veníem de l’experiència de la coalició ICV-EUiA, que havia nascut el 2003, en un context polític diferent. Molt abans que la crisi del 2008 explotés a la cara de tanta gent treballadora i fes canviar les lògiques polítiques que havíem conegut i que ara semblen tan llunyanes. Aquella experiència havia durat el temps suficient per saber on estava el seu sostre, a quanta gent podia interpel·lar i, després de formar part del govern de la Generalitat, fins a on arribava el seu potencial transformador. La situació demanava respostes noves que anessin més lluny, les receptes conegudes no eren suficients, la indignació de la gent va tenir múltiples expressions i aquell 15M va ser un senyal que, des de baix, va sacsejar-ho tot, i davant la burla de la dreta (“que es presentin a les eleccions, doncs”) va impulsar noves expressions polítiques arreu, que sumaven a persones que mai s’havien apropat a la política institucional i que venien a qüestionar-ho tot. Naixia l’espai del canvi, a Catalunya, els Comuns.

Avançant en paral·lel, i per un moment eclipsades per l’esclat del 15M, les aspiracions de sobirania del poble de Catalunya havien canviat el pas a partir de les retallades a l’Estatut del Parlament, primer pel pacte Zapatero-Mas el 2006 (un episodi difícil d’oblidar) i després per la judicatura. El moviment no parava de créixer i estàvem a punt de protagonitzar mobilitzacions inèdites, poc imaginables als anys precedents.

Fugint de la vella lògica de ser l’esquerra a l’esquerra del PSC -quan no la crossa-, i plantejant les condicions per ser hegemònics, els comuns bevien tant del 15-M com del sindicalisme de classe, del moviment feminista, de les lluites veïnals als barris o de la batalla per l’habitatge digne. La casa es va fer gran i feia seva la proposta d’una república catalana, lliurement federada o confederada, i, conscients de que les estructures que sostenen la nostra limitada democràcia només podien canviar si era des de les seves arrels, amb una nova correlació de forces més favorable a les classes populars, es formulava l’aposta per un procés constituent. Amb molt debat intern, ens vam posar finalment al costat del referèndum de l’1 d’octubre i en contra de la repressió, al costat de les demandes d’àmplies capes populars de Catalunya, fent nostres els elements de canvi del què en Xavier Domènech anomenaria cicle del 15-M i de l’1-O. Un projecte capaç de guanyar unes eleccions generals situant el dret a l’autodeterminació en el centre de la política espanyola, com un eix inseparable de la ruptura amb el règim i de la millora de les condicions de vida de la classe treballadora.

Aquest cicle polític s’ha esgotat i, en els darrers temps, les forces que venien a canviar-ho tot es troben en mig d’un replegament, sense capacitat per interlocutar alhora amb federalistes i independentistes. Un projecte que interpel·lava a les grans majories del país que aposten pel referèndum d’autodeterminació, va passar a ser un espai on la confrontació interna anava apareixent i es traduïa en el distanciament de molts militants entusiastes que no sabien o no volien moure’s en aquesta dinàmica, on la presa de decisions s’anava fent cada cop més opaca –i en ocasions arbitrària- i supeditant-se a les institucions, al govern de Barcelona i les seves urgències, que no eren poques, sotmès com estava a un atac permanent per tots els flancs. Un espai on poc a poc es va deixar de defensar el dret d’autodeterminació, si no de paraula , sí en la pràctica.

El retorn a la lògica de definir-se com l’esquerra a l’esquerra del PSC (o de pretendre suplantar-los?) es va dibuixar nítidament a l’acord d’investidura de l’Ajuntament de Barcelona, amb els vots enverinats de Valls. Si recordeu, aquell dia la plaça Sant Jaume es va omplir d’odi i insults cap a qualsevol opció política que no apostés per decretar l’endemà mateix la independència, però si aquest discurs excloent i sectari havia pogut “ocupar la plaça” és perquè els partidaris del comuns, a diferència del dia de la investidura del 2015, una veritable festa de primavera republicana, estaven pràcticament absents i s’havien reduït a un petit nucli dur. Des de llavors aquesta lògica s’ha fet més evident. A les properes eleccions, el propi candidat del PSC, l’ex-ministre Illa, aposta obertament per una aliança únicament amb els Comuns, evidenciant la comoditat que li suscita aquest escenari.

La nova política va envellir molt més ràpid del que cabia imaginar. Si bé pels partits preexistents va ser difícil adaptar-se a les noves lògiques dins de l’anomenat “espai del canvi”, que a més no estava exempt de recels cap a ells, el rebuig frontal d’alguns comuns cap a “la vella política” va incloure donar l’esquena a un dels aprenentatges més valuosos que haurien pogut fet: el dels seus errors, per no cometre’ls més ràpid i amb més profunditat.

Amb un escenari que combina arreu de l’Estat altes cotes de poder institucional de l’”espai del canvi”, amb un espai electoral en declivi, seria fàcil caure en el desànim, després de tot l’amor i l’esforç invertit per tantes militants de procedències diferents, en aquest cicle polític, però la voluntat de transformar la societat que ens va empènyer de forma entusiasta el 2014 està intacta, la compartim amb molts militants de diferents partits d’esquerres o dels moviments socials , i acabarà vehiculant-se a través de la forma que calgui per tornar a construir. Cal una estratègia per superar la dècada perduda per les retallades dels governs de CiU, avançar en la lluita per trencar amb el règim del 78, i de forma urgent, sortir de la crisi provocada per la pandèmia de manera favorable a les majories treballadores.

La crisi que estem vivint, i en la que viurem en els propers anys, és d’unes dimensions que encara no percebem, però pot representar un retrocés històric en termes de pobresa, precarietat laboral i augment del poder dels grans capitals. A això hem de sumar l’encobriment constant de la corrupció i els privilegis de la monarquia per part del govern. També cal tenir present l’ofensiva neoliberal dins del mateix Govern de l’Estat, amb intents per retallar les pensions i aplicar la motxilla austriaca, així com el bloqueig de la derogació de la reforma laboral o de la pujada del salari mínim. És necessari pensar, per tant, en la necessitat de construir una nova estratègia per a la majoria treballadora. Una estratègia de mig i llarg recorregut per acabar amb el règim del 78 i amb les polítiques neoliberals que ens han portat a posar l’economia per davant de la vida en una de les majors emergències sanitàries de la història recent.

Aquells fils i aquelles agulles, per tant, ja no serveixen per teixir la tela que necessita la classe treballadora i el conjunt del país per abrigar-se, per protegir-se de la crisi econòmica i sanitària i per agafar les forces suficients per seguir empenyent l’escletxa del règim monàrquic. Ens trobem en un moment on una aposta per un front ampli de l’esquerra sobiranista és més necessària que mai, per situar les reivindicacions populars i de classe en el centre de la política i generar l’espai de trobada entre independentistes i federalistes, des de la radicalitat democràtica de l’amnistia i el dret a l’autodeterminació. Ara mateix a Catalunya no es pot pensar en cap canvi de règim, ni en una nova fase de conquestes socials, sense una aliança amb el sobiranisme d’esquerres. És més, sense bastir un front democràtic i social que vagi més enllà dels partits actuals serà impossible aturar l’ofensiva reaccionària i el nou feixisme. Les candidatures que es presenten a les pròximes eleccions, tot i tenir molts elements vàlids per seguir lluitant des d’aquesta perspectiva, responen encara al cicle que es tanca. Per tant, haurem de treballar fort després de les eleccions, amb totes les esquerres, per construir aquesta l’aliança necessària.

Que a Catalunya els drets socials són indestriables dels drets nacionals moltes ho vam aprendre no als partits polítics, sinó al carrer, als moviments socials, perquè la política es construeix des de múltiples fronts, i els projectes amb oportunitats de guanyar des de baix ho són perquè les seves propostes interpel·len a la majoria de les classes populars. En les etapes històriques recents a Catalunya ha estat així; va ser-ho quan el PSUC era hegemònic en l'organització de la lluita antifranquista, respirava en els lemes de “llibertat amnistia i estatut d’autonomia” i feia veritable por a les elits, i va ser-ho també en la fundació dels comuns (sobirania per decidir-ho tot), que feien la mateixa por als que estan molt poc acostumats a tenir-ne. I tornarem a fer-ho.

Fa temps que allò de la fi de la història va quedar reduït a un eslògan neoliberal ridícul. Els cicles polítics cada cop són més curts, la velocitat dels esdeveniments a vegades resulta atordidora. El proper cicle s’obrirà més aviat del que ens pensem, i ens agafarà com sempre, treballant amb les nostres mans, al carrer o a les institucions, als barris populars de tot el país, defensant l’alegria de les que mai hem tingut la opció de rendir-nos.