L’accés als resultats de la investigació després de la pandèmia

Ignasi Labastida

Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI). Universitat de Barcelona

Durant aquestes setmanes de confinament hem vist com diferents grups editorials responsables de la publicació dels articles científics han obert l’accés al públic aixecant les restriccions als continguts que fins fa uns mesos només estaven a l’abast d’aquelles que tenien una subscripció o bé pagaven puntualment per llegir. Tanmateix molts d’aquests articles es poden consultar en repositoris institucionals o temàtics que ofereixen els mateixos textos complets sense la maquetació final. Aquest accés a la literatura científica és fonamental per poder avançar en les diferents investigacions que s’estan duent a terme, però aquest aixecament de les restriccions d’accés no hauria de ser puntual sinó que hauria de ser la normalitat, és a dir, obert per defecte.

Aquest és l’objectiu que perseguim des de fa anys molts de nosaltres, que els resultats de la recerca estiguin a l’abast de tothom sense cap trava legal ni econòmica i que a més es puguin reutilitzar lliurement reconeixent l’autoria i mantenint-ne la integritat. Aquest mantra és el que repeteixen els defensors de l’accés obert des de la publicació de la Iniciativa de Budapest al febre de 2002.

Durant aquests divuit anys hi ha hagut avenços i cada cop hi ha més publicacions accessibles al públic de manera gratuïta, ja sigui perquè s’han dipositat en un repositori, s’han publicat en una revista d’accés obert o perquè l’editorial ha decidit permetre’n l’accés. També hem vist com les revistes en accés obert, aquelles que es poden llegir sense restriccions i permeten la reutilització dels seus continguts, han anat ocupant un lloc destacable en el ventall de publicacions científiques. A més, l’aposta dels finançadors de la recerca per l’accés obert està obligant a les editorials a replantejar-se el seu model de negoci. Però encara predomina el model de revista científica.

Possiblement ens els propers anys ens plantejarem si el model de revista s’ha de mantenir o hem d’evolucionar cap a altres mitjans de publicació científica. L’aparició de servidors de preprints, que són els primers textos que s’envien a les revistes per ser avaluats, està obrint un debat sobre la immediatesa i la qualitat de la difusió dels resultats científics. Aquests servidors no són nous, l’any 1991 el físic Paul Ginsparg va desenvolupar arXiv, un servidor per a físics i matemàtics, entre altres, que actualment allotja més d’un milió i mig de documents. Però en els darrers anys han sorgit servidors per a pràcticament totes les disciplines, destacant bioRxiv i MedRxiv, aquest darrer dedicat a les ciències de la salut. Publicar resultats en aquests servidors accelera la difusió dels resultats tot ajornant-ne la validació per fer-la posteriorment. I aquí hi ha el gran canvi a l’hora de revisar o avaluar. De fet hi ha també plataformes que ofereixen la publicació de preprints amb una revisió per experts completament oberta. D’aquestes plataformes cal destacar les que posa a disposició Wellcome Trust o la Fundació Bill & Melinda Gates, dos dels principals finançadors privats de l’àrea de ciències de la salut. De fet la Comissió Europea va anunciar fa poques setmanes que impulsaria una plataforma similar per a publicar els resultats dels projectes finançats en el proper programa marc de recerca.

Però si volem que el futur de la comunicació científica vagi en aquesta direcció també cal que canviem la manera com avaluem la recerca, massa cops dependent de mètriques basades en on s’han publicat uns resultats i no en la qualitat dels resultats. Entenem que si s’ha publicat en una revista de “prestigi” el resultat ha de ser bo. Però què passarà quan un investigador decideixi publicar en la plataforma de Wellcome i l’agència avaluadora li digui que no compta?

Un altre repte és compartir les dades, perquè la publicació d’un text s’està demostrant insuficient per reproduir o validar uns resultats. Cada cop hi ha més investigadors que comparteixen dades ja sigui perquè els finançadors o les revistes els ho demanen o per iniciativa pròpia. Les dades són essencials per poder avançar en la investigació i és clar que no totes es poden fer accessibles al públic per diverses raons com poden ser la privacitat, la confidencialitat o la seguretat. Però les dades haurien de ser tan obertes com fos possible i tan tancades com calgui. Ara bé, compartir dades no es redueix a publicar una taula plena de registres incomprensibles, cal aprendre a fer les dades accessibles, interoperables i reutilitzables, així com facilitar-ne la seva descoberta. Les dades han de poder ser identificades de forma individual, no incloses en el text d’un articles, i han d’allotjar-se en repositoris específics. Ja fa anys que algunes disciplines disposen d’aquests espais per compartir dades de manera oberta però darrerament s’està impulsant que totes les disciplines disposin d’espais.

Possiblement la pandèmia ens farà reflexionar per accelerar el pas cap l’obertura. En breu els resultats de la investigació, en qualsevol format; articles, dades, programes, metodologies.... estaran en obert, per defecte, i estaran en accés restringit quan calgui. Però no podem esperar que altres facin el que podem fer ja nosaltres. Podem publicar els nostres resultats en revistes d’accés obert, en repositoris accessibles al públic, en repositoris de dades, en servidors de preprints, en plataformes de desenvolupament de codi... i els que tenen responsabilitats en l’avaluació, molts d’ells també investigadors, no poden alentir més el canvi. Cal valorar no només la publicació en determinades revistes sinó ampliar l’espectre, valorar més la qualitat per sobre de la quantitat i tenir en compte pràctiques o activitats a més dels resultats.

Esperem que no tornem allà on érem fa uns mesos sinó que continuem avançant per fer més propera la recerca, no només per als nostres col·legues sinó per a tothom.