La insolvència fulmina la directora del CNI

Sergi Sol, periodista

El Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI) és l'organisme públic responsable de facilitar al president del Govern [espanyol] i al Govern de la nació [espanyola] les informacions, les anàlisis, els estudis o les propostes que permetin prevenir i evitar qualsevol perill, amenaça o agressió contra la independència o la integritat territorial d'Espanya, els interessos nacionals i l'estabilitat de l'Estat de dret i les institucions.

La revelació del ministre de la Presidència, Félix Bolaños, ho va canviar tot. Ja no era només un abús de poder que afectava els drets fonamentals d'uns catalans que atempten contra la unitat d'Espanya. Era una evidència de la fallada estrepitosa dels serveis d'intel·ligència de l'Estat, de la seva incompetència, de la seva insolvència manifesta.

I no era ni de bon tros la primera vegada. Els atemptats del 17 d'agost del 2017 a Catalunya hauria d'haver costat el cap al General Sanz Roldán, director del CNI que ja portava 8 anys al càrrec. En la millor de les hipòtesis, el CNI no va saber detectar l'escamot islamista malgrat que el seu cap era un informant dels serveis secrets espanyols. I aquesta negligència va permetre la bogeria criminal d’uns joves imberbes.

Després va venir l´1 d´Octubre. El mateix General Sanz Roldán tampoc no va saber trobar ni una sola de les milers d'urnes que van arribar a Catalunya i després van ser distribuïdes sense excepció per sis mil col·legis electorals. Rajoy va fer el ridícul perquè el director del CNI li va assegurar -a ell i a la Vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría- que ho tenia tot controlat. Només per això, el General hauria d’haver estat cessat fulminantment. Però incomprensiblement va sortir indemne de tan gran ridícul. A l’igual que la filla del General Sáenz de Santamaría. I fins i tot va seguir al càrrec amb Pedro Sánchez que el va mantenir durant un any més. Sumant deu anys sense haver donat peu amb bola.

Ara, al 'Cas Pegasus', per fer un gir a l'escàndol que suposava la infiltració dels telèfons del president del Govern espanyol i de ministres -que es va sumar a l'espionatge polític massiu als independentistes-, i al ridícul internacional que això suposa, ràpidament es va pretendre que el l’errada de seguretat no era atribuïble al CNI que penja del Ministeri de Defensa, sinó de Presidència del Govern espanyol, responsable de revisar els mòbils. De riure! El CNI es defensava i el seu al·legat era amplificat. Això només demostra que el CNI pretenia de nou eludir tota responsabilitat. Pretenen ser intocables, ja que representen les entranyes de l'Estat, a la seva mateixa essència. I si a sobre qui exigeix caps són els indepes catalans tenen un argument imbatible per blindar-se, invocant la unitat d'Espanya com a argument gairebé religiós que de fet serveix sobretot per encobrir mancances insostenibles.

Paz Esteban havia de caure. Encara que només fos perquè va fracassar estrepitosament com abans el seu predecessor. La invocació a la sagrada unitat d'Espanya pot colar -i cola- davant els odiats indepes catalans, davant els quals tot es justifica sense cap rubor.

Però pretendre no respondre quan no es van assabentar que es vigilava ni més ni menys que el cap màxim del Govern espanyol ja és d'autèntics entabanadors de ramat, de tenaços vividors del conte més enllà de la seva passió per agitar la rojigualda com a divisa de la seva vàlua i impunitat.

No caurà Robles, ministra de Defensa, cap política del CNI, perquè la democràcia espanyola és presonera de les seves pors i tabús, de gent d’antiga soca. I també perquè l'independentisme va caure en la gesticulació majestàtica. Justament el que no va fer amb els indults. Els seus escarafalls, les seves exigències que rodessin caps, la seva escalada verbal, ha estat la pitjor estratègia malgrat que Oriol Junqueras, líder republicà, s'hagi esforçat a temperar els ànims i no deixar-se portar per impulsos emocionals. Si així ho va fer quan suportava una condemna ferma de 13 anys no es ara que perdria el temple per unes escoltes que per molt infames i greus que fossin, i pel fet de posar en dubte els drets fonamentals de la democràcia. Tot això no és pitjor que el que va passar des del 2017.

L'assumpció de responsabilitats és bona per a la democràcia davant de tant d’atropellament a drets fonamentals. Però també ho és per a la mínima exigència de funcionament responsable i eficient dels encarregats de vetllar per la seguretat de les institucions, començant per la presidència del Govern espanyol.