Finestra amb vistes: La Xarxa

Fernando Ruiz-Goseascoechea

El matí del 4 de desembre del 2018, a l'endemà de les eleccions al Parlament d'Andalusia, els espanyols van esmorzar amb dues notícies sobre els comicis: l'enfonsament de l'PSOE de Susana Diaz i l'aparició d'una nova força parlamentària, VOX, amb 12 diputats que asseguraven la conformació d'un govern amb majoria absoluta de la dreta a la comunitat. Fracàs demoscòpic? Sens dubte, però el triomf dels fins aleshores amagats neofranquistes a què es devia? Misteri. Avui ja ho sabem: a l'exemplar i disciplinada gestió de les xarxes socials, especialment una: Whatsapp.

Li dono voltes a aquesta pujada, perquè per arribar fins aquest dia van haver de recórrer un laboriós camí. Recordo molt bé que en el 2010 ja hi havia joves a Madrid, al servei de la FAES, fent cursos de postgrau de campanyes electorals, màrqueting polític, SEO, estratègies digitals i teoria del Storytelling amb els millors professors del ram, molts d'ells de tendència esquerrana. Vaig conèixer bé una persona.

Però els que es trobaven fora del marc del PP no tenien aquesta sort i es limitaven a entrar a sac en els fòrums dels diaris per defensar les seves idees, atacar els contraris o, -el més usual i efectiu-, sabotejar el debat i distorsionar el fons de la discussió. Ja en el 2017 es llegien en el principal fòrum en castellà, Forocoches, comentaris a favor de Vox i enquestes sobre futurs triomfs de la formació.

Les forces que avui es denominen com d'extrema dreta són un conglomerat de corrents i generacions. Diferents tribus polítiques i socials han anat confluint en el temps, des d'organitzacions d'arrel falangista a seguidors de tendències integristes catòliques, passant per antics seguidors de Fuerza Nueva, membres (i sobretot familiars) dels cossos policials i, per descomptat, dissidents del Partido Popular. I una última fornada de joves aliens a tot el que s'ha esmentat.

Amb la irrupció de Podem es va donar un pas qualitatiu i quantitatiu enorme en el terreny de l'activisme digital; en pocs mesos van articular una xarxa de cercles d'afiliats, no només a Espanya, sinó en un munt de països, amb eines que facilitaven la comunicació i fins i tot el vot. El hashtag Pablo Iglesias va ser trending topic número 1 a Twitter el 26 de maig del 2014, després de l'èxit a les eleccions europees i, encara que ja eren la primera força política a les xarxes socials, va passar de 100.000 a 600.000 suports a Facebook entre maig i juliol del 2014.

M'he posat a tafanejar a les xarxes socials dels partits i observo que avui Vox és la segona força a FB, amb 555.436 seguidors, només superats pel compte oficial de Podem, amb 1.336.123 seguidors. El PSOE compta a dia d'avui amb 201.326 seguidors; IU amb 356.589; el PP amb 227.580, i Cs amb 332.289.

Però tinc entès que Vox no es troba especialment còmode a FB i la prova és que on encapçala el rànquing és a Instagram, plataforma en la qual compta amb 569.000 seguidors. El segueixen Podem amb 253.000; PSOE, amb 105.000; Cs, amb 113.000; PP, amb 113.000, i IU, amb 78.600.

Vox es mou també a Gab, on té 2,2K seguidors. Es tracta d'una alternativa a Twitter, llançada el 2016, i que els crítics acusen de ser un espai pel discurs d'odi entre aquells usuaris a qui se'ls ha prohibit la utilització de les xarxes socials tradicionals.

A Twitter el líder és Podem, amb 1,5 milions de seguidors, PP amb 796.500; PSOE, 795.500, i IU, 595.800. A la cua es troba Cs amb 515.700 seguidors i el fanalet vermell és Vox, amb 413.100 seguidors. Però una petita matisació: fora del compte oficial, se sap que treballen de dia i de nit centenars de comptes a favor de la formació de Santiago Abascal.

Recentment Vox va donar instruccions perquè els seus seguidors abandonin WhatsApp i es passin a Telegram. Explica la recomanació als simpatitzants que "a Telegram podràs tornar a enviar els missatges als teus amics de la mateixa manera que ho feies a WhatsApp abans que apliquessin la censura", fent referència al comunicat de Whatsapp en què limitava el nombre de persones a les quals es pot reenviar un missatge, per frenar la propagació de rumors.

A la plataforma Telegram, amb més de 400 milions d'usuaris actius mensuals, Vox té 54.9 K membres i Podem 34.5 K. Molt per darrere es troba IU amb 5.50 K; el PP, amb 5.04 K membres, i el PSOE amb 3.93 K.

Veig que Vox té una magnífica pàgina web, que compta amb un canal a Telegram de novetats a la qual s'hi pot sumar qualsevol persona. Des d'allà es passen els missatges als simpatitzants i són aquests els qui s'encarreguen de moure'ls.

A Telegram es va filtrar fa poc un text que em va arribar i que va resultar ser un manual de funcionament a les xarxes. El document Contra la hegemonía del discurso: guía para twitter / Team fatxa, és d'autoria desconeguda, encara que redactat per algú amb coneixements d'"activisme militant" a la xarxa i que, fins i tot, cita Gramsci i la seva batalla per l'hegemonia cultural.

El manual explica el seu plantejament decidit: "La victòria de Trump demostró que el buen uso de la información y la comunicación digital puede ser determinante a la hora de ganar unas elecciones. Así redes como Twitter se han convertido en tableros de ajedrez en los que se disputa una feroz batalla por la hegemonía del discurso que no podemos descuidar".

En el text es donen instruccions per no alarmar la població: “Es importante huir de etiquetas que limiten nuestra capacidad de movilización sin renunciar al mensaje. El mensaje podrá ser de derechas, pero debemos ocultarlo en el sentido común. Hay que combatir con fuerza la idea de que la izquierda tiene el monopolio de la gente y de los buenos sentimientos y trasladar el mensaje de que somos nosotros quienes decimos lo que todo el mundo piensa".

En el llibre Leia, Rihanna & Trump: De cómo el feminismo ha transformado la cultura pop y de cómo el machismo reacciona con terror, signat per Proyecto Una, s'explica que el feixisme juga amb l'emocionalitat, per promoure agendes que, en realitat, poc tenen a veure amb la millora de la vida de gran part de la gent a la que s'adrecen. Però triomfen perquè no exigeixen intel·lectualitat ni crítica, es troben a l'abast de qualsevol a l'apel·lar a la nostàlgia i a un incert sentiment d'injustícia que qualsevol que hagi viscut en una societat de classes alguna vegada ha sentit.

Hitler i Mussolini van ser tremendament hàbils quan es referien al descontentament popular dels seus països en un moment en què els problemes econòmics i el creixement de posicions polítiques comunistes estaven posant en dubte el funcionament de la societat que abanderava el capitalisme. És en aquest moment en el qual les grans empreses es van veure obligades a donar suport als partits feixistes. Ara imaginin aquest panorama, però sumin fake news, algorismes, trending topics, fils de Twitter, bots i trolls ... tots dedicats a imposar-nos narratives les 24 hora del dia. És difícil trobar una via de sortida.

A més, mentre Europa, en general, explica la seva victòria sobre el feixisme a la II Guerra Mundial com un element que els aporta solvència ètica i política, a Espanya les coses són diferents perquè el camí recorregut ha estat justament el contrari al de la majoria de els països europeus. Aquí vam tenir un règim de l'extrema dreta que va durar 40 anys. Així que tot indica que ens toca seguir essent un element exòtic i continuar vivint sense aconseguir desembolicar la troca.