La fi d’un cicle i l'aparició d'una oportunitat per a l'autocrítica

Eulàlia Reguant

Ex-diputada de la CUP

Ara crec que ja no queda cap dubte. Aquesta setmana hem viscut l’última evidència d’un fi de cicle. D’un cicle que de fet es va esgotar entre el 21 de desembre de 2017 i el 30 de gener de 2018, però que ha necessitat viure un fracàs de dos anys. Dos anys no només en l’executiu sinó també dos anys de sistemàtica degradació del Parlament. Se’ns deia que governarien per reforçar les institucions, i l’evidència ens mostra que aquestes han estat totalment afeblides, tant per l’acció de l’Estat com per la incapacitat dels governants catalans.

L’anunci de les eleccions en diferit per part del president Torra obliga a fer una anàlisi en profunditat del què han estat aquests darrers anys. Fugir del relat curt-terminista o de l’explicació del fracàs del govern per les picabaralles dels darrers dies.

Des d’abans de les eleccions del 21D la batalla per l’hegemonia entre JxCat, abans PDeCAT o Convergència, i ERC és una obvietat. De fet, la construcció de la llista de Junts pel Sí per les eleccions del 27S ja era fruit d’aquesta batalla, com a imposició de Convergència per mantenir-se manant a les institucions catalanes. I l’hem vist tot aquests mesos quan a cada cruïlla política i jurídica el que ha aflorat han estat les mirades de reüll de les dues forces polítiques i en algun moment també, com han buscat fer-se la traveta malgrat oficialment siguin una coalició governamental.

No haver compartit, en primer lloc, les dues forces governamentals, però també tot l’independentisme, una anàlisi de la legislatura passada ja presagiava una legislatura insostenible. No s’ha volgut fer de manera conjunta una valoració dels encerts i els errors, una revisió dels discursos que feia l’independentisme hegemònic com el de la llei a la llei, dels 18 mesos, però també de l’octubre del 2017 i entre d’altres, d’aquí plora la criatura. Les limitacions fruit de la presó i l’exili dels principals actors dificulta enormement aquest exercici i cadascú l’ha fet, en la mesura de les seves possibilitats, de portes endins a les seves organitzacions. Però res compartit.

També és cert que qui hem defensat i defensem la via desobedient ens ha faltat capacitat per transmetre la imprescindible col·lectivització tant de les decisions com de les accions, ja que l’estratègia desobedient només pot esdevenir efectiva en cas de fer-se de forma col·lectiva i coordinada, com ens va mostrar l’1-O o que la mobilització si no va precedida i acompanyada d’organització i de generació de contrapoder es converteix en una eina reactiva que no modifica la correlació de forces necessària per un procés de ruptura.

Ara és senzill veure això, i durant el 2018 i el 2019 commoguts per la repressió, la presó i l’exili es feia difícil articular revisions crítiques. Qualsevol crítica política s’ha entès com un atac a aquell qui està patint la repressió, i encara hi ha qui la vol entendre així. Un dels pilars bàsics de la lluita contra la repressió ha de ser no convertir-la en una eina electoral sinó en una eina política, i per tant, en una eina pedagògica que tingui clar l’origen polític de la regressió de drets.

És impossible en un simple article abordar una anàlisi crítica d’aquests dos anys de govern efectiu, poder abordar la política d’Interior i l’acció del cos dels Mossos d’Esquadra amb el moviment en defensa del dret a l’habitatge o el moviment independentista, entre d’altres, analitzar les no-polítiques públiques per anar a l’arrel de les desigualtats existents, o valorar la reproducció de polítiques depredadores amb el territori com han anat visualitzant col·lectius com SOS Pirineus o SOS Costa Brava per posar només alguns dels exemples del fracàs d’aquest govern.

Sense voler fer de la necessitat virtut, aquestes eleccions anunciades sense data són una oportunitat. Oportunitat per començar a fer aquestes revisions crítiques i autocrítiques, per explicar amb sinceritat a la gent en quin moment s’està sense amagar les complexitats d’un procés d’emancipació: el conflicte no es resoldrà en quatre dies. I això no ha de voler dir defugir-lo, postposar-lo o ignorar-lo. Però també és una oportunitat per resignificar conceptes que aquests dos anys s’han buidat de contingut per l’ús retòric i simbòlic que se n’ha fet.

És moment d’exigir que aquells qui després de dos anys d’haver anunciat que s’aniria de la “restitució a la constitució” es deixin de jugades mestres, o a aquells qui defensen que governant de manera pulcra “eixamplaran la base”, expliquin com ho faran reproduint les polítiques neoliberals imposades per l’Estat i la troika. O als que han apostat sempre per una transformació social diguin com ho faran apuntalant el Règim des de tots els fronts.

L’esmena a la totalitat al Règim és una obligació per fer front al creixement de l’extrema dreta i a la nova distribució del poder entre els actors polítics en la restauració que estem vivint. I és indispensable per aconseguir la ruptura i la independència. Cal realisme a tots nivells, i el realisme no ha de ser renunciar a res com alguns s’entesten a insinuar. Realisme és fer propostes que erosionin els pilars del Règim, és construir moviment en defensa de pa, sostre i treball, i és ser clars quan es diu que “ho tornarem a fer”.