Europa, un actor pacificador?

Diana Riba

Eurodiputada per ERC

Noranta-dos milions de persones podrien morir en les primeres cinc hores d'un hipotètic conflicte nuclear entre els Estats Units i Rússia. Sí, ho heu llegit bé. Aquesta és la projecció que va realitzar un estudi de la Universitat de Princeton motivat per les creixents hostilitats internacionals i pel fet que les principals potències nuclears estiguin abandonant importants tractats de control d'armes. Els danys, evidentment, no es limitarien només a les persones. Segons Nacions Unides (ONU), els efectes d'una guerra d'aquest tipus amb l'actual nivell tecnològic (les bombes d'avui dia poden arribar a ser milers de vegades més potents que la d'Hiroshima), provocaria problemes mediambientals, ecològics i radioactius devastadors.

Sovint es pensa, erròniament, que la possibilitat de patir una guerra nuclear és aigua passada o, fins i tot, ficció. Res més lluny de la realitat. El món conviu amb més de 13.400 armes nuclears que podrien posar fi a la vida del planeta en qüestió d'hores i la inversió en aquest tipus d'armament va arribar, l'any 2019, al seu pic més alt des de la Guerra Freda. L'amenaça nuclear és, junt amb el canvi climàtic, una de les principals amenaces per a la supervivència i, fins ara, l'estratègia que ha dut a terme l'ésser humà en ambdós temes ha sigut poc menys que autodestructiva.

Així i tot, el passat 24 d'octubre va tenir un lloc un succés amb una rellevància històrica evident del qual no se n'ha parlat prou. La modernitat líquida en què vivim -i que tan bé va analitzar Zygmunt Bauman- i la cascada informativa a la qual estem sotmesos fa que, sovint, passin desapercebuts fets que mereixerien ocupar portades senceres. Aquell dissabte de tardor pandèmica va ser el dia que el Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears (TPAN) de l'ONU va aconseguir les 50 ratificacions de països necessàries per a poder entrar en vigor aquest gener.

Arribar fins aquí no ha sigut fàcil. La Campanya Internacional per a Abolir les Armes Nuclears (ICAN) va fer les primeres passes l'any 2007 i avui en dia compta amb el suport de més 450 organitzacions no governamentals d'arreu del món (a Catalunya, ha estat impulsada de forma incansable per entitats com Fundipau o el Centre Delàs). Des d'aquell llunyà 2007 i fins a la darrera ratificació, els esforços per part de la societat civil per aconseguir una legislació internacional que prohibeixi aquest tipus d'armes de destrucció massiva ha sigut ingent i els obstacles innumerables. De fet, cap de les nou potències nuclears s'han sumat encara al tractat i tant l'administració Trump com l'OTAN han treballat activament per boicotejar-lo.

Els esforços d'aquests països per paralitzar el procés, però, indiquen que la societat avança en la bona direcció. Els Estats amb armes nuclears són conscients que aquest tractat suposa el primer instrument jurídicament vinculant per a promoure el desarmament. Tal com va dir António Guterres, secretari general de l'ONU, "dècades d'activisme internacional han aconseguit allò que molts creien impossible: la prohibició de les armes nuclears".

Tot i assolir les 50 ratificacions, cal que la pressió no cessi. Hem de ser conscients que cadascú de nosaltres pot esdevenir un motor de canvi per assolir un món més segur. El nostre vot, la nostra participació en campanyes o la generació i difusió d'informació i coneixement sobre els perills de les armes nuclears són eines que totes tenim al nostre abast i que cal que les emprem. Així i tot, a part de l'acció social, la qual ha fet fins ara una tasca encomiable i fonamental, cal que la política també faci la seva part de la feina i, en aquest sentit, encara hi ha molta feina per fer. A la Unió Europea (UE), per exemple, tan sols Àustria, Irlanda i Malta han ratificat el tractat mentre que la resta, segurament superats per la pressió dels Estats Units i de l'OTAN, encara no ho han fet. Tampoc, per cert, el govern "més progressista de la història" de l'Estat espanyol.

La UE va néixer fa més de setanta anys per garantir la pau i la prosperitat. Per això, no entendríem que les institucions europees no acordessin una estratègia comuna per impulsar el tractat i liderar la lluita contra una de les principals amenaces internacionals. És hora de treure la pols dels valors europeus i posar-los en pràctica. En un món cada vegada més polaritzat, militaritzat i autoritari, Europa ha de dibuixar el seu propi camí. Un camí en el qual avantposi el multilateralisme, la cooperació, la cultura de la pau, l'empatia global i el bé comú. Només d'aquesta forma tindrem alguna oportunitat real de superar reptes crucials en què ens juguem el mateix fet d'existir.